Els al·licients típics els festivals importants amenitzaven l’estona d’espera. L’hora D eren les 19.30. Abans, com comentem, la faràndula, la frivolitat i el caos magnètic ens entretenien i feien que el temps passés ràpidament. Un cop a dins de l‘Auditori, ja quedava menys per l’inici de REC 2. Abans tocava que Àngel Sala, director del Festival, i Gemma Ruiz presentessin les novetats del certamen, les pel·lis, i un projecte per dur sabates a l’Àfrica, anomenat Shoes For Africa: Tothom que vagi a Sitges, que faci el favor de portar el calçat que no utilitza per donar-lo; les sabates es recullen amb un contàiner que està a les portes de l’ Hotel Melià. Aprofitaven també per homenatjar a J.G Ballard, Jaume Flor, David Carradine i Forrest J. Ackerman. Posteriorment, Walter Hill i Malcolm McDowell rebien els premis, respectivament, Màquina del Temps i Gran Premi Honorífic entre bromes, sobretot les de McDowell, qui va demostrar una humiltat i un sentit de l’humor que a molts els hi aniria de perles. Dos curts, Alma i Yanindara, tancaven els actes que precedien el gran moment, l’inici de REC 2.
REC 2 comença on acaba REC. D’entrada destaca que la pel·li és més sofisticada, més fosca i, òbviament, amb menys capacitat per sorprendre; no obstant, ho substitueix amb elements no utilitzats a la predecessora, com un superb humor negre. Una altra novetat important és que hi ha més narradors, és a dir, hi ha més càmeres que van per l’edifici situat a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Li dóna més dinamisme, més nerviosisme, i tot plegat fa que REC 2 diverteixi i entretingui tant com la primera, que és el que pretenen Balagueró i Plaza. Ho aconsegueiexen, puix que mantenen la tensió durant els 85 minuts de pel·li. I quan vas a veure REC 2, és el que demanes, sortir del cine amb la sensació de que t’ho has passat bé; i així succeeix.
Other Articles
