Darrere del racisme sempre hi ha un egoisme econòmic, que primer es camufla amb teories i quan aquestes fallen, amb violència. Darrere del racisme només hi ha explotació. No se’ls fan fàstics als rics d’altres races”.
Durant els anys 2008 i 2009 els gitanos hongaresos van sofrir diversos atacs racistes que van ocasionar molts ferits i algunes víctimes mortals. A partir d’aquesta premisa argumental, el director Benedek Fliegauf, amb un to documental, relata la crònica d’una família gitana que viu en un poblat envoltat de bosc i allunyats de l’urbe. A l’inici de la pel·lícula ens expliquen que una família ha estat assassinada en un atac; seguidament, presenciem un enterrament. Comença un nou dia al poblat, estem a ple d’estiu, Mari, la mare, a la que anomenen Pajarito de forma afectuosa, s’aixeca i se’n va a treballar d’escombriaire, una feina que compagina fent feines al col·legi on van el seus fills, on ha de suportar l’explotació i el racisme del seu cap. Més tard, és el torn de l’Anna, la seva filla adolescent, que se’n va al col·legi, i, posteriorment, en Rio, el fill petit, que no anirà a escola i passejarà pel bosc, trobant-se amb amics, banyant-se al riu i mirant de no avorrir-se. El director s’allunya dels típics productes nord-americans tan preocupats en la superficialitat de l’assumpte i sobretot, en els desenllaços. Aquí, se’ns detalla la jornada d’unes persones anodines que lluiten amb les seves eines per sobreviure cada dia. És un retrat humà, proper, íntim, on la càmera els filma de molt a prop, els segueix, camina amb ells, amb primer plans, amb un estil directe molt proper al cinema social dels germans Dardenne, de qui Fliegauf seria un bon deixeble. Una pel·lícula que estaria emparentada a aquesta seria 4 meses, 3 semanas y dos días, de Cristian Mungiu, on també es retrataven les dures condicions de vida d’uns éssers oprimits per un estat que feia oïdes sordes dels problemes dels ciutadans. Cinta de denúncia, de plantejament dur i directe, sense concessions, que deixa un sabor de boca amarg, en el que assistim lentament a ser testimonis d’un fets irremeiables, que encara sabent que van a produir-se, no hi ha manera d’evitar-los. Respirem una atmosfera aclaparadora, omple de suor, de brutícia, en un ambient d’amenaça, de constant pressió, que ens porta a un camí sense sortida.
A la Unió Europa, en la idea de la unió dels pobles, seguim arraconant al pobre deixant-li sense recursos i sobretot, sense futur. Si el cinema, com deia Buñuel, és una forma de donar a conèixer els problemes de la societat i que l’espectador, després de veure la pel·lícula, crea que viu en el pitjor dels mons possible, aquesta pel·lícula és un bon exemple. Perquè, si el cinema no serveix per a això, llavors, per a què serveix?