Si fem una llista de cineastes respectuosos amb l’entreteniment, amb el setè art, i a la vegada amb la intel·ligència de l’espectador, Denis Villeneuve no hi faltaria. I si intentem trobar un director amb tots aquests requisits i, a part, capaç de crear una seqüela de Blade Runner fidel a l’obra original, al llibre i amb cert compromís amb l’art, el canadenc seria el nostre home. Bingo. No tot està perdut a Hollywood, segons sembla, el cinema encara hi té cabuda. Confiar en un artesà del cinema com a màxim responsable de l’esperada seqüela de Blade Runner ha estat un encert. Blade Runner 2049 no és només una formidable continuació al relat de Ridley Scott. És una altra mostra irrefutable que l’entreteniment i el blockbuster són compatibles amb el cinema de qualitat.
El gran mèrit de Blad Runner 2049 resideix en el director. Villeneuve aconsegueix crear una atomsfera i un escenari que s’ajusta i perfecciona el món de Ridley Scott (i de Philip K. Dick). L’explosiva combinació d’elements que apunten directament a l’apocalipsi, així com una falsa però redundant anarquia ciutadana realment controlada per la dictadura de les empreses i una hiperurbanització domada per la tecnologia i la robòtica, donen forma a un món deshumanitzat i desesperançador. El canadenc retrata el futur tal com el va escriure Philip K. Dick, no només a ¿Sueñan los androides con ovejas electrónicas?. En aquest món post-apocalíptic hi conviuen robots, replicants, blade runners, hipercapitalistes, subdits, tecnologia punta, on l’absència absoluta de sol i esperança ho tenyeix tot blanc i negre, així com l’estat d’ànim de la humanitat. L’home sobreviu, però la humanitat ha mort. El futur no existeix. El creixement econòmic i el progrés s’han devorat a si mateixos. El capitalisme, la robotització de la societat i la post-humanitat han fet el pas definitiu per convertir el planeta en un immens desballestador i abocador en el qual les grans metròpolis s’han convertit en l’única zona habitable.
Villeneuve plasma, a través de l’excel·lent guió de Michael Green i Hampton Fancher (autor del guió de la pel·lícula original), un futur hiperurbanitzat i fosc, desproveït de qualsevol indici de natura i humanitat. Societat infinita i asèptica, deshumanitzada, sense ànima on les emocions no tenen cabuda, definida per una acumulació de gratacels, projecció de la monopolització del poder, tal i como succeïa al món antic, on el poder absolutista requeia en un sol home. La mil·limètrica i poderosa fotografia de Roger Deakins i la música de Hanz Zimmer es sumen a la festa de la distòpia, acumulant detalls i textures que engreixen la visió apocalíptica de Villeneuve (i de Philip K. Dick i Ridley Scott).
Si Villeneuve és el gran artífex de la pel·lícula, Ryan Gosling és qui dóna la cara, aconseguint una interpretació sòlida, veraç i adaptada a les exigències de la proposta. Interpreta a K, un blade runner sense cap ambició més que caçar replicants. Quan esbrina que hi ha vida més enllà del que està acostumat a veure i pensar, la seva existència gira 180º. El poder econòmic és representat per Wallace Corporation, dirigida per un home amb ànima d’androide, interpretat per Jared Leto, el qual representa el poder que tot ho veu i controla. Silvia Hoecks interpretant a Luv, sicari i braç executor de Wallace Corporation, Robin Wright com Joshi, cap de la policia de Los Àngeles i Lenny James com a explotador d’ infants orfes esclavitzats, entre d’altres, formen part de l’excel·lent repartiment, sense que ens podem oblidar de Harrison Ford, en el paper de Deckard. De fet, la trama de Blade Runner 2049 parteix d’aquest personatge, sense el qual s’entendria l’univers cinematogràfic creat per Ridley Scott. Com apunt final al repartiment, citar a Ana de Vargas, qui interpreta el personatge de Joi, la parella holograma de K que apareix del generador d’imatges amb què Wallace Corporation ha aconseguit entretenir la humanitat, i esdevé un dels personatges claus per posar èmfasi a la bogeria tecnològica, en un món on els robots inclús són protagonistes en qüestions d’amor i sexe.
Dit això, de què va Blade Runner 2049? De la identitat i de què, finalment, el que ens queda, és la vida. La vida, sí, i viure-la prenent decisions humanes, amb el cor i amb la raó, pensant en la llibertat de les persones, en el bé comú i en la necessitat d’actuar sabent que qualsevol pas que donem afecta directa o indirectament a la resta. I és així com la dualitat home-robot ens endinsa en una de les reflexions vitals que tard o d’hora ens fem: qui sóc i què significa la meva existència? Blade Runner 2049 ens planteja finalment que les decisions que prenem són les que diuen qui i quèsom, les que ens donen una identitat, les que ens defineixen com a individus amb ànima o sense ànima.
Denis Villeneuve s’ha convertit en un dels millors cineastes del moment per mèrit propis. No ens descobrirem de nou davant de la seva filmografia, però si ho farem davant del seu Blade Runner 2049. Respectuós amb la primera part, capaç de fer un gir més a una trama (gairebé) tancada, el canadenc posa sobre la taula una reflexió atapeïda de filosofia: som víctimes de la nostra condició. I què ens queda? K tractarà durant els més de 160 minuts trobar respostes. Nosaltres segurament, si tenim sort i salut, tindrem més temps per trobar-les. Afortunadament, encara hi ha qui és pren seriosament el setè art, i d’aquesta manera, pren la decisió de crear pel·lícules que ens ajudin a pensar envers la nostra aventura diària i reflexionar sobre les nostres decisions, les quals, finalment, diran qui som.
Modern Pressure, de Daniel Romano
