Al nostre país, les gestes de Hunter S. Thompson (1937-2005) varen arribar tard. No descobrirem ara títols com Miedo y asco en Las Vegas (que va ser publicat per primer cop al nostre país a través d’Starbooks (l’editorial de la mare de les revistes al nostre país, Star), Los Ángeles del Infierno, o bé alguns dels seus articles, i molt menys, les seves anècdotes, algunes d’elles vistes al magnífic documental Gonzo: Vida y Obra del Doctor Hunter S. Thompson. Sens dubte, és un personatge que atrau, i part de la culpa la tenen els films Where The Eagle Rom i l’adaptació que va fer Terry Gilliam de les aventures de Gonzo a Las Vegas durant la cursa anual de Motocross Mint 400, on l’escriptor va iniciar, amb permís de la crònica del Derbi de Kentucky, la seva psicodèlica trajectòria. El periodista Gonzo va iniciar la seva trajectòria a la base militar de Pensacola, on va ser destinat i on es va dedicar les hores a llegir manuals de periodisme a la biblioteca, temps que li va permetre entrar al diari de la mateixa localitat. A part de consolidar un amor incondicional per les armes, durant aquell temps, va néixer un dels grans escriptors de la literatura nord-americana del segle passat, tal i com sempre ha defensat sempre el seu editor, Alan Rinzler. Dóna la sensació que l’escriptor nascut a Louisville és més conegut per la seva amistat amb Johnny Depp o pel dia que va agafar la seva Smith & Wesson 645 al seu domicili de Woody Creek per volar-se el cap. Ara bé, realment, coneixem a Hunter Stockton Thompson? Coneixem la seva obra i la persona que hi ha darrere del mite? Estem de sort, sobretot gràcies a la tasca de les editorials que s’han ocupat de publicar els seus llibres. Entre les moltes maneres de descobrir-lo o redescobrir-lo, posem sobre la taula dues opcions, del tot compatibles: llegir els seus llibres i apropar-se a l’excel·lent publicació de Gallo Nero: El último dinosaurio, on es recullen les 17 entrevistes que l’escriptor va donar a diferents publicacions com Playboy, Rolling Stone, Esquire o The Paris Review des de 1967 fins el 2004, més una mena de diccionari-test que l’escriptor va configurar en la que va ser el seu darrer treball amb una revista, en aquest cas amb Playboy, mesos abans de posar fi a les vibracions d’un món que l’havia destronat.
La cultura underground ho van revolucionar tot, en un intent de sacsejar les circumstàncies, de trencar les inèrcies, esborrar les tendències i baixar els pantalons a l’American Way of Life. La revolució periodística va anar de la mà d’una generació etiquetada sota el nom de Nou Periodisme i encapçalada per Tom Wolfe, Truman Capote (A Sang Freda és el primer títol d’aquesta nova forma d’entendre la premsa escrita), Rodolfo Walsh, Norman Mailer, Gay Talese, Terry Southern, i evidentment, Hunter S. Thompson, entre d’altres. El periodista Gonzo va anar més enllà, creant un nou estil, situant-se al mig de l’acció, com a part fonamental de la història, agafant influències de la generació beat, i exprimint al màxim els límits de la ficció i la no-ficció, i situant-se al marge de l’objectivitat de la professió, assolint un caràcter eminentment subjectiu, lisèrgic, provocatiu i més enllà del que es considerava políticament incorrecte. Thompson tocava ós, i a ell generalment, o bé li tocaven la cara o bé havia de sortir corrents per no patir les conseqüències del seu estil periodístic, alienat amb el seu estil de vida i la seva manera d’entendre la vida. Incorruptible i insubmís, ell anava fins el final, corrent riscos, seguint el seu propi ritme, sense valorar fins on podia arribar i què podia passar. I amb les drogues, el mateix. El seu compromís polític durant les eleccions de 1972 (Fear and Loathing: On the Campaign Trail ’72), quan ja era famós per la seva tasca a la Rolling Stone, col·laborant amb la campanya del candidat George McGovern, un home anti-bel·licista, pro-petita empresa i pro-marihuana, el va situar en el centre de la polèmica i com una persona non-grata dins dels cercles més conservadors del seu país. La victòria de Nixon, a qui atacava entre d’altres coses per l’anomenada War on Drugs, i la sensació, sobretot després del cas Watergate, que poc o res es podia fer per donar un altre aire a la política del seu país (també va intentar ser sheriff a Aspen, Colorado, i en una de les entrevistes explica amb detall com va anar), i van acabar noquejant el seu anhel per modificar l’estatus quo que es vivia. Però, ell era una màquina d’escriure, de crear articles i llibres on el que el lector rep són onades d’humor iconoclasta i severes dosis de rebel·lió contra la percepció d’una autoritat adulta. El Hunter contracultural i literari tenia corda per anys. Després de viatjar amb els àngels de l’infern i posar per escrit com vivien i a què es dedicaven i d’enfrontar-se al l’univers de Richard Nixon titllant-lo de lladre cap amunt, a què podia témer el romàntic i indomable Uncle Duke?
