La quarta edició del Rock Fest ha estat segurament la de la gran consagració com una de les cites ineludibles en l’àmbit europeu i internacional pels amants del gènere. Any rere any han anat configurant un cartell que ha aconseguit reunir algunes de les grans bandes de sempre i més recents. I ja se sap, un cop arribes a dalt, mantenir-se és el més difícil. I l’edició del 2017 ha de servir per a la consolidació definitiva, gràcies a un cartell de somni i una organització impecable. Grans concerts, un so magnífic, cap aglomeració ni cap dificultat per necessitats bàsiques. Què més podem demanar? Per exemple, que una de les grans bandes de la història del rock sigui protagonista amb un concert per la memòria musical i cultural de la ciutat. Doncs també ho vàrem tenir. Aerosmith i Alice Cooper, de nou els grans veterans, varen ser els grans protagonistes d’un festival que ha de convertir-se en cita obligada pels que tenen el rock, el heavy i el metall al seu ADN. Comencem a repassar què va donar de si per BCNCultura.cat aquest magnífic Rock Fest Barcelona 2017 al Parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, mentre esperem l’edició de l’any que ve amb gran expectació.
Divendres 30
Pretty Maids: Proposta clàssica que gira entorn de heavy i AOR èpics, flirtejant amb melodies Bon Jovi i guitarres Pink Cream 69. Efectius, divertits i entusiastes, presentaven nou disc, però va ser amb els seus vells temes com Pandemonium o Future World on el públic reacciona. I ells també.
Paradise Lost: Que lluny queden aquells temps de la Popular 1 posant la banda de Nick Holmes i companyia. Amb el sol que queia no sé si era la millor manera de valorar la veterana banda de Halifax. Dit això, tot i els canvis de rumb del grup, em va semblar tornar a l’any 97, quan els vaig veure per primer cop a Zeleste. Mai és tard per aplaudir una trajectòria com la seva. Ara, millor que toquin de nit. No varen faltar Hallowed Land, Say Just Words o The Last Time, amb la qual varen tancar.
Queensrÿche: Amb Todd Latorre a la veu, els seus fans esperaven un concert de nota. I sí, ho va ser. Concert basat amb els grans clàssics, el tronador so i l’espectacular estat de forma de la banda i sobretot l’energia del cantant va donar lloc al primer gran moment del festival. I les coses com siguin. Només amb l’entrada d’Operation: Mindcime, tots els fans es varen rendir. Empire, Revolution Calling, i com no, Eyes of a Stranger, els varen posar en òrbita. I als que no són fans, també.
Ensiferum: Thrash Folk Metal finès, ben endreçat i estructurat, amb més fans autèntics que qualsevol banda pop mínimament coneguda. Les primeres files estaven a rebentar de gent cantant els seus temes. Bona senyal. La veritat, els paios sonen.
Angelus Apatrida: El Thrash Metal clàssic per bander. A tot drap i sense contemplacions, els d’Albacete varen posar tot per part seva per no quedar-se enrere, amb un directe aclaparador. També presentaven nou lp, i també ens van deixar mig sords.
Metal Church: Sí senyor. Un altre clàssic. Banda que no podia faltar a les cassettes de barreges de heavy d’ EGB, ja va sent hora de reconèixer la importància dels de San Francisco. Mort de David Wayne, gairebé 30 membres en 30 anys, i segueixen petant-ho. Una de les grans sorpreses. Haurien d’estar només un esglaó per sota dels cinc grans del Thrash.
Soziedad Alkóholika: Vistos una vegada, vistos totes les vegades. Ara, tenen un no sé què. Ja no tenen la mala bava d’abans, però el seu estrident i afilat so enganxa. La veterania és un grau, i la complicitat que tenen amb el públic és total. Gairebé 30 anys de Soziedad Alkóholika. Respecte.
Abbath: A part de l’atractiu de la posada en escena i que es tracta d’Olve Eikemo, ex-Immortal i bèstia de les sis cordes, i l’imponent King Ov Hell al baix, el show va resultar insuls. Sempre té gràcia veure en directe un grup de Black Metal, ara bé, s’ha d’anar preparat. Ara, que quan va sonar One by One, All Shall Fall i Tyrants d’ Immortal, es va agrair.
Krokus: Els AC/DC suïssos, amb més de quaranta anys al negoci, varen arribar amb disc de versions sota el braç i disposats a fer oblidar WASP (a qui substituïen), a base d’energia positiva i hard rock de vella escola. Inclús es varen atrevir amb Rockin’ in a Free World, i la varen clavar.
Running Wild: Dirigits per Rock’n’Rolf, sabedors que el públic espanyol els esperava amb tots els honors (només dues visites en 25 anys), els alemanys varen sortir amb apostes guanyadores, Fistfull of Dynamite i Bad to the Bone, i es varen convertir en els vencedors del dia. Un so magnífic els va acompanyar per presentar nou disc i fer les delícies dels seus fans amb els clàssics Soulless, Riding the Storm, Running Blood, Lead or Gold, Under Jolly Roger o Conquistadores, amb la qual varen tancar.
