“L’art d’envellir és l’art de conservar alguna esperança”.
André Maurois
El cinema d’Alexander Payne està vertebrat a través d’un viatge. En algun moment, durant la travessia, els seus personatges se senten embargats per una barreja d’alegria i tristesa que no saben descriure, però que ens revela moltes coses íntimes d’ells i, sobretot, de nosaltres mateixos. Nebraska, sisè títol en la carrera d’aquest cronista de l’Amèrica profunda habitat per personatges senzills i humils que tenen vides normals i corrents i als que no els hi passa grans coses llevat de les seves quotidianitats. El director nord-americà es centra en aquest cas en la vida de Woody Grant, un home major que beu més del compte, cansat i perdut en una existència buida on li manquen estímuls per afrontar i tirar endavant l’última etapa de la seva vida. Viu a Billings, una petita ciutat de l’estat de Montana, amb Kate, la seva dona. L’home ha rebut una carta on li diuen que ha guanyat 1 milió de dolars i està obcecat en anar a Lincoln (Nebraska) a cobrar-los. Després que la seva família intenti en va dissuadir-lo, ja que en realitat es tracta d’un engany que forma part d’una estratègia per a comprar revistes, Woody es mostra inflexible i el seu fill, David (que treballa venent electrodomèstics i ho ha deixat amb la xicota de la que continua enamorat), no té més remei que acompanyar-lo en un llarg viatge. El realitzador de Omaha (Nebraska), és serveix d’aquest mínim dispositiu argumental per parlar-nos de les relacions familiars, d’ajustar comptes amb el passat. El resultat és un esplèndid poema elegíac de mirada lúcida que esdevé una interessant reflexió del pas del temps, que en moments resulta irònica i d’altres, amarga. Alexander Payne torna a tractar el tema de la vellesa com ja ho havia fet en A propósito de Schmidt (2002), on el personatge que interpretava Jack Nicholson (Warren Schmidt) se sentia igual de sol que en Woody tant a un nivell físic com emocional. La pel·lícula, filmada amb un esplèndid blanc i negre, ens recorda a aquells western dels anys 50 i 60 protagonitzades per vells vaquers, que desafiaven el seu temps i es negaven a canviar la seva manera de ser. També recorda les comèdies dels anys 40 de Capra i Sturges, on homes corrents emprenien aventures que trastocaven els convencionalismes i prejudicis d’ells mateixos i de la societat que els envoltava. Un dels grans forts de la cinta, com es habitual en els relats de Payne, són els actors: meravellós Bruce Dern interpretant al patriarca desorientat; June Squibb (que interpretà la dona de Warren Schmidt), com la mare Grant, el seu sarcasme i irònia aporten els grans de sorra necessaris a la història; Will Forte, com a David, ell fill que entén al seu pare i li acompanya; i Stacey Keach, com l’antic soci de Woody, que torna a ajustar velles rancúnies. Una road movie estructurada a través dels silencis, filmada amb molt de tacte, on la càmera no jutga a ningú, només està, sense intervenir plena de detalls molt emocionants, com la parada en Hawthorne, el poble de la infància i joventut del pare, on reneixen velles ferides i alegries, com el moment quan la familía visita la casa dels avis, el silenci s’apodera de la imatge provocant-nos un sentiment alegre i trist.
Other Articles
