Després d’un inici d’any intens, a tots nivells, cinematogràficament parlant, The Master de Paul Thomas Anderson, Amor de Michael Haneke, Django Desencadenado de Quentin Tarantino, Lincoln d’Steven Spielberg i La noche más oscura de Kathryn Bigelow, han estat algunes de les estrenes més esperades i comentades pel públic cinèfil. Pel·lícules n’hi ha un munt, i ja fa anys que tothom veu molt cine (i masses sèries, però això seria un altre tema)… Després, arriba el moment més interessant: pensar què coi mirem. Si ens centrem en aquests cinc títols, que són d’aquells, per autor, actors, proposta, i altres al·licients plens d’un indispensable romanticisme artístic i nostàlgic, molts dels que estimem el setè art com un mitjà artístic capaç d’entretenir, despertar neurones, provocar i desafiar nous horitzons intel·lectuals, coincidirem en dir que són d’aquelles pel·lícules que ens han donat uns quants motius per passar per la taquilla de la nostra sala preferida i gaudir de l’experiència cinematogràfica autèntica. Són cinc pel·lícules ben diferents, de factura ben variada, posant sobre la taula cinc maneres ben diferents, i en algun cas, oposades, d’entendre el cinema. Sotmetem-nos, colpegem-nos, critiquem-nos i posem sobre la taula què opinem sobre el cinema amb vehemència, respecte i aplom. El que cadascú opini sobre l’art és tan irrellevant com interessant, i si bé cadascú dirà la seva i defensarà la seva manera d’entendre el cinema si cal amb els punys, el ben cert és que una taula rodona sobre gustos, criteris, mirades i d’altres matisos sobre el que cadascú entén per art té sempre la seva gràcia. A l’atac.
The Master suposa l’arribada d’Anderson al cinema del Welles més complex i del Kubrick més excessiu. Paul Thomas Anderson dóna un gir al seu musculós i suorós estil punt de vista cinematogràfic. Des de Sidney, film rere film ha anat perfilant un estil que si bé abraça l’essència de l’art cinematogràfic més clàssic, no podem negar que la seva mirada i posada en escena assoleixen una modernitat inqüestionables. De narrativa potent i intensa, Anderson ha anat reduint el pes de la trama per donar més protagonisme a uns personatges que han acabat per convertir-se, com succeeix al seu darrer treball, gairebé en el què, com i perquè de la pel·lícula. Els personatges són la cara, la creu i el tot del film, juntament amb una força narrativa i visual a l’alçada de l’Scorsese més sublim. Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hofman van encara més enllà del que anava el personatge interpretat per Daniel Day-Lewis a Pozos de ambición. Si bé qualsevol és capaç de descriure fàcilment la trama del film que adapta el llibre d’Upton Sinclair i també la de The Master (guió original del director), que gira entorn de Freddie Quell i Lancaster Dodd, finalment, ens quedarem amb unes quantes idees que sorgiran de les reflexions que es plasmen envers la condició humana i les complexes circumstàncies que la rodegen. Directa i indirectament, Anderson parla de la vida. Intens, desgastant, frondós i excessiu, construeix personatges poderosos mentre va desfent i aprimant la trama i a la vegada conrea temes que alimenten directament els primers. The Master és la darrera estació de l’autor de Punch Drunk Love. Fins on arribarà la seva obsessió pels personatges turmentats i implacables? Fins on ell vulgui.
I per implacable, Michael Haneke i el seu Amor. El film interpretat per Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva (la paraula actor cobra sentit amb ells) s’endinsa a la mort i al que envolta el final de la vida. Realista, sec, més cru que mai, el seu cinema a anat evolucionant mantenint l’essència des de que va debutar amb El séptimo continente. Si bé temàticament sí que trobem vincles en tots els seus films, perquè és innegable el seu gust per endinsar-se en les entranyes del dolor, la tragèdia, la violència (més o menys implícita segons les necessitats del drama) i la sordidesa que ens acompanya en la nostra desassossegada existència. La sang que corre per les nostres venes ha escrit la història, per tant, perquè hem d’evitar parlar d’allò que ens resulta més desagradable? Haneke afronta amb tota l’elegància, situant-se a una distància prudent, pròxima però respectuosa amb el que explica i amb l’espectador, qualsevol tema, per difícil i incòmode que sigui. Amor és el seu film més dur. Què hi ha més dur que acostar-se a la mort? Subtil i pausat, més que mai, el seu estil s’adapta deliciosament a una història que tots hem viscut, estem vivint o viurem en un moment o un altre. La mort ve quan menys ens ho esperem. I el cinema de Haneke ens acaricia i ens colpeja de la mateixa manera, sense ser capaços de preveure-ho. Amor és una declaració d’amor pel cinema… i per la vida i pel propi amor.
