Els documentals intenten plasmar una realitat generalment camuflada per la gran majoria dels mitjans de comunicació més llegits, o almenys els més venuts. Oferir alternatives, o més ben dit, altres punts de vista rigurosos per adquirir una visió global de qualsevol tema (com fa John Pilger en el seu excel·lent The War on Democracy), podríem dir que és una de les funcions més importants que hauria de tenir tot documental seriós. Sigui sobre política, història o art, els documentals han d’ajudar a aprofundir en qualsevol dels temes que tractin. Aquesta dècada, prou moguda per factors que tots coneixem, ha donat a la llum una sèrie de documentals imprescindibles, sobretot amb temàtica social, ecològica, política i cultural.
L’11-S va marcar la dècada; un allau de documentals, alguns més seriosos que altres, l’han observat des de gairebé tots els angles possibles, com per exemple Loose Change i Farenheit 9/11. Segurament, els documentals més destacables són els que parlen del sistema; alguns donen informació per assolir i assimilar els canvis o possibles canvis que han de venir, altres han intentat explicar-nos on estem ficats (The Corporation, Zeitgeist The Movie i Zeitgeist Addendum); també en trobem que posen ‘els punts sobre les i’ sobre el tema ecològic i canvi climàtic, i en general com maltractem el nostre planeta (la trilogia Home, Tierra i The 11th Hour); La Pesadilla de Darwin i Nosotros alimentamos al mundo demostren com la globalització ‘juga’ amb els aliments amb l’únic objectiu de generar beneficis. Eichmann, La traques des nazis (tots dos fora del rànquing), per citar dos exemples dels nombrosos documentals sobre la 2a G.M que van apareixent, recorden la barbàrie nazi amb detalls fins ara poc coneguts; i per acabar, recordem la importancia dels documentals culturals del nivell de The Filthy and the Fury, Lynch (one), Leonard Cohen: I’m Your Man i Soul Power; alguns d’aquests no els trobem entre els 30 que hem trïat, però que tots ells confirmen que sense artistes crítics, atrevits i de nivell, l’art i la cultura seria un objecte més de consum massiu sense cap mena de missatge ni contingut, com ja ho és en molts casos. Ens hem prés la llicència d’incloure un documental de ficció com Muerte de un Presidente en detriment de Viva Zapatero!, considerant que tots dos posen de manifest l’excés de poder que pot acumular un president en una hipotètica democràcia.
Terrorisme, crisi, canvi climàtic, dictadura capitalista, manipulació dels mitjans de comunicació, fam, guerres, indústria alimentària, religió, corporació, capitalisme, cultura i art, educació,…en defintiva, un repàs al món de la darrera dècada a través dels documentals que considerem més representatius des del punt de vista de BCNCultura; els que millor expressen o defineixen què ha passat durant la dècada que finalitzarà el 31 de desembre de 2009 a les 23.59.
Yainn Arthus-Bertrand
Bertrand és segurament l’ecologista més capaç de posar als ulls del món la lamentable situació d’un planeta que agonitza per culpa d’un estil de vida i d’uns hàbits que maten l’atmosfera, espècies d’animals i en deifinitiva, el planeta. Partint de la base que no som més que fills de la Terra, com la fauna i la flora, Bertrand treu els colors a base d’una veu en off que diu veritats com punys i d’una fotografia tan preciosa com depriment; els únics culpables de tot som nosaltres. El documental, que recordem que es pot veure gratis a la xarxa, considerem que és el millor documental per tot el que diu i per tot el que no diu. Evident i suggerent; preciós i demoledor; veritats i més veritats que haurien de convèncer tothom per canviar la mentalitat i l’enfoc de la vida d’una punyetera vegada. Curt, intens, directe, cada minut de Home és un minut menys que manca per aquest canvi tan necessari pel nostre planeta.
Ondi Timoner
Courtney Taylor i Anton Newcombe, les dues cares d’una mateixa moneda, mostrant les seves personalitats tal qual, sense embuts, i les diferents formes de tirar endavant una banda de rock. El primer, lider dels Dandy Warhols, banda de pop psicodèlic que es mostra disposat a vendre l’ànima al diable per tenir èxit. El segon, l’incorruptible lider dels Brian Jonestown Massacre, la banda bandera de la psicodèlia, capaç de tot menys de canviar el discurs i l’autenticitat que demostra amb la música de la seva banda. El duel entre aquests dos amics està servit: guanyador? Només cal sentir els discs de les bandes; mentre els Dandy Warhols perden frescura disc rere disc, els Massacre enamoren gràcies a la seva capacitat per reinventar-se. Divertit i hilarant, el documental respira rock’n’roll per tot arreu.
Maud Barlow
En què consisteix triomfar en aquesta societat? Feina respectada amb un bon sou que permeti ser fidel a gran escala a l’estil de vida de la societat consumista. Si consideres que és evident que tots hem de lluitar per aquest triomf, no miris aquest documental que deixa en evidència aquesta màquina ‘perfecte’, aquest monstre insaciable, i que respon al nom de Corporació, que és precisament una organització destinada a un objectiu comú: devorar sensen cap mena de límit. Com pot ser que les corporacions mai tinguin prou i sempre busquin noves formes per guanyar més diners cada any? Alguns diran que apartir d’un motiu egoista es busca el benefici de la societat. A The Corporation expliquen que privatitzar els béns comuns és robar riquesa. Que cadascú trïi, si riure o plorar…o intentar sortir de la roda d’un sistema CAPAÇ DE TOT per augmentar el lucre.