L’adéu de Messi

Lionel Messi ha deixat de ser jugador del Barça. Com si Luke Skywalker hagués caigut rendit al costat fosc de la Força, el nostre capità ha dit adéu al club de la seva vida i ha fitxat pel Paris Saint Germain. Els debats i tertúlies en els quals es discuteix el perquè de la seva sortida del club acumulen informació i interrogants envers l’economia i els poders fàctics de l’esport. A l’espera de què algun dia es pugui saber la veritat dels fets que han provocat la no renovació de l’astre de Rosario, entenem que s’està parlant massa d’economia i burocràcia, deixant un xic de banda la immensa sort d’haver pogut gaudir d’un geni com Messi durant tots aquests anys. Des de BCNCultura volem parlar de l’art que ens ha regalat l’argentí durant vint-i-un anys a Can Barça, setze dels quals al primer equip. A continuació, intentarem reivindicar la figura d’un esportista que ens ha permès ser més feliços durant tots aquests anys, gràcies a un talent i una manera de jugar a futbol que converteix a Messi en un artista. Perquè, efectivament, per nosaltres, Messi és cultura.

Barcelona no seria ni serà la mateixa sense Lionel Messi. La seva influència a la vida social de la ciutat comtal no només es pot traslladar a l’economia. El futbol, com a esport, és una de les activitats socials més importants arreu del món. I com afirma Mickael Correïa en la seva obra Una història popular del futbol (Tigre de Paper, 2019), “el poder d’atracció del futbol deriva en la seva simplicitat”. Aquest fet convida a milions i a milions de nens a jugar a qualsevol racó del món i crear una afició, que com es desprèn d’Antonio Gramsci i de les seves cròniques publicades a Avanti!, de 1918, va desenvolupar-se com la gran revolució social i cultural de la burgesia capitalista fins a convertir-se en l’esport rei i en una de les activitats socials que més passió desperten. El futbol, segons Bill Shankly, no és qüestió de vida o mort, sinó que va molt més enllà que això. I també és un negoci, un dels grans motors econòmics del nostre món. Ara bé, el futbol és i ha de ser per damunt de tot alegria i felicitat pura al voltant d’una pilota.

De la mateixa manera que no importa si t’agrada o no llegir o de si t’agrada o no la música, perquè la literatura i la música formen part de la vida, i amb el futbol succeeix el mateix. Parlar de literatura, de música o de futbol, és parlar d’art i de cultura, i del seu valor dins de la nostra societat. I si podem dir que Beethoven, Dreyer, Jack London o McCartney ens han fet més feliços amb les seves obres, també podem dir el mateix de Lionel Messi. I com a culers, encara més. És precisament un dels motius pels quals vivim el futbol amb intensitat: l’amor cap a un club. “En la seva vida, un home pot canviar de dona, de partit polític o de religió, però no pot canviar d’equip de futbol”, va escriure Eduardo Galeano, en el seu Fútbol a sol y sombra. Noel Gallaguer s’adheria a aquest pensament quan digué que el seu primer gran amor va ser el Manchester City. Certament, Messi pertany al futbol. No obstant això, només els que som del Barça podem saber què significa ser del Barça i haver assaborit el plaer de veure jugar a un noi de la pedrera com Messi defensar els nostres colors. Si el Barça fos l’exèrcit d’un país desarmat, com deia en Manuel Vázquez Montalbán, Messi era el nostre capità general.

