Abans de Samsara fou Baraka, i anteriorment Koyaanisqatsi, la primera d’una de les sèries de films fotogràfics més espectaculars i commovedors que l’home ha vist en molt de temps. Ni una paraula, ni un sol vocable és necessari per comprendre el testimoni que recull Ron Fricke. Ens trobem davant una obra de bellesa abrumadora, un recull de naturalesa, societats ancestrals, costums d’orient i d’occident, mirades de profunditat infinita, detalls irrepetibles i breus instants capturats en tot el seu esplendor. Fricke aconsegueix relatar la importància de la caiguda d’un arbre, descriure el sofocament que viuen les cries de pollastre entre les fredes parets de l’acer industrial, evidenciar la tragèdia i el caos latent en la societat moderna o posar a flor de pell la suavitat de les aigües tranquil·les, sense anar més lluny. Trànsit, xoc, admiració, escepticisme, i tot un fil de sensacions i pensaments es desperten davant la descripció visual oferta per una realitat aparentment impassible, plena de vida i moviment a petita i gran escala; societats d’antiguitat mil·lenària conviuen amb els vestigis que els excessos i el caràcter massiu moderns encara no ha desvirtuat; l’esplendor de la seva cultura és evidenciat per una càmera poc intrusiva, més aviat contemplativa i curiosa. Es desprèn respecte per la diferència, per les creences i els rituals arrelats que, a ulls d’altri, esdevenen incomprensibles.
Tot i estar dirigida per Fricke, Baraka és el resultat del treball creatiu precedent de Geofrey Reggio, Qatsi. Els noms dels llargmetratges de Reggio fan honor a tres profecies del poble indi nord-americà Hopi, anomenades Koyaanisqatsi i Powaqqatsi, on Fricke va participar en la fotografia, per acabar donant lloc a la tercera, Baraka. En tot cas, Geofrey proposa un nou moviment documental on les imatges adquireixen tota supremacia possible, es nega qualsevol element de ficció i tan el muntatge com la fotografia esdevenen elements clau per a l’expressió artística final. Baraka va veure la llum el 1992 i, ja aleshores, destacava per ser una peça audiovisual magnificent, doncs la lírica del conjunt la converteix en autèntica poesia visual. En efecte, el seu títol no és atzarós, doncs el seu significat conté l’essència de la vida, una benedicció que es veu reflexada al llarg de 96 intensos minuts, d’una bellesa tan quasi bé delirant. La importància d’aquest film dins el gènere que innaugura, arriba a la seva màxima comprensió gràcies a la immersió en el món sensorial que completa amb una banda sonora peculiar, com a poc, de la mà de Michael Stearns, que allargarà fins la producció de Samsara (2011), amb les col·laboracions inicials de Dead Can Dance, L. Subramaniam, Ciro Hurtado, Inkuyo, Brother, David Hykes i Lisa Gerrard i Marcello de Fransisi, posteriorment.
Es tracta d’una simfonia gairebé onírica que trenca amb el minimalisme que oferia un jove Philip Glass (a qui recordareu per la seva gran contribució a Barri Sèsam) a l’anterior Koyaanisqatsi. La màgia d’aquesta sèrie arriba a cotes màximes gràcies al format 70 mm, que els confereix una qualitat extrema i textures impecables, creant la sensació d’estar en presència d’un seguit de fotografies en moviment. No és d’estranyar que tan Baraka com Samsara hagin estat premiades al Festival Internacional de Cinema de Toronto.
Progressivament i fent honor a la seva llengua materna, el sànscrit, Samsara projecta el món com una dicotomia sota la qual conviuen les societats ancestrals i el món modern, mecanitzat en moltes ocasions, establint un paral·lelisme entre aquests i l’existencialisme cíclic derivat de l’automatització a gran escala. Per a aconseguir-ho fa ús de diverses tècniques, com ara plànols generals, time lapses o contraposició de seqüències. Queda palesa l’obsessió relativament moderna per la creació d’una realitat material quasi bé immortal en contraposició amb la vellesa del patrimoni monumental, que resisteix estoicament el pas dels segles, de manera que es crea la il·lusió del temps estàtic, així com una mena d’aflicció imperant per la pèrdua de béns físics i la ceguesa provocada per aquesta darrera davant la no permanència espiritual, una herència molt més valuosa. Els cicles de la naturalesa són la demostració fefaent de la llei principal de la matèria -aquesta no es crea ni es destrueix, només es transforma-, lliçó que les cultures i els pobles primitius més antics han sabut respectar, conscients que la vida és moviment i acceptant que vivim en un bell planeta en constant canvi, del qual en roman l’essència en petites dosis. Qui té prou paciència per observar aquestes subtileses acaba per rebre una gran ensenyança que l’ajuda a créixer i aquesta és, precisament, una de les missions de
Baraka/Samsara: ajudar-nos a afinar la mirada tot dipositant la llavor de la curiositat en el nostre interior. De ben segur que el visionat d’aquests ‘documentals’ no ens deixarà impassibles, ja que la quantitat elevada de matisos que hi inclou desperta un sentit crític, així com admiració constants, que ens ajuden a plantejar qüestions de caire més transcendental, filosòfic i moral.
Other Articles
Snowpiercer, de Bong Joon-ho
Redescobrint El señor de las moscas
