El Primavera Sound és un festival que desperta tants elogis com crítiques, inclús entre els que hi van cada any. Resulta complicat convèncer a musicòlegs o melòmans per anar-hi i recórrer bona part dels 192.000 metres quadrats de l’espai que ocupa al malmès Fòrum. Llàstima, perquè el Primavera Sound ofereix l’oportunitat de veure un munt de concerts i de posar a prova la capacitat de submergir-se a les multituds sense perdre els nervis. I amb un cartell amb, per exemple, The Afghan Whigs, The Zombies, The Black Angels, Japandroids, Angel Olsen, Teenage Fanclub, Thurston Moore, Sleaford Mods o The Make-Up, bé valia la pena agafar-s’ho amb ganes i gaudir del festival més important que hi ha actualment a Europa. Tot seguit veurem què ens va donar de si els tres dies de marató musical.
El DIJOUS 1 de JUNY vaig començar la jornada Mishima. Un so magnífic ens avançava el que evidenciariem més endavant: en general, el so del festival va ser de 10. Seguidament, Triángulo de Amor Bizarro, que ja sabíem què ens trobaríem (i així va ser després de veure un parell de temes), i bravo per ells perquè insisteixen en una proposta de punk-shoeagaze que els ha confirmat com un dels grups espanyols més importants del moment. Un cop situat, Broken Social Scene seria el primer concert sencer que veuria, exactament a les 20.30. Els canadencs, liderats per Kevin Drew i Brendan Canning, sempre són agradables i festius. Cause=Time va obrir un concert molt correcte, però no varen ser motiu suficient per oblidar-me que The Zombies tocaven a l’Auditori a les 21h. Mentrestant els canadencs tocaven Almost Crimes, vaig marxar per agafar bon lloc i gaudir d’un dels grans moments del Festival, evidentment, del que vaig poder veure. Amb Rod Argent i Colin Blunstone en plena forma, Chris White i Hugh Grundy, i amb acompanyants de luxe com Jim Rodford, i un paio al Mellotron que era la bomba i que no recordo el nom, els de St. Albans varen tocar amb totes les notes i detalls el clàssic Oddessey and Oracle, disc que varen publicar després de separar-se. I d’això fa 50 anys. Concert pel record, so impecable, història del pop a un pam de nas, una meravella, amb regal inclòs, She’s not there, el primer hit dels Zombies, un regal que Argent va volver oferir-nos, i que vàrem agrair com es mereixien. Amb un immillorable sabor de boca, era el torn de Dulli, Curley i els seus The Afghan Whigs. A mi que m’expliquin missa, sobretot els que parlen de Bon Iver, que tocaven a la mateixa hora. Això ja depèn del que li demanis a la música. A mi dóna’m canalles, guitarres, intensitat i rauxa, i evidentment, talent. Per exemple, dóna’m a Greg Dulli, qui, quan està com està ara, és imbatible. I no li cal tirar de clàssics. Basant-se en els formidables In Spades i Do The Beast, amb espai per Debonair, Gentlemen, John The Baptist, Somethin’ Hot i Faded, The Afghan Whigs són garantia de suor, llàgrimes i rock n’ roll. Arabian Heights i Matamoros seguides, pel llibre de records del festival. Amb David Rosser sempre present en el record de tots, desitjant que torni aviat a l’escenari, que serà el millor dels senyals que ja està guarit de la seva malaltia, el concert va ser superior per la qualitat del so al de fa dos anys a la sala Apolo. Que tornin aviat a sala, sempre seran benvinguts, sempre estarem a punt per rebre la lliçó de rock i soul del gran Greg Dulli i els seus Afghan Whigs.
Slayer o la mare del xai del metall, com vulgueu, estaven al Primavera Sound, però ells com si estiguessin a Wacken. Repentless, The Antichrist, Disciple, Mandatory Suicide,… una lliçó, una altra de metall extrem, la banda sonant de meravella, explosiva, intensa, clara i a tot drap. Donava goig veure com es va viure el concert, amb un públic entregat, ple de fans dels californians, cantant les cançons i fent els clàssics pogos. Kerry King, Jeff Holt, Tom Araya i Paul Bostaph varen convertir el Primavera en el seu Reing in Blood durant una hora. I després, era el torn de The Black Angels. Basant-se amb el seu nou lp, Death Song, els d’Austin tiren de psicodèlia amb classe, però mancats de carisma i magnetisme. Tenen temes per donar i regalar, a hores d’ara, amb cinc discs publicats, encara semblen novells. Sonen potents, compactes, però són una banda descafeïnada. Ni amb The Prodigal Sun ni amb You on the Run vaig canviar d’opinió. King Gizzard and The Lizard Wizard varen ser els següents, tenen molt més gol que els d’Austin. I de joc, és a dir, de cançons, des del meu punt de vista, no, però un cop pugen a l’escenari, la banda Stu Mackenzie ho té clar. Un directe aclaparador i musculós, tenen tot el que no tenen els Black Angels. Psicodèlia barrejada amb rock progressiu, heavy metal i elements de jazz, van a per totes, i els hi funciona l’invent. Una estona de Converge, clàssics del metalcore, varen demostrar que estan més en forma que mai. Mala bava a dojo, i unes tremendes Concubine i Jane Doe, em varen deixar amb ganes de més. Fins aquí vaig arribar, perquè em vaig apropar a Mórdor, és a dir, a l’esplanada dels escenaris Mango i Heineken, en el qual estava Aphex Twin fent de les seves. 15 minuts varen ser suficients que la meva òrbita musical està a anys llum de la seva. Era el moment de retirada.