Primavera Sound 2017. Divendres 2 de juny

És curiós i motivant els debats que es generen arran de la graella diària del festival. El Primavera Sound, a part de festival de música, s’hauria de proclamar terreny oficial de debat musical. La varietat d’estils és tal, que finalment, el criteri del públic es posa al nivell exigit. Cadascú té les seves exigències i prioritats a la vida. El mateix succeeix amb la música. Trobo del tot positiu que hi hagi un festival com el Primavera Sound precisament perquè el collage de música va de la mà del collage de gent que hi va. Gent que estima la música a la seva manera i que defensarà un gènere o un altre, un grup o un altre, segons criteri, paladar i oïda. Potser algun dia em torno boig amb Aeromocas e Tenistas Russas o amb Avalon Emerson. Mai se sap. De moment tinc clar que em fa moure els malucs i em fa esclatar el cap. Veiem qui ho va aconseguir divendres.

DIVENDRES 2 DE JUNY. M’he perdut a un 16 Horsepower al capdavant de Slim Cessna’s Auto Club, arribo a temps per veure a Belako. Els bascs tiren de punk-rock rugós, clàssic, però el que més em va agradar és un tema nou que varen presentar, Render Me Numb, que ens pot fer preveure un pas endavant de la banda, a la cerca de textures més complexes i amb més matisos. Tot seguit, veure Mogwai, la sorpresa del dia va resultar impossible. Shellac eren els escollits, però tenia la sensació que el que estava mirant ho havia vist moltes vegades. A per un bon lloc a l’escenari Primavera per esperar els Descendents. Van sortir a tota llet, a devorar l’escenari, oferint un gran concert, amb un públic entregat, amb les càmeres del festival atentes al seu show de les primeres files i la bogeria dels seus grans fans, embogits per un directe aclaparador. Descendents és punk de vella escola, ben parit, irònic, punyent. El Doctor en Filosofia Milo Aukerman va tornar a demostrar que és també catedràtic del punk. Era el moment de Swans, als que veuríem breument, per fer temps esperant a The Make-Up.

Michael Gira i companyia varen oferir la seva particular ensordidora missa, i et donen el que t’esperes, però després de The Knot i Screen Shot, vaig enfilar cap a The Make-Up. I vaig encertar. La banda d’Ian Svenonius és pura dinamita. Bé, ho és ell, que com a frontman és dels que motiven: desafiant, gamberro, elegant, i sempre interactuant amb el públic. Garage Rock d’alt voltatge, a mig camí entre els Cramps i JSBX, Svenonius té un carisma que per poc que els temes acompanyin, la festa està assegurada. Amb aquest bon sabor de boca ens dirigiem a l’escenari Ray-Ban per veure els Sleaford Mods. I quina bomba són aquesta parella. Els problemes de so del principi, quan no se’ls sentia, va posar prova les seves aptituds com a còmics. I la varen superar amb nota. Jason Williamson, una barreja de John Lydon y Shaun Ryder, i Andrew Fearn, el personatge més Trainspotting dels que surten a la pel·lícula, es varen plantar a l’escenari amb un ordinador i una birra. L’ordinador, on tenen les bases gravades de les seves cançons, no sonava, i la situació va ser totalment Spinal Tap. Entrant i sortint de l’escenari sense saber que fer, finalment, va arribar el so. I allà es van acabar les bromes. Williamson, les bases de l’ordinador de Fearn i els balls d’aquest, la birra, i res més. I és que no necessiten res més. Són una tromba de força, mala llet, barrejant punk, hip-hop i electrònica, amb un resultat tronador i abrasiu. I és així com vaig arribar al final del dia, a ritme de crítica social de dos paios que s’han guanyat a pols ser una de les bandes de moda del moment. I té gràcia, perquè ells de moda, no segueixen cap més que la seva. Equilicua una de les ironies d’aquest món. I així, arribava al final d’una segona jornada, a ritme de Thunder sky, don’t break as I walk home, I want to keep dry under skies that hold their own, Thunder sky, don’t break as I walk home, I want to keep dry under skies that hold their own,… Fins demà.