La gran sorpresa del nou treball de Thurston Moore és el propi disc. Sense Sonic Youth pels motius que tots sabem, el present i futur del guitarrista passen per Chelsea Light Moving, amb gran part dels músics que el van acompanyar a la gira de Demolished Thoughts. Referències a la generació Beat i més concretament a William S. Burroughs, predomini de textures denses i gruixudes, melodies i sonoritats marca de la casa, el projecte liderat per Moore no ofereix res de nou al que ja ens havia ofert en els seus més de 30 anys de trajectòria. Creativitat corrosiva amb les sis cordes, lletres compromeses i desafiants, l’impacte de la música del de Florida és el mateix que ha marcat una època. Hi ha una abans i després de Sonic Youth, i bona part de la culpa de que sigui així és seva. No podem esperar una continuació de Goo o de Daydream Nation. Però sí un disc que a base d’audicions queda clar que no és un simple caprici per demostrar que encara li queda corda per anys.
El lleuger inici del disc, amb heavenmetal ens transporta a Ono Soul, tema del llunyà Psychic Hearts, primer disc en solitari del guitarra. Dos minuts i poc més després, Sleeping Where I Fall ens fan pujar les escales del cel de Sonic Youth: tema complex, melòdic i sorollós a parts iguals, d’instrumentació poderosa, sofisticat i punk a la vegada, amb riffs de guitarra que no s’obliden fàcilment. Alighted i Empires of Time, tribut a Roky Erickson, són un gir més a la situació, a tots nivells: greu i potent, amb elements cacofònics embrutant la part instrumental, però amb una important part melòdica, els Stooges més anats i els Hüsker Dü més ensordidors es donen la mà per una moments. A Groovy & Linda, on es narra dramàtica història de dos hippies, juga amb elements similars als citats amb un tempo més ralentitzats, mentre que a Lip, amb un video més que recomanable dirigit per Eva Prinz, deixa anar la seva vessant més punk i reivindicativa, amb unes lletres inspirades en el moviment Ocuppy Wall Street. La incendiària, addictiva, invasiva i ressonant Burrougs, el passatge instrumental Mohawk, la retrospectiva Frankie O’Hara Hit i la versió del tema dels The Germs communist eyes acaben per posar els ingredients necessaris per tancar un LP recurrent però magnífic per forma, fons i impacte.
Gravat de forma analògica i en directe, amb tota la banda tocant a la vegada, i produït per Justin Pizzoferrato, el debut de Chelsea Light Moving està atapeït de referències sixtees, de generació beat, d’underground, de rebel·lió, de Sonic Youth, de punk, de denúncia, d’experimentació, de noise, de rock,… perquè, què ens esperàvem si el pare de la criatura és Thurston Moore. No hi ha cap sorpresa, però sí deu temes per punxar una vegada rere l’altra.