Quan parlem de cinema espanyol ens trobem amb situacions contradictòries: ens dóna la sensació de parlar d’un cinema intocable; recordem l’èxit total de Torrente 2, i sobretot, ens ve al cap la imatge de Jordi Mollà dient allò de “soy jodidamente humilde”, quan explicava que era amic de Johnny Depp però que no tenia el seu número de telèfon perquè no li havia demanat precisament per aquest motiu. Divisme i supèrbia per una banda; ‘cachondeo padre’ per l’altra.
Evidentment, és opinable, però apropar-se a històries com Báilame el agua, Honor de cavalleria, No somos nadie, Yo soy la Juani, La vida secreta de las palabras, No te fallaré, A golpes o Isi/Disi, doncs resulta si més no complicat. Totes són propostes én diferents, però considerem que sovint els directors espanyols fan pel·lis de cara a la galeria, sense ganes de transmetre ni suggerir, i encara menys de fer autocrítica un cop estrenades. Un exercici de sinceritat el va fer Julio Medem amb Caótica Ana; hi va haver qui va elogiar la pel·lícula. Medem no va trigar gaire en reconèixer que Caótica Ana era dolenta.
Insistim que cadascú té les seves referències; hi haurà a qui li agradi Kràmpack, After, Tuno negro o Pagafantas i a altres no, però respectant el paladar de cadascú, considerem que fore bo re-fundar el cinema espanyol, com sembla ser que faran directors com Jaume Balagueró, Daniel Monzón, Julio Medem, Jaime Rosales, Xavi Puebla, Isaki Lacuesta i Daniel Sánchez Arévalo, directors que volen fer cinema de qualitat. BCNCultura destaca les següents vint-i-cinc pel·lícules:
1. [REC]
Jaume Balagueró i Paco Plaza
Pels més papistes que el Papa segurament trobaran que REC té una aparença de vídeojoc, que la història és previsible, que el cinema ha de ser més reflexiu, que si el llenguatge cinematogràfic… REC és cinema d’entreteniment en estat pur. Un exercici implacable de terror que durant 75 minuts hipnotitza i et fa passar una excel·lent estona d’angoixa; com diuen els mateixos directors, del que es tractava era de fer una pel·lícula on la gent s’ho passés bé. I per una vegada, uns directors espanyols no ens venen la moto. REC és sinònim de diversió i de la bona.
2. Bienevenido a Farewell – Guttman
Xavi Puebla
Professor de cinema i fanàtic del cinema negre, Xavi Puebla demostra que les inflúencies de Fritz Lang, Otto Preminger i Max Ophüls, per citar-ne tres dels seus referents, poden ser més que útils, per dir-ho d’alguna forma. En una oficina es posen en evidència les misèries humanes; personatges fràgils, incongruents, un dolent inspirat en Vincent Price i Christopher Lee, formen tot plegat un homentage al cinema clàssic i de pas obre les portes a un director més que prometedor.
3. Celda 211
Daniel Monzón
La millor obra de Daniel Monzón, i de carrer. Thriller de presons, i del bo, amb una història tan crua com profunda. Una ambientació magnífica, uns personatges treballats i que evolucionen a mesura que la trama avança, una fotografia viva i magnètica, la pel·lícula és d’una intensitat i contundència dignes de ser recordades, i així serà. No força la siutació en cap moment; de forma natural, aconsegueix una pel·lícula gairebé rodona.
