Tots aquells que l’estiu passat us vau quedar sense entrades per veure El Principi d’Arquímedes a la Sala Beckett en el marc del Festival Grec, ara torneu a tenir l’ocasió de veure l’obra de Josep Maria Miró a La Villarroel. Han passat nou mesos des de la seva estrena i el text s’ha mantingut intacte. Precisament aquest ha estat un dels elements més destacats del muntatge; un text que va merèixer el prestigiós Premi Born de teatre i posteriorment la nominació als Premis Max. Durant aquest temps entre teatre i teatre, el text s’ha llegit també a algunes ciutats estrangeres, una d’elles russa, i en tots dos casos la resposta del públic ha estat molt positiva, segons l’autor i director que hi va ser present. La història que s’hi narra, doncs, té vigència més enllà del país on neix, i és que allò que hi passa pot ser fàcilment reconegut. L’acció se situa en el vestidor d’una piscina. Els personatges: dos joves monitors, la directora del centre i un pare esverat pel rumor que li acaba d’arribar. El rumor és, de fet, el leitmotiv que empeny tota l’acció. Algú ha vist al monitor de natació fent un petó a un nen i el fet ha transcendit de seguida: la notícia –si bé el rumor no ha estat encara contrastat- ha arribat ràpidament a orelles dels pares dels altres nens de piscina, que no tarden gens a demanar explicacions a la directora del centre. Aquests personatges estan interpretats per Rubén de Eguia, Roser Batalla, Albert Ausellé i Santi Ricart.
“Un petó és una cosa innocent”, diu ell. “No, no sempre”, respon ella. El tema, al capdavall, no és tant la perversitat d’un suposat petó no apte a un nen, sinó el de les sospites en sí mateixes, la desconfiança, el judici abans d’hora, el prendre part sense tenir prou informació. Allò que hi passa és el pretext per parlar d’aquest conflicte. En certa manera, de la història s’hi desprèn un interès de generar debat després de la funció o parlar del tema tot sopant. A l’autor li interessava especialment veure com se situava moralment l’espectador davant el conflicte narrat.
No és la primera vegada que el teatre Villarroel acull un espectacle provinent d’una de les sales considerades alternatives. Anteriorment, per exemple, havia passat el mateix amb Coses que dèiem avui, de Neil Labute i dirigit per Julio Manrique, que de la mateixa manera que l’obra que ara ens ocupa, havia deixat molts espectadors sense seient a la petita sala de Gràcia. D’altra banda, fa poc també vam veure, encara que fos per pocs dies, Algo, d’Àlex Mañas, un original text de tres històries que va néixer fa anys al Versus Teatre. Així doncs, el fet que hi hagi propostes teatrals que originàriament naixen en sales amb més capacitat d’experimentació i acabin arribant també a teatres de públic general és sens dubte una bona notícia pel panorama teatral. Si a més a més això succeeix amb textos d’autors autòctons, la notícia és doblement satisfactòria. Es confirma que l’interès per la dramatúrgia catalana segueix creixent a un ritme molt saludable.
El Principi d’Arquímedes
On: La Villarroel
Quan: Fins el 5 de maig
Preu: 22 euros.
