El llibre, el títol del qual ve d’una samarreta de Richard Hell que no s’atrevia a portar, a través d’entrevistes, és una cronologia del punk narrada per testimonis. Un dels atractius de Por Favor Mátame són les anècdotes amb les que ens fem una idea de les diferents personalitats que hi desfilen. Em quedaré amb dues d’Iggy Pop. A la primera, hi apareixen els germans Asheton; Ron Asheton tenia una guitarra que adorava, una Stratocaster de col·lecció; quan es va despistar, Iggy i Scott Asheton, germà de Ron, la van canviar per 40 dòlars en droga. La segona, fa referència a un intent de Ray Manzareck per formar una banda amb Iggy Stooges de cantant; en el primer assaig, Iggy Pop va aparèixer en pilotes, pensant que estaria ple de groupies.
La música rock a finals dels 60 i a principis dels 70 demanava un canvi, i així és com ho exposen els autors del llibre. Nova York era la ciutat del canvi; i la Velvet Underground era la banda que va disparar el tret de sortida del punk. Lou Reed i John Cale eren els líders d’una banda que amb el temps s’ha demostrat que és tan important per la música rock com ho són els Beatles o els Stones. Les lletres, el so, l’aparença i l’actitud de la banda van provocar un gir de 180º en el panorama musical. Nico i Andy Warhol es van pujar al carro, i com persones intel·ligents, varen veure que hi hauria un abans i un després de la Velvet. Jim Morrisson i The Doors van continuar el camí marcat; la irreverència de Jim Morrisson va donar encara més matisos a la mitologia rockera, sobretot gràcies als seus enfrontaments amb la policia i amb tot allò que li molestés en un moment donat. El nihilisme ionqui de la Velvet sumat a l’actitud macarra i autodestructiva de Jim Morrison semblen ser els pares del punk. No obstant, faltava el component més hilarant del moviment; el seu màxim representant és Iggy Pop. Amb The Stooges s’acaba amb la trascendència de la Velvet, amb la pompositat de Morrison. MC5 van col·laborar a atorgar a la música un esperit combatiu, però Wayne Kramer i cia. aviat van acabar o bé a la presó a bé a l’atur. Amb Danny Fields com a manager, The Stooges van confirmar-se com la banda a batre: el seu directe va atraure fins i tot a Nico, qui no només es va interessar per la música, sinó que també en ficar al llit a Iggy Pop. Drogues i més drogues van dinamitar la banda i a tots els personatges del moment.
Durant aquella època, principis dels 70’s, un tal John Vaccaro, director de teatre, va pensar en reutilitzar purpurina (Vaccaro diu que ja la utilitzava als 50’s), drags queen i l’ambigüitat sexual; era l’anomenat Teatre del Ridícul. Segurament no van inventar res, per la idea de provocar al personal quadrava amb l’escena del rock del moment. New York Dolls, comandats per Malcolm McClaren no van trigar gaire en aparèixer en escena; varen agafar el testimoni d’uns Stooges aniquilats per l’heroïna i van tornar a animar el panorama. Patti Smith Group, Television, Ramones, primer el Max’s Kansas City, que abans havien fet seu la Velvet, i poc després el CBGB’s, sobretot, i el Club 82 eren els clubs més autèntics i exclusius del punk: si anaves, ja sabies que podies rebre. Però allò era el punk: fés el que vulguis fer, i a qui no li agradi, que el bombin. L’escena cada cop es va tornar més perillosa: personatges com Johnny Thunders, Richard Hell, més tard els Dead Boys, els Heartbreakers (nascuts de les cendres dels Dolls i Television), els mateixos Ramones…no hi havia límits: heroïna, pastilles, navalles, baralles, groupies tant o més perilloses que els propis músics… Tot valia per ser algú. Els Ramones van ser els primers en provocar el boom del punk; les cues al CBGS’s eren impossibles. De la mà de Legs McNeil i John Holmstrom van aparèixer The Punk Magazine, on en el primer número apareixia Lou Reed a la portada, a qui havien fet un dia una entrevista després de trobar-se’l al CBGB’s. Poc després, l’èxit dels Ramones es va estendre, i bandes com New York Dolls van arribar a un estrellat fulminant per les pròpies bandes. Malcolm McLaren, com a manager dels New York Dolls, consolidà la importància de la imatge, com a més transgressora fós, millor. El punk era una realitat, tan magnètica com autodestructiva, tan crua com dolça ho va ser pels inevitables homes de negocis.
L’alliberació de sentiments i formes eren una realitat. McLaren volia provar fortuna a la capital del Regne Unit. Els Sex Pistols, amb McLaren com a manager, van ser la banda més important durant un any. El punk havia passat a ser una moda per culpa de Londres i dels Sex Pistols. Allò havia durat massa, i portar-ho a una altra ciutat, amb seguidors que es pensaven que per disfressar-se i donar-se cops de puny allò ja era punk, va posar final a possiblement l’escena de la música rock més influent dels darrers 30 anys. Sid Vicious representa el final del punk: un paio que no sabia tocar, que no parlava gaire perquè s’adormia a l’anar sempre col·locat; però com la seva imatge era abrumadora, sempre es recordarà a Sid Vicious. I també ell representa el punk, de la mateixa manera que, potser amb més significat i transcendència com a moviment cultural ho representen Velvet Underground, Stooges, Ramones, New York Dolls i els primers Sex Pistols, quan Johnny Rotten era el portaveu i la imatge de la banda.
El trasllat de l’escena punk a Londres, de la mà de Malcolm McLaren, l’excés d’egos, drogues i perquè segurament havia de ser així, com una pallissa breu però demolidora, motiu pel qual s’entén el que va ser i significa el punk dintre de la història del rock, van anar minvant l’energia i la força del punk.
Por Favor Mátame. (La Historia Oral del Punk) és un bombardeig de reflexions, frases, anècdotes, situacions; és “la història d’un grapat de personatges que van salvar el rock’n’roll, perdedors i desarraigats, ionquis i putes, genis i idiotes, poetes i analfabets, que es van agrupar durant un breu moment de la història, per tocar un excel·lent rock’n’roll i disfrutar fent-ho”, com diu el propi Legs McNeil. I així ho hem entès.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=NuT5kMoYc1w]