Avantasia: I si va haver uns altres guanyadors, aquests van ser Tobias Sammet i el seu combo d’ òpera-metal-simfònic. Amb un públic entregat, un show ple d’èpica, i interpretant el que el públic espera, els germànics varen convertir-se en la sensació de la jornada, amb permís de Running Wild. I varen oferir la gran sorpresa, amb l’aparició de Geoff Tate a l’escenari.
Dissabte 1
Sodom: Uns altres veterans que venien amb nou treball, i amb el qual varen obrir, concretament el tall inicial, In Retribution. Amb moltes ganes i sonant tronadors, els germànics varen ser els amos de Santa Coloma gràcies a clàssics com Sodomy and Lust, Outbreak of Evil o Agent Orange, la versió de Motörhead Iron Fist, Remember the Fallen, Ausgebombt o Bombenhagel, amb la qual varen dir-nos adéu de la manera més brutal possible.
Orden Ogan: El power metal de tall progressiu dels de Renània del Nord-Westfalia va obligar a posar una marxa menys al personal. Després de Sodom, tot era baixada. EL final amb vells temes com F.E.V.E.R. i The Things We Believe in va aconseguir deixar un bon sabor de boca.
Gotthard: Una banda esquitxada pel drama de la desgraciada mort d’Steve Lee el 2010, que va donar-ho tot amb Leo Leoni de líder espiritual i musical, amb el classicisme hard-rock per bandera. Bravo per ells per seguir fent el que sempre han sabut fer, i per regalar-nos les tremendes Lift U Up i Anytime, Anywhere.
Carcass: Una de les bandes del dia. I vaja que no varen decebre. Són una piconadora. Ja no són aquella banda de grindcore sorollosa i prou. Afortunadament, han seguit el camí d’Slayer, i les melodies, sense deixar de banda la brutalitat i el múscul de metall, són protagonistes. Bill Steer i Jeff Walker són història del gènere, i veure’ls a l’escenari defensant Exhume to Consume, Reek of Putrefaction, Keep On Rotting In The Free World, Corporal Jigsore Quandary i Heartwork va ser emocionant i vibrant.
Blue Oÿster Cult: La primera de les decepcions del dia. Entre la pluja, el so i una posada en escena avorrida, la històrica banda de Long Island va passar amb més pena que glòria. Va ser l’ única banda amb la qual es va tenir la sensació que ja se’ls hi havia passat l’arròs. Ni Godzilla ni (Don’t Fear) The Reaper varen fer-me canviar d’idea.
Emperor: L’altra cara de la moneda respecta Blue Öyster Cult. Els noruegs ens varen posar de nou les bateries al màxim amb un concert ensordidor. El concert es va basar en part en Lp Anthems to the Welkin at Dusk, del qual celebren 20 anys, i en temes mítics del gènere com Curse Ye All Men, I Am the Black Wizards i Inno a Satana. Esplèndids, no és d’estranyar la seva llegenda. Els sortidors amb flames eren el detall necessari per acompanyar una de les bandes més importants de la història del Black Metal.
Deep Purple: L’altra gran decepció del dia. Ian Gillam està en forma, Steve Morse és un guitarra excepcional, Don Airey un teclista monstruós, Roger Glover està igual que fa 40 anys, i Ian Paice és un mite. No descobrirem res dient que veure Deep Purple amb aquesta formació a l’escenari posa la pell de gallina. Varen sonar perfecte, fort i nítids, però el setlist va ser per dormir el personal, per no parlar dels solos de Don Airey. Quan varen arribar al final, amb Space Truckin’, Smoke on the Water, Hush i Black Night, ja era massa tard per despertar-se del profund somni en el qual ens havíem submergit la majoria, on segurament eren protagonistes uns Deep Purple tocant tots els clàssics un darrere l’altre sense aturar-se en jocs de virtuosisme instrumental ni jam sessions.
Alice Cooper: Tot el contrari que Deep Purple, Alice Cooper ens va donar el que volíem. L’hem vist tantes vegades, però mai decep, al contrari. I aquest cop, molts vàrem estar d’acord que va signar un dels seus millors concerts, i personalment, un dels concerts de l’any. Una superbanda formada per la fera de les sis cordes Nita Strauss, Glen Sobel i el fidel baixista Chuck Garric, i els també guitarristes Ryan Roxie i Tommy Henriksen, acompanyaven el mite de Detroit. Ens sabem tots els trucs i secrets del gran Alice Cooper, però, aquest cop la catarsi va ser absoluta. Brutal Planet, No More Mr. Nice Guy, Under My Wheels i Lost in America són motius suficients per afirmar que el rock n’ roll és de les poques coses capaces de fer aturar el temps i oferir la possibilitat d’abraçar l’eufòria sense que ningú ni res demani res a canvi. És la felicitat, i Alice Cooper i la seva banda ens va regalar una dosi gràcies al seu show teatral on no varen faltar ni Frankenstein, ni la infermera, ni la guillotina, ni Welcome To My Nightmare, ni Billion Dollar Babies, ni Poison, ni Killer,… Increïble concert que va tancar amb I’m Eighteen i School’s Out amb l’aparició sorpresa de Joey Perry. Què farem quan no tinguem a aquests monstres, què serà de nosaltres quan aquesta generació de músics SENSE RELLEU ja no estigui?
