A l’entrada del Poliorama, el batibull era ensordidor; el perfil del públic s’adecuava perfectament al preu de l’entrada, però no tant al tema de l’obra 1984 de George Orwell. “Els objectius de les classes baixes, mitjanes i altes són irreconcil·liables”, es diu en moment de la novel·la; doncs ho deixarem així.
A l’apagar-se les llums de la sala i després d’una cacofonia a tot volum l’escenari s’il·luminà, amb l’empresonat Winston Smith en una mena de fossa, lligat pels braços, dintre d’una cel·la a l’estil de les que vèiem a Guantànamo. Quatre funcionaris de presons el custodiaran durant tota l’obra, en l’interrogatori que, intel·lingentment, Tim Robbins ha modificat respecte l’obra de manera que recrearà les dues primeres parts del llibre a través de flashbacks; els quatre funcionaris es desdoblen interpretant a altres personatges per rememorar passatges claus per entendre perquè Winston Smith cau empresonat pels súbdits del Gran Germà amb l’excusa d’ intentar reformar-lo, és a dir, rentar-li el cap perquè digui sí a tot. El cap dels funcionaris interroga des de fora; se li pot veure la cara gràcies a tres finestretes que hi ha repartides pels tres costats de la cel·la (la quarta paret de la cel·la seria la que dóna a la platea). La tensió es va acumulant fins que finalment s’arriba a la última part del llibre, on es descobreix que el cap de la revolució en la que Winston hi creia per acabar amb el règim totalitari és el mateix cap del règim i apareix finalment en escena. “Crea tú les revolucions per tenir-les controlades”. O’Brien, el cap, li mostra quatre dits de la mà; finalment, Winston en veu cinc, i li diu: “T’estimo”. Cervell rentat.
Una posada en escena sòbria, i una interpretació formidable, amb menció especial per Keythe Farley (O’Brien) i Cameron Dye (Winston Smith), et situen ràpidament dins de l’atmosfera de 1984, i Robbins considerem que ha sabut apropar l’obra al públic mantenint-se fidel a la forma i fons de l’obra original.
Després del final, amb frases de l’apèndix del llibre Els princips de la novaparla, aplaudiments, llums, somriures de complicitat, mòbils encesos mirant trucades perdudes, comentaris “està bé, eh?”,”d’on anem a sopar”, “on hem quedat?”, la sensació és tan neguitosa com desconcertant.
“Controla el present per controlar el passat; controla el passat per controlar el futur“. “La guerra és pau; la llibertat és esclavatge; la ignorància és força“. “El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la nostra voluntant”.