Què se sent quan un va a un concert i l’artista o la banda que puja a l’escenari ho dóna tot com si es tractés del darrer concert que faran? I quina és la sensació que els protagonistes porten vint anys patejant-se sales i mostrant una intensitat irreductible? La veterania és un grau, i el rock n’ roll de vella escola és un clar i útil exemple per utilitzar un dels tòpics més recurrents. Els tòpics són els que són, són del tot falibles, i poden crear controvèrsia, i inclús, un desafecte immediat per qui l’utilitza com un argument. The Jim Jones Revue és una de d’aquelles bandes que colpeja i impacta des del segon ú, i a més, dóna tot el sentit a la pressumible importància de la veterania. Curtits en mil batalles, amb un líder incombustible sorgit de la darrera època daurada de la música popular més rebel i incendiària, els anglesos es presentaven a la sala Music Hall amb el seu tercer llarg, recentment publicat, The Savage Heart, que servia d’excusa per posar de manifest que el seu directe confirma totes les bonances de l’estudi. Viscerals, impactants, contundents, enèrgics, de la mà del desafiant Jim Jones, la banda descarregà tot el seu arsenal d’un rock n’ roll que beu del classicisme del gènere, amb apunts a Little Richard, Jerry Lee Lewis, The Stooges i MC5. L’inici del concert, amb Where Da Money Go?, Never Let You Go i Shoot First, no oferia cap dubte al respecte. Tampoc varen faltar el que ja són clàssics del grup com Killin’ Spree, Burnin’ down the house, Cement Mixer, Rock n Roll Psychosis, Dishonest John, Righteous wrong i Elemental, dins d’un setlist basat en el seu citat nou LP, que el varen tocar sencer de forma intercalada, on ens varen posar els pèls de punta amb les magnífiques interpretacions de 7 times comes around, la stoogiana In and out of harm’s way i Chain gang, que per un servidor va ser un dels moments de la nit. L’explosiu final amb Midnight ocean & The Savage Heart i Princess and the frog varen tancar una nit on l’explosiva personalitat de Jim Jones i el cavall d’electricitat i ritme primitiu que controla, dirigeix i comanda amb actitud i naturalitat explosives varen tornar a sortir per la porta gran.
Carregats d’urgència, adrenalina i rock n’ roll, The Jim Jones Revue són una banda de l’anterior dècada, però viuen instal·lats en la intemporalitat del gènere, oferint una àmplia retrospectiva musical que té en el punt de mira la força bruta de la música rock, a través d’un ferotge directe que els fa realment intractables. Damunt de l’escenari resulten imparables: Jim Jones no para quiet ni un moment, sent l’autèntic motor d’un combo que fa les delícies de tots els que transpiren rock n’roll. Temes trepidants, tot i que en aquest darrer disc també hi tenen cabuda mitjos temps i inclús una murder ballad profunda i magnètica, la banda va oferir un directe que només podrien igualar grups liderats per músics que varen aparèixer als vuitanta i als noranta i que encara regalen concerts catàrtics, com podrien ser Grinderman, JSBX o Shellac. De nou, varen convertir la nit en una exhibició de força i electricitat, on no va faltar de res… Bé, només una sala a rebentar; però ja se sap, estem a Barcelona, i fins que The Jim Jones Revue no estigui de moda, a la nostra ciutat no se la reconeixerà com el que és: un dels grups més importants de l’actual panorama del rock n’ roll.
Other Articles
Què hem vist a l’In-Edit 2012
El Nom al Teatre Goya