Film rere film, Quentin Tarantino cada vegada és més Quentin Tarantino; i després de cada pel·li, sembla difícil que ho aconsegueixi. Però, el paio no falla. Alguns diuen que fa el cinema que a ell li agrada i que només pensa en ell… Personalment, aquesta opinió només es mereix una cosa: un container ben a prop per llençar-la, per després cremar-lo. L’autor de Jackie Brown fa el que li dóna la real gana, i aquesta és una de les seves grans virtuts. Ara li venia de gust fer un spaghetti western, i aquí està Django Desencadenado. Podem discutir si aquest gènere explota al màxim les seves virtuts com a director, que són un munt; potser no. Però a Tarantino no li vinguis amb matemàtiques ni càlculs ni excels. El cineasta aposta per ell i pel que sent que ha de fer, i gràcies al seu cine, ens apropem i reconeixem d’altres. I això explica que, sent fidel a la seva ferma capacitat de construir declaració d’intencions explosives, hagi estat capaç de triomfar deformant el desenllaç de la Segona Guerra Mundial i desfigurant literalment el cos d’Adolf Hitler, , reciclant el cinema negre, reinventant la road movie i posant en boca de tots la paraula pulp. Un Christoph Waltz excel·lent i un Leonardo Di Caprio immens, senzillament, d’Oscar, per molt que no estigui nominat, es converteixen en els pilars ideals (sense menysprear l’eficàcia de Foxx com a Django i ni el paper de Samuel L. Jackson interpretant el mesquí i miserable que tots portem a dins) per sustentar una pel·lícula que defineix a la perfecció el que s’entén per cinema d’entreteniment. La passió de Tarantino pel cinema està a l’alçada de la seva capacitat per crear pel·lícules excessives a tots nivells: es passa de divertit i d’extravagant. I segurament, si no es passés, no seria per molts un dels més grans cineastes dels darrers 20 i pico d’anys. Django Desencadenado ho torna a confirmar.
Per acabar, ens hem topat amb dues reconstruccions històriques com són Lincoln i La noche más oscura. La primera és l’obra més clàssica i John Fordiana d’Steven Spielberg. Com si d’una classe d’història (i de documental) es tractés, el fidedigne -no per tothom- retrat que fa dels dies en els que el president dels EUA i els seus consellers varen decidir per fi abolir l’esclavitud suposa un valent i impol·lut, i no per manca de pols, document que potser aviat es passarà a les escoles per conèixer com va anar tot plegat. Per tot, el film, es fa tant interessant com farragós. No és suficient un Daniel Day Lewis immens, un repartiment per caure de cul (extraordinaris Tommy Lee Jones, John Hawkes, Sally Fields, Bruce McGill,…) , una escenificació immaculada… ara, un film perfecte no té perquè ser perfecte, tot i que els més acadèmics segur que encara estan aplaudint-la. I, en part, aquí és per no coixeja en part l’interessant film de Kathryn Bigelow. La cineasta pretén ser incòmoda i punyent, i a través del personatge protagonitzat per l’omnipresent Jessica Chastain, ben recolzada per (sobretot) Jason Clarke i Kyle Chandler, entre d’altres, s’atreveix a explicar com les gasten els nord-americans quan els ataquen, a través d’una trama dura, crítica i intensa que desemboca en l’assassinat d’Osama Bin Laden. Amb pèls i senyals i masses elucubracions, pantalles i tensions reconstrueix una història de caire periodístic que confirma que la realitat supera la ficció, com ja tots sabem. Ara bé, a diferència d’Spielberg, Bigelow critica sense embuts. Spielberg, a part de deixar clar que està d’acord amb el procés que va acabar amb l’esclavitud, no es mulla massa. Bigelow carrega, apunta i dispara. Spielberg endreça, poleix i plasma.
Cinc maneres d’entendre el cinema, cinc maneres d’entretenir-nos. Submergir-se a les entranyes de la condició humana i reconèixer debilitats, defectes i misèries de l’ésser humà, amb un estil enèrgic i sacsejant (The Master); endinsar-se a la darrera etapa de la vida, interpretar l’entorn de la mort, amb pols ferm i pausat (Amor); reinventar la història i reciclar un gènere com l’spaguetti western, amb visceralitat i caràcter irreductible (Django Desencadenado); redactar la història, amb vocació documental i didàctica, amb tot el classicisme formal i temàtic (Lincoln); i reconstruir la història, amb una intenció reflexiva i crítica, amb una mirada cinematogràfica més impersonal però prou efectiva (La noche más oscura). Què n’és d’important la l’actitud i l’ofici del cineasta davant d’un projecte, d’uns temes a tocar, d’una posada en escena, de la fotografia, d’uns punts de vista, d’una intenció crítica,.. i què dir de la importància dels actors, del que volen traslladar tots ells amb la seva feina, de com afronten un paper, una interpretació… Després, cadascú escollirà què prefereix, si The Master o Lo imposible.
Seguirem gaudint del C I N E M A, això sí, obviant (ens fem un favor) productes que omplen la cartellera de toxicitat intel·lectual. I no ens oblidem del gran repte cultural: que el 21% d’IVA en cultura passi a millor vida. Llarga vida a Paul Thomas Anderson, Haneke, Tarantino, Park Chan-Wook, Audiard, Assayas, Wong Kar-Wai, Zvyagintsev, Lee Chang-dong, Wes Anderson, Garrone, Hillcoat, i a demés autors (i ACTORS: Hoffman, Phoenix, Trintignant, Riva, Pacino, Choi Min-Sik…) que ens fan estimar i creure en el setè art.