La vàlua com a cronista de la societat nord-americana dels 60 i dels 70 queda per sobre del seu mite Gonzo i de la seva enciclopèdia d’anècdotes. Lluny de considerar-lo precisament l’Uncle Duke, personatge que apareix a la tira de premsa Doonesbury, i deixant de banda la fascinació que crea el seu nom i el caràcter hipnòtic que se li suposa, a Hunter S. Thompson se l’hauria de tractar primer de tot com un eminent periodista i un lúcid escriptor capaç d’obrir en canal qualsevol personatge i/o esdeveniment i tocar els òrgans vitals amb la finalitat de crear un reportatge incisiu, crític i atractiu pels lectors, amb un estil pujat de to i adrenalina. Alguns consideren que els excessos van destorbar el seu talent; ara bé, sense excessos, estaríem parlant d’una altra persona, per tant, és un debat ridícul. Hunter S. Thompson va ser qui va ser gràcies a tot el que conforme la seva idiosincràsia i mirada que tenia de la vida i el món. Ell volia morir explotant, com diu en una entrevista; va treballar a la Rolling Stone perquè podia escriure com sentia sense que ningú, a part d’alguna discussió inevitable, el tossis; va enfrontar-se amb la Casa Blanca tantes vegades sense resultat que finalment va perdre la fe en que res pogués canviar, decidint amb total honestedat que escriure només li podia servir per aconseguir diners (‘Diners’, així respon a la pregunta ‘Què ha intentat aconseguir al llarg de la seva carrera’, pàgina 122). De tot això i molt més en parla a les entrevistes. Qui vulgui saber més sobre el personatge i l’escriptor, què opinava sobre la llibertat, sobre la droga, la política, la lectura, la música, les armes de foc, la destrucció, els seus llibres, els EUA, la societat i la política nord-americana des dels 60 fins a principis del segle XXI, el camí per fer-ho és més senzill que mai: El último dinosario (Gallo Nero, 2013).
L’època de por i fàstic no s’ha acabat, com tampoc s’ha acabat l’atracció que tenim per Hunter S. Thompson. Serà pels seus llibres, serà per tot el que hi ha darrere del seu nom i del mite Gonzo? O serà perquè a dia d’avui sembla impossible que ningú tingui el valor, el talent i el tarannà per prendre el seu relleu i sense voler ser com ell, fer del periodisme una manera de provocar i desafiar el poder establert? El marc social i cultural (música, cinema, literatura, política, periodisme,…) d’un país defineix en part la situació d’un país. L’actual parla per sí sol. Ni aquí ni enlloc tenim dinosaures. HST va ser el darrer. Gallo Nero encerta de ple publicant aquest excel·lent volum que ens permetrà aproximar-nos de nou a un extraordinari escriptor, a un periodista únic i a un mite vivent. I, com a últimes notes, què millor que les paraules definitòries de Chus Neira, encarregat del pròleg: “Aunque no hay asomo de arrepentimiento ni remordimientos en sus palabras, sí que deja ver un poso de fastidio cuando se ve atrapado dentro de su propia caricatura. ‘Es difícil ir por ahí con esa leyenda pisándote los talones’, les grita a los estudiantes de Richmond en 1978. Otras veces admite que no es un periodista, que él sólo quería ser un escritor estadounidense o que ni sus consumos ni su hoja de antecedentes penales son para tanto… Con todas sus contradicciones, su carga idealista, su humor y su inconfundible estilo de escritor-macho-USA-enloquecido-y-orgulloso Hunter encontró una voz para distinguirse, excesiva y pendenciera, que le dio los laureles y le obligó a pasar el resto de su vida pegado a la botella de Wild Turkey, metiéndose rayas, sin poder desprenderse de la boquilla TarGard ni de las Ray-Ban de aviador. No fue demasiado aburrido, pero quizá tampoco tan fácil”