Punt i final al festival més compromès i autèntic. Punt i final a una marató de pel·lícules autènticament independents. Punt i final a la mirada crítica. Punt i final a un festival de cinema compromès amb els més necessitats.
El plantejament del festival és el de recordar que les desgràcies vénen donades per una societat més cruel i agressiva amb aquells que no tenen oportunitats per sortir endavant. Los condenados del mar, La chica más feliz del mundo, Los bastardos, Mirages, California Company Town són obres que recorden que parlar de les diferències que hi ha a tots nivells en el nostre món no és fer demagògia ni fer un exercici per sentir-se millor persona; és dir en veu alta que la situació de molts éssers humans és vergonyosa i explicable: el que té massa (menjar, espai, diners, etc…) és perquè està deixant sense res a moltes persones.
Els premis de l’Alternativa els podeu consultar aquí mateix.
Fem un repàs d’algunes de les pel·lícules que hem pogut veure:
Les damnés de la mer (Els condemnats de la mar), de Jawad Rhalib
Com et sents quan vols treballar però no et deixen? Documental que posa en evidència el control absolut que fan les gran empreses sobre qualsevol sector, en aquest cas el de la pesca. Gent sense res que vol guanyar-se la vida però que veuen com la indústria pesquera està absolutament dominada per empresaris que no volen saber res de la misèria que provoquen amb la seva actitud.
Aram Bash va ta haft beshmar (Tranquil·litzat i compta fins a set), de Ramtin Lavafipour
En una ïlla del sud d’Iran un adolescent fanàtic del futbol manté a la seva familia a base de peix que pesca submergint-se sense cap mena d’equipació, mentre el seu pare intenta portar diners amb feines poc segures. Un home que es dedica al contraband veu com la seva dona es gasta els pocs diners que guanya en roba i luxes típics de la societat consumista. Pobres jugant a ser rics; una combinació impossible.
Du weißt mehr, das du nicht weißt (Saps més del que no saps), d’Eva Radünzel
La comunicació entre una alemana i un japonès que decideixen anar al Japó a conèixer els límits de la comunicació. Els punts de vista sobre com comunicar-se poden ser tan llunyans com complementaris. Documental sobre les diferències que cal assumir per entendre’s.
O’ver the land, de Deborah Stratman
Els sons i les imatges d’un país on la guerra, l’esport, la pàtria i la competitivitat són el pa de cada dia, formant així un país mentalment intransigent que actua com model pels altres països. Imatges tan potents com adults al·lucinats amb les armes parlen per sí mateixes. A EUA hi ha convencions d’armes on la gent pot disparar fins cansar-se de destrossar deixalla; comprovar com hi va la gent a mirar, a sentir els trets, a veure les explosions…increïble.
Caudillo, de Basilio Martín Patino
“Dios trajo al salvador de España, el General Franco“; magnífic documental sobre el fatal dictador, amb narracions de l’època, resultant així un exercici de memòria història fonamental per entendre d’on venim. Destaquem també, en un mateix context, Canciones para después de una guerra és un recull d’imatges i cançons de la Guerra Civil i post-guerra espanyoles. Dos bons expemples de documentals sobre història.
Ojos Verdes, de Basilio Martín Patino
La història de la copla i d’un dels seus mecenes, el Marqués de Almodòvar, un personatge culte i llest que va viure tota la vida com a ambaixador de Franco sense treballar gaire, però exportant la copla per tot arreu. El documental reflexiona sobre la hipotètica importància de la copla en la cultura espanyola: la copla és una horterada sobrevalorada per l’Espanya ‘cañí’ o és un art reconegut? Folklore cutre o moviment artístic clau, el cert és que representa l’etapa més negra d’Espanya, i així ho explica aquest excel·lent documental. Gritos del sur: Casas Viejas, també de Martín Patino, ens documenta sobre les vergones de la 2a República. A un poblet del sud d’Andalusia, uns guàrdies de la República van assassinar a més de 20 persones que es manifestaven per la seva precarietat. Gent que passava fam, gent que no tenia res, van morir a mans de la policia de la República per queixar-se massa.
Los bastardos, d’Amat Escalante
Funny Games a la mexicana. Los Olvidados del s.XXI. Crua i directa patada a l’estòmac en forma de pel·lícula hiperrealista que s’apropa en certs moments al gènere documental. Mexicans sense papers i sense cap rumb a la vida busquen feina per Los Ángeles; el despreci dels qui ho tenen tot i la frustració que senten per tot plegat els fa explotar de la pitjor manera. Es confirma que el cinema mexicà contemporani té molt a dir en el panorama actual. Produïda per Carlos Reygadas, Los bastardos és una de les pel·lis de l’any; esperem que s’estreni al nostre país.
Cea mai fericită fată din lume (La chica más feliz del mundo), de Radu June
La publicitat serveix perquè la gent malgasti i demani crèdits; perquè exèrcits d’adolescents del primer món es passin les seves hores lliures de botigues, amb el mateix vestuari, pentinat, i amb les mateixes estupideses al cap. El drama ve quan adults es veuen afectats per la publicitat i ho volen tot. La protagonista de la pel·li és una jove que creu que la vida és meravellosa perquè en un sorteig d’una coneguda marca de begudes ha guanyat un cotxe. Reflexió plena d’ironia sobre les dificultats d’educar i de sobreviure en un món aborregat per les marques i el consum.
Secvente, d’Alexandru Tatos
La noche americana a la rumana, però sense la gràcia i la creativitat de Truffaut. No obstant, hi ha alguna situació on es confon del tot realitat i ficció, creant-se situacions tan absurdes com a la vida real i al cinema.
Los ladrones viejos, d’Everardo González
Lladres del Mèxic dels 60’s i 7o’s relaten els seus cops, expliquen el seu ofici, defensen el seu codi ètic i moral, i acusen a la policia de corrupte. D’entre aquests lladres que actuaven sense violència, destaca El Carrizo, el més famós i carismàtic, qui argumenta que ell mai robava a qui no tenia; només robava als rics, i en canvi la policia del seu país ha robat als més necessitats. “Els errors d’aquesta vida els hem de pagar d’alguna manera o una altra“, acaba dient. Documental didàctic, molt atractiu visualment i amb certa intenció artísitica.
One Comment
Comments are closed.