Una setmana després de l’atemptat a les Torres Bessones de l’11-S, durant una conferència, al compositor alemany Stockhausen li van preguntar què en pensava d’aquell acte terrorista. El músic, literalment, va respondre: ‘Ha estat la major d’obra d’art mai creada’. Deixant clar que ho considerava un crim, Stockhausen opinà ‘que unes persones assagessin com bojos durant deu anys, totalment fanatitzats, per donar un sol concert i morir després, és l’obra d’art més gran de l’univers’. I la polèmica no acaba aquí. Hi ha qui explica que un grup d’arquitectes van quedar fascinats amb aquelles explosions i amb l’esfondrament de les torres, per un tema purament tècnic i arquitectònic; sí, varen delectar-se amb aquelles imatges. I encara més. El filòsof Jean Braudillard va dir que ‘és pensés el que es pensés de la seva qualitat estètica, les Torres Bessones varen ser una performance absoluta, i la seva destrucció també va ser una performance absoluta’. Stockhausen, els arquitectes i Braudillard eleven el terror a la categoria d’art. El mal, l’horror, pot ser al mateix temps bell? Fa tres cents anys, abans de la Revolució Francesa, va sorgir aquest debat entorn l’art, el crim i el terror.
I d’aquesta tradició sorgeix La facción caníbal. Historia del vandalismo ilustrado (La Felguera Editores, 2012), de Servando Rocha, obra que recorre la història de la relació de l’art amb el vandalisme, el crim, el terror i el radicalisme polític. Rocha, membre fundador del Colectivo de Trabajadores Culturales La Felguera, gestor de l’editorial amb el mateix nom, participa des de fa dues dècades en diferents expressions radicals relatives a la creació artística i l’activisme polític. El llibre és el resultat d’uns investigacions que recorren la història de la violència a la cultura dominant, responent a perquè fascina l’horror en totes les seves formes i variants, en un viatge per la contracultura, la subcultura, l’avantguarda, el vandalisme, la subversió i la insurrecció en el que participen des de Myra Hindley (la seva fitxa policial és la portada de l’obra) als Sex Pistols, passant per William Blake, Walter Benjamin, Andreas Baader, Thomas de Quency, les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, Jack el Destripador, Mario Camus, Andre Breton i Charles Manson, entre molts d’altres, en una aventura que s’inicia, com hem apuntat, en els anys previs a la Revolució Francesa.
Aquesta bíblia negra del vandalisme es divideix en tres parts, ‘Terror, siempre fue terror’, ‘El siglo de la muerte’ i ‘Arte, terror y crimen’, i esdevé una immensa teranyina de noms i fets que es van associant per configurar una complerta i documentadíssima cartografia on la banda sonora la posa el rock n’ roll i les dades i les atrocitats pletòriques d’art i drama venen de la mà d’artistes d’avantguarda, revolucionaris jacobins, assassins en sèrie, societats secretes o grups armats. Des de les Gordon Riots de Londres de 1780, Rocha, amb veu i mètode propis i depurats, traça una gruixuda línia d’investigació iniciada per l’estudi d’Edmund Burke envers la bellesa i el que és sublim, vinculada amb els disturbis previs a la Revolució Francesa, circula entre tot aquest trànsit artístic, activista i criminal amb la serenitat i rotunditat del que ha fet els deures, accelerant ritmes i tensions, avançant i retrocedint en el temps per crear les relacions i els vincles que permeten al lector submergir-se de ple en el seu creatiu relat. Avalotadors dels disturbis de Gordon, jacobins, punks, insurrectes, subversius, tots estan fets de la mateixa pasta. I és per aquest cantó més salvatge i obscur per on Rocha vehicula un assaig tan personal com lúcid, on l’ordre establert és únic i el to i pols narratiu esdevé d’un apassionat que es transmet amb cada paraula i associació d’idees, artistes i fets. Suggestiu i suggeridor, anant des del segle XVIII i arribant fins els nostres dies, l’obra fa possible el que semblaria impossible: convida a ballar els Sex Pistols entre els cadàvers de Jack l’Esbudellador, a redescobrir a Monet entre proclames anarquistes de Clement Duval,… ara, que potser no quedarà més remei que fugir dels atacs de bandes juvenils com les Benegal Tiger o les High Rip per dirigir-nos al concert de Crime.
La lectura del llibre, a part de permetre’ns gaudir de la peculiar història de l’art passada pel filtre del terror i les armes d’un autor que ha dedicat hores i hores a investigar sobre el tema, és un pou de reflexió idoni per emmarcar els temps que vivim. No és cap secret si diem que avui en dia quan hi ha una manifestació, les quals sovint són sinònim d’aldarulls (i no entrarem en el perquè ni el com), el que ens trobem en paral·lel és una mena de gimcana de fotògrafs a la caça de la instantània més cridanera. Retratar el perill i inclús la violència suposa el gran moment de la convocatòria, confirmant l’atracció-rebuig que provoca qualsevol acte on el radicalisme hi participa activament. La tecnologia ha permès que el nombre de fotògrafs temeraris es multipliquin per compartir ràpidament la seva capacitat per retratar la violència. Fa pocs dies, a Londres, l’atac a un militar va ser un exemple més del morbós vincle entre l’art i el terror, quan la gent va començar a treure les seves càmeres per gravar o fotografiar el moment. Ara bé, en aquests casos, parlem d’art, o és un simple acte de morbositat que inconscient o conscientment mostra una adoració o atracció cap al terror? Els surrealistes ja mostraven admiració pels assassins, per l’erotisme que hi trobaven implícit a la violència; i el mateix Rocha parla de la fascinació per retratar gent horroritzada, sense oblidar la capacitat de l’art per ser pervers, provocador, desafiant i inclús salvatge. L’art, sense aquest component més transgressor i punyent, perd potencial, tot i que com apunta el mateix autor, “l’art s’ha convertit en una paròdia de sí mateix”, l’art és “la Fira de Arco, pura mercaderia”, ha arribat “a una esquizofrènia en la que tot ha de ser culte fins on sigui possible, però sense analitzar-lo”, sense profunditat. En definitiva, en l’art, val només el provocar per provocar? És útil fer fotos del terror només per dir ‘jo vaig ser-hi’? “Hemos llegado al límite: el último monstruo fue Bin Laden, un Jesucristo invertido que baja la montaña vestido de blanco. El terror ahora es que somos todos culpables”
A Rocha, conegut per la seva tasca com a advocat dins del 15-M, se’l coneix sobretot per les seves obres, sent autor de diferents assajos, entre ells Los días de furia: contracultura y lucha armada en los Estados Unidos (1960-1985) (La Felguera Ediciones, 2004), Historia de un incencio. Arte y revolución en los tiempos salvajes: de la Comuna de París al advenimiento del punk (La Felguera Ediciones, 2006), Nos estamos acercando. La historia de Angry Brigade (La Felguera Ediciones, 2008), Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho (Virus Editorial, 2008), i també de la novel·la Mirad a nuestros colegas (La Felguera Ediciones, 2009), on narra la història d’un grup anarquista que atempta contra la BBC durant l’emissió del concurs de Miss Món. Qui millor que ell per crear una obra que abraça les interessants paraules d’Ezra Pound, qui va afirmar que l’home que llegeix hauria d’estar intensament viu, i que el llibre hauria de ser una bola de foc a la seva mà. No sabem si La Facción Caníbal. Historia del vandalismo ilustrado és una bola de foc. El que sí sabem és que és altament inflamable i encara més recomanable.