Segurament no calia que aparegués Albert Pla per dir-nos que aquesta societat és una merda, per reclamar que no estaria malament que aparegués algú i s’ho carregués tot, per cagar-se i riure-se’n de tu, de mi, d’ell, de nosaltres, de vosaltres i d’ells, ni per arremetre contra un sistema que cada dia es percep més estúpid, corrupte i inhumà. Les evidències són prou sostenibles, els fets prou consistents, per confirmar que tot és mentida i que a la vegada tot és veritat. L’aparent oxímoron ens empeny a pensar, com apunta Pla, que la vida és una puta merda. La meva, la teva, la seva, la vostra, la de Pla, la de tots. És una puta merda. I ho sabem. Ara bé, què coi fotem aquí, llavors?
A preguntes profundes, respostes quotidianes i simplistes. Un dels molts probables motius per trobar una resposta a la qüestió pseudo-existencialista ‘què fem aquí’, per exemple, podria passar per la nit de dimecres. Sortir de casa, sol, o acompanyat, per anar al teatre, entrar a un Poliorama ple de gom a gom, seure a la teva cadira, esperar, sol o acompanyat, que l’Albert Pla surti per donar el tret de sortida a la funció MANIFESTACIÓN, iniciï un monòleg tan lúcid com col·loquial, tan punyent com àcid, tan real com surrealista, tan previsible com inspirador, són d’aquelles situacions que fa que valgui la pena seguir endavant. Els petits detalls, els petits moments, ajuden, i fer allò que vols fer dóna ales. El de Sabadell ho dóna tot perquè sortim de la funció volant. Perquè sí, ens indigna, però des de la diversió, l’honestedat i la psicodèlia, sense lliçons ni dogmes ni solemnitats. Pla entra a l’escenari marcant terreny amb el seu vestit clar, cinturó negre, botes d’aigua i una mena de màscara anti-gas, i s’aprecia i s’explica que una manifestació ha deixat tot ple d’escombraries, fum i un merder prou conegut. Des d’aquest moment, el músic-humorista-actor-
El fil argumental que segueix amb un ordre i disbauxa propis de l’autor és la història d’un paio que surt de casa per anar a una manifestació i trobar-se amb la seva xicota de la que ja no aconsegueix sortir ni escapar tot i que ho intenta una vegada i una altra. Entre monòleg i monòleg, cançoneta i cançoneta, amb una gràcia, estil i personalitat extraordinàries, Pla divaga i analitza a la seva manera pels mals sistèmics que atempten contra el martiri econòmic i especulatiu protagonitzat pels indesitjables de torn. L’obra, sense ser de l’altra món, està protagonitzada per algú que és de l’altra món, i això la fa extraordinària. El crit de guerra està fet amb humor, sense caure en un esperit tòxic ni manipulador. No hi ha queixes, ni lamentacions, ni radioactivitat espiritual. Hi ha mala baba sana, ganes de dir les coses pel seu nom, d’elogiar l’individu, l’individualisme, i com no, de recordar la importància de l’amor, sense deixar de banda que a vegades, per no dir sovint, treure’ns transcendència a nosaltres mateixos i el que ens passa i fem, i relativitzar gairebé tot, inclús, amb una burla sonora i intel·ligent, és més que saludable.
Albert Pla sempre hi és, afortunadament per un 99% de la població. A MANIFESTACIÓN (fins el dia 10 de Febrer al Teatre Poliorama) diu moltes de les coses no vol sentir un 1% que ja hauria d’estar tremolant fa temps, encara que sigui de fred. Ara bé, lluny del caràcter submís instal·lat en la societat, del seguiment que es fa a segons quins titulars, banderes, proclames i dogmes, ell aposta per cagar-se en tot amb humor, surrealisme i deliri, amb la distància i actitud del que no pretén canviar res i del que no deixarà que res el deformi. Es manifesta per dir que ell farà el que li dóna la puta gana, i que seguirà fent-ho, en un espectacle teatro-musical que esdevé un crit a l’amor, a la lluita, a la no-lluita, a la individualitat, al sentit de l’humor, i també a la vida, puta, però vida. D’ esperit burlesc, grotesc i crític, l’obra mostra a un artista inconformista i valent. Durant els 75 minuts de l’obra, provoca i obliga a estar pendent en tot moment, esperant la pròxima cleca verbal, amb les que ens espavila i ens fa pensar que potser, tal i com estan les coses, algun dia l’Albert Pla agafarà la seva nau espacial i marxarà. I si ens quedem sense gent com ell, potser sí que la vida serà una puta merda.
