Espai reduït i distància mínima, públic a sobre dels actors o actors a sobre del públic, acció directa i teatre a tocar, ritme trepidant, jocs a descobrir, sensacions a dojo,… tot això i molt més és el que trobareu al Miniteatres del Carrer d’en Robador 22 de Barcelona, que ens proposen tres mini-obres de quinze minuts on una quinzena d’espectadors i dos actors han de conviure i compartir, a més de l’amor per l’art, una mini-sala on tot és possible. Tres obres, tres directors, sis actors, tres trames ben diferents, tres experiències complementàries, quatre passis diaris, els Miniteatres possibiliten un cúmul d’emocions extraordinàries: el públic està dintre de l’acció, més que mai, i els personatges esdevenen reals, com si haguéssim entrat a la vida d’algú que estigués passant per allò que se’ns explica a cada mini-obra. Anem a per les tres obres:
Sólo duele la primera vez, amb guió de Benja Toledo, direcció de Sílvia G. Argente, amb Raúl Sáez i Marina Gatell interpretant els dos protagonistes, ens situa en el lavabo d’un pis on res és el que sembla i on no es descobreix el percal i què nassos està passant fins el final. Humor, suspens i desequilibris de certa índole tenyeixen una situació que va esdevenint tan macabra com catxonda. Els dos personatges romanen asseguts a la banyera, netejant-se, mentre van descobrint el què i el perquè del seu diàleg i de la seva dutxa. La sorpresa final els despulla definitivament, deixant-los a ells en banyador i al públic gairebé. ¿Está ocupada esta silla?, guió i direcció de Max Lemcke, amb Meritxell Ortega i Nicolás Carbajal interpretant a una parella de desconeguts que es troba en un bar, i que emulant una partida d’escacs i jugant amb el temps com si de déus es tractessin intenten trobar el moment i l’oportunitat d’aprofundir i poder-se conèixer. Trobar en un bar a algú que t’agrada, fixar-se en ell o ella i apropar-se per parlar és tota una odissea; però el personatge d’en Nicolás Carbajal ho intenta, i tot i que ha de començar una i una altra vegada i no podem anticipar perquè i com succeeix, repetint una divertida situació per tal de redreçar-la i trobar la complicitat i l’amor que tots busquem i que sovint no es troba precisament per no tenir l’oportunitat que sí tenen ells dos. I a Síndria i meló, amb guió d’Elisenda Guiu i direcció de Pepa Fluvià, ens trobem amb dos personatges, interpretats per Vanessa Margó i Isidre Montserrat, els quals intenten tapar misèries, penes i manca -de tot una mica- a través del xat. La convivència, el desgast de l’amor, el no saber veure i valorar la persona que tens davant per la inèrcia del dia a dia i els vicis adquirits, i en definitiva, els problemes de parella són l’eix a través del qual se’ns presenta una situació real amb desenllaç tan inesperat com hilarant, però tan humà com surrealista. Aquí tampoc res és el que sembla, tot i que la realitat supera la ficció, i de síndries i melons el món n’està ple i fins i aquí podem llegir.
La proposta és ben senzilla i seductora: Tres excel·lents mini-propostes independents, i que vagi per endavant que el prefix mini- és per la durada, amb sis actors en estat de gràcia, que saben explotar tres guions ben llaminers i suggeridors. Ara bé, hi ha uns quants nexes en comú: humor i rialles assegurades, l’amor, el gir inesperat, … i, mar o muntanya? Però, tot això ho descobrireu vosaltres, i teniu tot el mes d’agost per fer-ho. Els Miniteatres us esperen per captivar-vos i deixar-vos amb un pam de nas a tots nivells.
More Light amb Primal Scream
