A Rosa
“El regal més gran que li pots donar als altres és l’exemple de la teva pròpia vida.”
Bertolt Brecht
Ah Tao és una dona gran que ha dedicat tota la seva vida en cuidar de Roger, un productor de cinema de mitjana edat, des de que era un nadó i servir a la seva família durant més de 60 anys. Quan la dona comença a patir problemes de salut, Roger, com ha fet la dona amb ell, decideix fer-se càrrec de la seva situació i tindre cura d’ella. Ann Hui, nascuda a Hong Kong en 1947, és una cineasta amb una àmplia trajectòria al seu país de naixement, des de el seu debut en 1979 ha fet més de vint llargmetratges convertint-se en tota una referència de la nova onada del cinema d’autor al seu país, també ha sigut guardonada amb premis tan importants com l’Ós d’Argent en el Festival de Berlín en 1996. Una cinta que ens parla a cau d’orella de la acceptació i resignació davant la mort, condició molt pròpia dels asiàtics, com ens explicava Shôhei Imamura en l’esplèndida La balada de Narayama (1983). Una vida sencilla és un relat íntim i sobri, filmat amb moltíssima delicadesa, estructurat a través de solament dos personatges per a submergir-nos en la relació d’amor que va fluint entre aquests dos éssers, i el viatge emocional en el que Roger va sentint plena consciència de la seva pròpia vida a través de viure en primera persona l’apagament i desaparició de la vida de Ah Tao. Una història commovedora, banyada de bons sentiments, minimalista i transparent, que es desenvolupa en pocs llocs, el pis del protagonista, la residència on es ingressada la vella, i poques localitzacions més. Hui narra una història quotidiana, que passa cada dia en aquest món, les relacions entre les persones majors, que ja no poden valdre’s per si mateixes, i les persones més joves, que els cuiden i tenen cura d’ells. La cineasta xinesa col·loca el seu objectiu en els personatges, en els petits detalls, on les seves mirades i gestos flueixen al llarg de la pel·lícula, la forma com riuen, com mengen peix, de com es tracten… de tot l’amor fraternal que se senten tots dos. Una cinta que també explora la vida quotidiana d’un geriàtric on els vells a vegades son abandonats pels seus fills, altres se senten volguts, i alguns ja no saben qui són i on estan. Hui tampoc s’oblida de la crítica social, d’un món que funciona a una velocitat de vertigen i que ha perdut molts valors humans en vers d’uns valors econòmics, que porten de vegades a una vida amb molta solitud. Una pel·lícula que malgrat la seva duresa, té un espai per l’humor, perquè si la gent gran físicament està malmesa no significa que hagin perdut les ganes de riure i passar-s’ho bé. Hui és recolza amb els seus intèrprets que fan unes composicions molt depurades que desprenen emocions sinceres i plenes de veritat: Andy Lau, actor, director i productor molt popular al seu país (ha treballat, entre d’altres, amb Benny Chan, Wong Kar-Wai, Johnnie To, Zhang Yimou, Lau Wai Keung i Alan Mak, amb qui va co-dirigir un clàssic de culte com Infernal Affairs) i Deanie Ip, actriu xinesa que ha desenvolupat tota la seva carrera al seu país, on ha participat amb més de 50 títols, i que va recollir la Copa Volpi a la millor actriu en el Festival de Venècia de 2011 per la seva interpretació continguda. Ann Hui, la directora la defineix de la següent manera: Em considero molt afortunada d’haver fet aquesta pel·lícula amb els elements que més m’agraden de la cinematografia: una història real, l’estil documental, l’humor, una entusiasta declaració de principis, una història commovedora i la barreja de grans estels amb actors professionals. Gaudeixen d’aquest petit i senzill conte que parla de la bondat humana i de tot el que podríem fer entre tots perquè aquest món sigui més humà.
Other Articles
