Acaba el 2015 i se’ns acumula la feina amb les maleïdes llistes. Revisitant els treballs que més m’han impressionat durant aquest any, no he pogut resistir-me a dedicar quatre línies a alguns dels discs que més he necessitat escoltar. Em refereixo als nous treballs de Wilco, Ryan Adams, Nathaniel Rateliff, Alberta Cross i Ryley Walker, cinc discs que respiren americana, folk i la millor de les tradicions de la música nord-americana.
Els ja veterans Wilco han publicat Star Wars. És el seu novè disc en 20 anys. Sempre congruents i ambiciosos amb el seu so, la banda liderada per Jeff Tweedy ha deixat definitivament enrere el barroquisme experimental d’ A ghost is born, posant un peu al pop més ‘beatlelià’ i un altre a les arrels del folk, el lo-fi i l’americana. El resultat, una exquisida i subtil col·lecció de cançons que han de convertir el seu disc en un dels millors treballs de la seva discografia. Temps al temps.
Ryan Adams és el portaveu dels que fan el que volen, quan volen i com volen. I olé per ell. El seu talent és tal que és capaç de convertir un disc com el 1989 de Taylor Swift en una lliçó de rock americà. Més Springsteen que mai, les melodies que construeix l’autor de Love is Hell noquegen a qualsevol. Talentós i carismàstic, se m’acaben els adjectius. Només queda resar una estoneta cada dia perquè torni al nostre país. Quan pagaríem per veure’l?
Alberta Cross segueixen amb pas ferm cap a l’estrellat. Els hipsters ianquis l’adoren. Aviat arribarà la definitiva consolidació com una de les grans bandes d’americana. En alguns moments recorden als Jayhawks, en d’altres a Phospherescent, inclús als Band of Horses més pausats… o potser ja ens hem d’anar acostumant a dir qui sona com els Alberta Cross. El seu 3r LP (6è treball si comptem Ep’s i el debut, l’excel·lent mini-àlbum The Thief & the Heartbreaker), haurien de situar-los on es mereixen.
Nathaniel Rateliff en pocs anys ens ha delectat amb algunes de les millors cançons dels darrers anys. Poseu-vos Nathaniel Rateliff and the Wheel: Desire and Dissolving Men o In Memory of Loss i ja em direu. I el nou treball, amb els Night Sweats, posa la pell de gallina. El seu classicisme folk-rock, la seva veu, sorgida de l’Amèrica profunda, unes lletres que parlen de la vida, i evidentment, unes melodies i harmonies que enamoren, el converteixen en un dels noms a seguir des de ja.
I el gran descobriment ha estat Ryley Walker. Durant el 2015 haa publicat Primrose Green i l’instrumental Land of Plenty. Com un bon futbolista, estem davant d’una d’aquells músics que no necessita gaire per demostrar com és de bo. Només ha publicat tres discs, però les seves cançons són clàssics immediats. Esperem que no es posi massa de moda i el seu talent es desenfoqui per culpa de la fama. Que segueixi les passes, per exemple, de Ryan Adams. Tots serem més feliços. I ell també.