Gente en sitios, de Juan Cavestany

“Afortunadament, en algun lloc entre la sort i el misteri es troba la imaginació, l’única cosa que protegeix la nostra llibertat”.

Luis Buñuel

Juan Cavestany, director que en els darrers anys ens està oferint un bon grapat de pel·lícules força interessants amb to, dramatúrgia i estructures molt similars, que són en certa manera una bona radiografia de l’aspecte social, econòmic i cultural de la situació de crisi econòmica que està travessant el país. Dispongo de barcos (2010), cinta rodada en handycam amb actors professionals de la categoria de Antonio de la Torre i Roberto Álamo, entre d’altres, que en paraules del seu director era “una comèdia d’acció mental sobre la solitud, la por a recordar i un robatori fallit’. La va seguir, El señor (2012), migmetratge de 42 minuts, quasi sense diàlegs, més narrativa que l’anterior, amb l’univers surrealista, sense perdre l’esperit de Lynch i Polanski, ens retratava la quotidianitat d’un home solitari que feia tots els possibles per a vèncer la seva solitud. Gente en sitios continua la línia originària de les anteriors propostes, històries surrealistes i delirants de la vida quotidiana, on és barregen diferents gèneres, comèdia, drama, retrat social, terror… on els personatges, interpretats per Eduard Fernández, Adriana Ugarte, Carlos Areces, Maribel Verdú, Raúl Arévalo, Santiago Segura, entre d’altres, fins arribar a més de 80 actors, es veuen immersos en situacions de tot tipus: estranyes, caòtiques, sense sentit, surrealistes, paranoiques… Cabestany ha realitzat un relat calidoscòpic que recorre a tot un seguit de personatges que es veuen atrapats i desesperats en les seves pròpies conductes i com tot això, els hi fa ficar-se en històries que els produeixen un neguit molt fort. L’exercici de Cabestany és desmarca molt de les produccions comercials que cada setmana s’estrenen en les sales de cinema, el seu esperit camina per un altre costat, les seves intencions són aprofundir en les relacions que es produeixen en una societat, on cada vegada les persones estem més aïllades i ens caldria comunicar-nos més sovint per a comprendre’ns a nosaltres mateixos per així tot d’una, entendre els altres. En alguns moments de la pel·lícula riem de les situacions tan estrambòtiques que es van originant, però alhora podríem plorar al veure’ns reflectits en uns personatges solitaris que busquen desesperadament trobar-se a sí mateixos per a trobar algú que els miri, i si més no, que és detenguí per a escoltar-los. Gente en sitios és també una proposta que d’alguna manera reivindicar l’ofici del cinema a través de joves cineastes que aixequen els seus projectes amb l’ajuda còmplice de molts actors i tècnics, donant llum a pel·lícules com Los ilusos, de Jonás Trueba, Stockholm, de Rodrigo Sorogoyen, entre d’altres… que renoven el panorama cinematogràfic nacional oferint un cinema de qualitat amb noves propostes.