Crònica: Adrià Puntí al Palau de la Música

Es respira un ambient immillorable, un ambient de gran nit. Es fan càbales sobre el concert, tot i que algunes de les cartes les sabem, per informació, pel concert a l’Auditori de Girona, o perquè ens passem de llestos. Ens oblidem que estem parlant de l’Adrià Puntí, i quan es tracta d’artistes del seu calibre, per moltes vegades que se l’hagi vist en concert, per molta informació que es tingui, tenim números per errar els pronòstics. És qüestió de talent, de passió, d’energies, d’urgència artística; un és geni o no l’és. Acabem amb el debat. Adrià Puntí surt a escena quan passen deu minuts de les nou, amb un Palau de la Música ple i entregat a l’esperat Incompletament Puntí. Acústica en mà, harmònica en boca, Miau obre la veda. Sensacions a flor de pell, la música parla per sí sola, l’actitud de l’intèrpret fa la resta, sempre que les bones cançons acompanyin. Arriba Senyor Doctor sense gairebé adonar-nos, la nit donarà de sí, hi ha aquell no sé què a l’ambient. Sembla que entra en calor, perquè se’n va al piano, és l’hora de presentar alguns temes nous: Tornavís, El boig del telèfon roig. Ens hem conegut, i ha estat un plaer. Les revolucions es disparen, quantes ganes de sentir el seu frenesí, de recuperar-lo. Incompletament es converteix en completament. Amb Desgraciat s’acaben els generosos aperitius, i vés que venen, apareix la banda, apareix l’orquestra, i res ens pot fer mirar enrere, res ens pot fer pensar que això era el que teníem previst. Entren a la partida en Lluís Costa, en Pere Martínez i en Dani Pujol, The Fellaction on the Rocks Bang Bang Bang! a escena. Per la dreta entren els músics del Taller d’ Orquestra, que acaben d’omplir l’escenari, amb violins, viola i violoncel per donar més cos i colors. A l’esquerra queda la casa d’en Puntí, el piano de cua negre i a la dreta l’espai preparats els violins, viola i violoncel. Mirall capgirat, Trans Mides i Atzucac posen el llistó a dalt de tot, la música s’apodera de tot i de tots, Puntí es mou i remou, i el Palau intenta seguir-lo, i el segueix, i es deixa anar, perquè el joc ho requereix.

El piano el torna a cridar, com no podia ser d’una altra manera, i la Tarda d’agost ressorgeix, amb el dubte si era una tarda de gos, amb el dubte de si allò que estàvem veient era real, amb l’anhel poc dissimulat perquè la nit sigui llarga, i de que no tenim cap pressa, com així se li diu al gran protagonista de la nit quan ho pregunta. El drama, l’humor, la intensitat, sí, la intensitat, la passió, sí, la passió, sense elles no hi ha música que valgui. I Puntí arrossega una càrrega emocional i una capacitat per arrodonir una sinergia imperfecta i incompleta que el fa diferent. Prohibit i Cor emigrant provoquen una altra dosis de vibració sensorial i emotiva, en una nit de contrastos, on el Puntí més simfònic i el més rock n’ roll xoquen, s’abracen i permuten en honor a la causa. Assaborim el tema que dóna títol el seu proper LP, La clau de girar el taller, “a ha haa haah”, un tema per recordar, com ho són des de fa temps De muda en muda i Anonima in Albis, que ens fan maleir les cadires, perquè necessitem posar-nos drets. No hi ha temps per queixes, només faltaria, i sinó, Escac i mat i Jardí dels préstecs. No hi ha treva, no hi ha mai prou per en Puntí, i beneït siguin ell i la capacitat d’endollar-nos al seu univers. El públic pica i pica de mans, cada vegada més fort, d’alguna manera s’ha de reaccionar davant del torrent de força creativa irrefrenable.

Segueixen els contrastos, del piano a la guitarra, de la suavitat a l’electricitat, de la simfonia al rock n’ roll, sempre Adrià Puntí. I encara queda més, anem a per nota, anem a per Jeu, i a per potser de les més corejades Longhi nº13 i Si. La temperatura puja i puja. Ara bé, hi ha temps per bromes, hi ha hagut temps per un Visca Catalunya, rematat per un “tot i que els gironins no volem gaires pixapins”. Hi ha pauses, hi ha comentaris, però la música avança, el Palau segueix entregat, potser ho està més que mai, i tot i que els músics han marxat, tornaran, falta Ull per ull, arrancada des del piano, ell sol davant de tots, ell sol fent broma, ell sol fins que arriba la banda i Coral·lí apareix en la seva ferotge versió, i tot i que no podem més, volem més. Sota una col és el final, d’aquesta festa de la llibertat, perquè la música és llibertat, per tocar el que es vol i com es vol, perquè quan hi ha talent, cançons i passió, la música ho és tot… són dos quarts de dotze tocats, és el moment de posar-nos tots drets, de donar les gràcies, de les reverències al públic. És una nit de les que es recorden, de les que es comenten, de les que s’enyoren. I se’n va després de seure un darrer moment al piano amb la resta de músics marxant: Sé que és el meu dia, que és tot meu… Completament Adrià Puntí… que duri, duri, duri, duri, duri, la bona sort. Que duri.