Un día de fuego, de Beppe Fenoglio

Vàrem conèixer a Beppe Fenoglio a través d’ El partisano Johnny (Sajalín Editores, 2013). Mai és tard per assaborir la bona literatura, tot i que estem parlant d’un dels grans escriptors italians del segle XX. Ja era hora. L’editorial de Barcelona ens descobria un magnífic autor per enèsima vegada. Al seu país, Fenoglio se’l considera tan important com Italo Calvino, Cesare Pavese i Luigi Pirandello; quasi res. Cinquanta anys després de la seva mort, tenim una altra oportunitat per descobrir un escriptor que a més de ser elogiat per les seves virtuts literàries, cal recordar que va lluitar contra els nazis unint-se a la resistència organitzada de la seva regió natal. Un día de fuego (Sajalín Editores, 2013) és el recull, per primera vegada en castellà, de tots els seus contes. Ens trobem amb un autor amb kilòmetres i experiències, carn de batalla i amb els ous pelats, capaç de posar-nos a la pell de les vivències i circumstàncies patides. La intensitat dels seus relats és inqüestionable, així com la capacitat per transmetre sapiència, drama i experiència.

Contes sobre la guerra civil, contes de la postguerra, contes de la parentela i del poble i contes fantàstics són els quatre blocs temàtics que ens trobem. El dia a dia de la lluita partisana, la inadaptació a la vida civil dels joves que varen participar a la guerra, el dia a dia de civils que han de conviure amb la misèria d’una quotidianitat desmotivant, les vicissituds d’uns individus avorrits de sí mateixos i dels que els ofereix la vida… els diferents contes ens conviden a conèixer els sentiments d’uns personatges que viuen al límit, ja sigui per la guerra, perquè s’han d’adaptar a la normalitat després de la lluita, o, senzillament, perquè senten la necessitat de canviar de vida però es veuen completament perduts i sense recursos i per aquest motiu acaben perden el nord i , sense arguments ni direcció, o reaccionant de la pitjor manera, és a dir, amb violència. Sense grandiloqüència ni sense posar-se medalles, descrits amb veracitat, cruesa, despullant els seus protagonistes, amb l’autenticitat i caràcter del que va ser capaç d’utilitzar les armes contra els que no entenen cap altra idioma, l’autor esbudella amb elegància, sobrietat i coneixement aquells tenebrosos i complicats anys. El recull de contes es tanca amb un text autobiogràfic, un apèndix d’un fragment del diari de Fenoglio de l’any 1954.

Els contes de Fenoglio no tenen res a envejar als de Chéjov, Poe, Twain, Maupassant. Només cal donar una oportunitat als seus relats per entendre que no és una afirmació gratuïta. Humil, proper, veraç, llegir Fenoglio és llegir un pedaç de la història d’una guerra, de la història d’un país, capaç d’extreure el sentiment de tota un món com és el rural, sense estridències, i amb el realisme i proximitat de qui se sent part del poble i compromès amb una manera mirar el món.