Lightning Bolt, de Pearl Jam

Si hi ha una cosa certa en aquest món és que mai plou a gust de tothom. No hi ha manera que ens posem d’acord. A alguns músics o bandes que repeteixen un so i un esquema durant tota la seva carrera se’ls acusa d’immobilistes i acomodats. En canvi, a d’altres que proven de trobar noves formules se’ls retreu que abandonin la seva identitat. Doncs ni una cosa ni l’altre. Tot depèn de l’objectiu i les formes.

Pearl Jam van iniciar la seva carrera amb tres àlbums que ja són història del rock (Ten, Vs. i Vitalogy). A partir d’aquest moment i coincidint amb l’aparició del No Code, es va iniciar un debat sense gaire sentit sobre el perquè d’un canvi de so que, al cap i a la fi, els ha permès arribar fins avui en dia com un dels últims exponents del que serien les grans bandes de rock americà. El so d’aquells primers treballs era únic (fins i tot dins el moviment grunge) i irrepetible, ja que bevia d’una ràbia juvenil i d’un context molt concrets, i era inevitable que la banda evolucionés per no enquistar-se, per no quedar atrapada als anys 90.

El mencionat No Code, juntament amb Yield, Binaural i Riot Act (sense oblidar l’imprescindible Lost Dogs, un compendi de rareses i cares B a l’alçada del millor que hagin pogut fer) formen part d’un període en el qual el so de la banda buscava l’equilibri entre el que havien estat i el que volien arribar a ser. Mentre Eddie Vedder anava guanyant protagonisme, no només amb lletres i veus si no també com a compositor, els de Seattle van finalitzar aquest viatge al 2006 amb l’aparició de d’un disc que van titular, molt simbòlicament, Pearl Jam. Els seguidors de la banda, molts dels quals havien criticat alguns dels treballs anteriors, aplaudien el retorn al so original quan, de fet, no es va produir tal retorn. Pearl Jam era un disc que conjugava el millor de 15 anys de carrera substituint la mala llet juvenil per un esperit crític més madur. No sonava com el Ten, ni com el Yield, sonava a tots alhora.

Doncs bé, set anys més tard i amb un disc publicat entremig (un Backspacer que seguia el camí obert pel Pearl Jam) arriba Lightning Bolt, un disc que transpira estabilitat, maduresa i consolida a Pearl Jam com una de les bandes americanes més sòlides de l’actualitat. Ja no hi ha lloc per experiments, Pearl Jam han trobat l’equilibri i cada un del temes d’aquest disc ho reflexa a la perfecció. Getaway, Mind your manners i My father’s son obren amb contundència (especialment el segon, que farà les delícies dels fans de Spin the black circle i semblants), deixant clar que l’edat no els ha fet perdre força; Sirens és un mig temps amb una melodia i una tornada delicioses, per cortesia del virtuós Mike McCready. Lightning Bolt, Swallowed hole i Infallible són l’esquelet del disc, els temes que cohesionen i donen solidesa al conjunt; amb Pendulum donen sortida a la vena més mística, com porten fent des del principi (només cal recordar Oceans o Footsteps); Let the records play la podria apadrinar perfectament Neil Young i rematen el disc amb calma i tranquil·litat: a Sleeping by myself Vedder torna a agafar el seu estimat Ukelele, el que tants bons redits li va donar amb la banda sonora de Into the wild o al seu disc en solitari, Ukelele songs; Yellow moon és una altra mostra de que Jeff Ament té una sensibilitat especial per a les balades; i Future days va en la línea de Sleeping by myself.

Pearl Jam porten vint-i-dos anys lluitant contra les crítiques (moltes vegades vingudes dels seus propis fans), contra la indústria (el cas Ticketmaster) i fent activisme polític i social enfrontant-se amb qui fes falta. I tot sense deixar-se influenciar. Lightning Bolt demostra coherència i continuïtat amb el que han fet al llarg de la seva carrera. I segueixen aquí. Esperem que sigui per molt de temps.