La por, de Jordi Cadena

– ¿Nosaltres de qui som?

– De ningú. Nosaltres no som de ningú. 

Després d‘Elisa K (co-dirigida amb Judith Colell), basada en la novel.la de Lolita Bosch, que en dos temps, ens parlava de la violació d’una menor, Jordi Cadena, ara en solitari, torna a un text de Bosch, per parlar-nos de la violència de gènere, en un àmbit domèstic de classe mitjana-alta catalana. La por és un asfixiant conte de terror quotidià, una situació maleïda d’incertesa i inquietud on la ira del monstre-pare pot manifestar-se en qualsevol instant. La llar que comparteix la família (Matrimoni i dos fills) que deuria ser un escenari de pau, amor, felicitat i comprensió, esdevé un espai d’autèntic malson on regna un horror malaltís, en que la mare i els fills son uns personatges sotmesos a la violència sense sentit d’un pare tirà. Cadena construeix la seva narració des d’un punt de vista, el de Manel, el fill adolescent. La cinta està narrada mitjançant els silencis, les mirades, els gestos, a través del suggeriment, del que no veiem, sols de que escoltem. Una construcció depurada, minimalista i breu (té una duració de 73 minuts), fent un esplèndid exercici en l’ús del fora de camp, fugint de molt cinema contemporani de gènere, on tot es veu i s’ensenya. L’institut on estudien els fills fa de contrapunt extraordinari a la situació que es viu a la llar, els amics del noi, la seva xicota, l’esport, tot el que rodeja a aquest noi de quinze anys, l’ajuda a no pensar-hi en el que estan vivint la seva mare, la seva germana i ell mateix. Les localitzacions del relat banyades d’una llum de cru i pàl·lid hivern ens situa en una ciutat sense ànima, que podria ser qualsevol població del món occidental. Relat senzill i sec, de forta càrrega emocional, on hi han uns personatges morts de por, incapaços de viure tranquils, d’explicar el que els hi passa, el que senten, de contar la terrible existència en la que s’ha convertit les seves vides. Cadena també ens mostra les dificultats que tenim els éssers humans moderns de compartir la tristesa amb la gent del nostre entorn, de continuar endavant en una vida que ja no els pertany, perquè el pare les hi roba a cada moment de les seves existències, quan està present i quan no hi està. La pel.lícula s’apropa moltíssim a l’estil narratiu de les cintes de sèrie B, i també a l’Escola de Lodz, a les històries i atmosferes dels Vajda, Zanussi, Skolimowski, Polanski i Kieslowski, entre d’altres autors, són miralls d’inspiració en els que Cadena s’ha mirat per elaborar la seva cinta, sense oblidar-nos de la cruesa ferotge de Haneke. En tot cas, una cinta de terror domèstic i tristament quotidiana on la maldat neix i es manifesta des del més profund de les nostres pors interiors.