Saxon: Després d’Alice Cooper el més senzill i assenyat era marxar a casa. Ens havia deixat amb un estat d’embriaguesa tal que hagués estat una sàvia decisió. Però també ho va ser quedar-se i gaudir de Saxon, que varen saber agafar el relleu de Cooper i oferir un show enorme. Una posada en escena de gran banda i un so espectacular, els clàssics Solid Ball of Rock, The Eagle Has Landed, Wheels Of Steel, Demin And Leather i Princess Of The Night varen ser un bon motiu per adonar-nos que havia valgut la pena aguantar per veure’ls.
Diumenge 2
Hammerfall: Retrobar-se amb alguns dels noms més mítics del heavy metal sempre dóna joc. Els suecs no ens ho varen posar fàcil, i varen optar per un repertori ben variat, en el qual varen destacar els clàssics Let The Hammer Fall, Bushido i Hearts On Fire, que perquè negar-ho, varen ser els moments que no oblidarem d’un més que correcte concert.
Sepultura: És difícil dir que vas a veure Sepultura quan no és Sepultura. Ara bé, quan ataquen els clàssics, muts i a la gàbia. I és el que va succeir quan varen tocar finalment els temes que tots volíem escoltar. El que haurien de fer és la reunió que la majoria desitgem, perquè tant Sepultura com els germans Cavalera per separat no donen el que podrien donar si es reunissin un altre cop.
Thunder: Els anglesos arribaven amb nou treball, i cada cop resulta més evident que són uns Bad Company de tercera. Varen sonar bé, però al final, acaben per resultar massa repetitius i previsibles. I tot i temes com Backstreet Symphony, I Love you More than Rock N’ Roll, River of Pain o Higher Ground, la realitat és la que és.
Airbourne: Australians, deixebles directes d’ AC/DC, com tots sabeu, i fan els honors. Sonen, temes amb certa gràcia en tenen, et contagien amb la seva energia i actitud. No se’ls pot demanar més. La banda dels germans O´Keefe ofereixen un recital de rock n’ roll en estat pur. It’s All For Rock n Roll, Stand Up For Rock N Roll o Runnin’ Wild són motius per no perdre-se’ls mai.
Alter Bridge: La màquina de fer diners de Myles Kennedy és una evolució del que era Creed. Rock dur típicament nord-americà, melòdic i accessible. Una fórmula que si no et resulta del teu gust, es fa del tot insuportable i impossible de pair.
Europe: Els suecs més famosos dels vuitanta, liderada per Joey Tempest i John Norum, varen oferir el que s’esperava d’ells. Concert de hard rock clàssic, guitarres i base rítmica contundents, sobretot en els temes més actuals, i com no, no varen faltar els esperats gran clàssics. Varen sonar alt i nítid, i agradaran més o menys, però estan en plena forma.
Aerosmith: Quan a les pantalles va iniciar-se un vídeo de la història de la banda de Boston amb el Carmina Burana de banda sonora, els individus amb sang a les venes que hi havia a Can Zam van notar com se’ls posava la pell de gallina. Un escenari de gran banda i la projecció d’aquest espectacular vídeo que repassava la història d’Aerosmith eren símptomes clars que la nit del 2 de juliol de 2017 seria recordada per sempre per tots els afortunats que hi érem. Acabat el vídeo, va sortir la banda i van atacar Let the Music Do The Talking, les emocions eren incomptables. So espectacular, posada en escena impecable, Steven Tyler i Joe Perry pletòrics, i Brad Withford, Tom Hamilton i Joey Kramer a l’alçada. Es podria criticar el repertori, que es van trobar a faltar grans cançons i varen sonar d’altres no tant mítiques, però deixem les males paraules per altres històries. Aerosmith varen donar una llicó de rock n’ roll, i ens va obligar a preguntar-nos de nou perquè ja no hi ha artistes com ells, bandes com les dels seixanta i setanta. Què será la vida sense ells? El final de festival, per nosaltres va ser-ho, amb Dream On, amb Perry i Tyler donant una classe d’autenticitat glamourosa pròpia de les estrelles del rock que tant admirem. Aerosmith. Passió, vellesa i rock n’ roll.