Lionel Messi és un dels millors jugadors de la història del futbol. Alguns diran que el millor, d’altres diran que és un dels tres més grans, tant se val. Des del seu debut oficial a la primera plantilla del Futbol Club Barcelona el 2005, ha marcat 672 gols en 778 partits, acumulant 35 trofeus, 10 lligues i quatre Champions League. Perdre’l com a jugador de futbol i com a arma definitiva per tornar a ser un dels millors equips de futbol és dramàtic. Malgrat això, que és extraordinari, la felicitat de Messi radica en la seva capacitat per crear futbol, per crear art dins d’un camp de futbol, és a dir, en com juga a futbol. Com es mou al camp; la seva manera de mirar, situar, estudiar i llegir en tot moment què està passant; la capacitat per aturar el temps i controlar el què succeeix en el terreny de joc i decidir quan actuar, frenar el joc o accelar-lo; i també, la seva tècnica individual, com condueix la pilota, els seus gols, les seves assistències, els seus driblings. És un jugador únic, un artista de la pilota, i també un guanyador, i que ha sigut vital per situar al Barça a un nivell màxim. Amb ell al camp, els culers érem feliços per com jugava Messi i pel grau d’excel·lència futbolística com a equip. El(s) millor(s) Barça de Messi està(n) entre els millors equips de futbol de la història. Ho va dir Marcello Lippi després de la Champions guanyada per l’equip blaugrana, entrenat llavors per Guardiola, a Wembley l’any 2011: “No hi ha hagut cap equip abans que jugués com ha jugat el millor Barça de Messi. Aquest Barça té totes les característiques per ser considerat el millor equip de sempre. Estem davant d’un fenomen únic”.

El que ens ha fet gaudir Messi i les emocions sentides amb el seu art futbolístic se situen en un altre nivell al dels títols i resultats. El que no es pot explicar amb paraules i números sovint es recorda més i millor que els títols. Messi ha sigut el líder dels millors anys del Barça i un artista a qui “no se li poden posar adjectius”, com va dir Pep Guardiola. Inclús hi ha qui es va atrevir a crear noves paraules a partir del seu cognom. Jordi Puntí, en el seu llibre Tot Messi, ens recorda que l’escriptor Marc Pastor va proposar un adjectiu nou relatiu del cognom Messi: mèssim. La definició que va inventar és la següent: 1 adj. Que excel·leix en el seu futbol, que exhibeix en alt grau la tècnica, la persistència, qualitat, força en un partit, jugada o gol. 2 p. ext. Dir de l’enfrontament, eliminatòria o final en què s’ha vist una actuació estel·lar de Leo Messi. Entenem que ser mèssim no serà senzill, per no dir poc probable.

Des del seu debut oficial en un partit de lliga, a la jornada 34 de la temporada 2004-2005, contra l’Albacete un 1 de maig, fins al seu darrer partit, el passat 16 de maig, contra el Celta, a l’estadi de Balaídos, Lionel ha estat el líder indiscutible d’un equip que també ha patit dures derrotes a Europa després de la darrera Champions guanyada el 2015. Tots recordarem les derrotes de les següents edicions de la competició europea a París, Torí, Roma, Liverpool, Lisboa (el fatídic 8-2 contra el Bayern de Munic) i el darrer any, a casa, precisament contra el PSG. Els directius del club no han sabut renovar un equip i en els darrers anys ha patit les conseqüències d’una mala gestió econòmica, de les pitjors decisions possibles i de la mala sort, que també forma part de la vida. A les dues darreres temporades, l’únic títol ha estat una Copa del Rei. Amb un jugador com Messi, si el seu equip no és competitiu a Europa, voldrà dir que els directius del club no estan fent bé la seva feina. No és difícil identificar quins han estat els màxims responsables dels fracassos europeus. D’altra banda, no poder gaudir mai més de Messi com a culer i no haver aconseguit que el millor jugador de la història de la pedrera, del club, i possiblement un dels millors esportistes de sempre, es retirés del futbol de màxim nivell amb un Camp Nou ple, és un dels pitjors fracassos de la història del Futbol Club Barcelona.

L’oci i entreteniment són una part fonamental de la vida. Messi ha estat un dels grans generadors d’entreteniment per la nostra ciutat. Sense ell, Barcelona perd un dels valors culturals més importants. Efectivament, la vida segueix, i el futbol és futbol, com la literatura és literatura. Són activitats lúdiques que ens permeten equilibrar les nostres vides. Plató entenia que hi havia una llum que il·lumina la filosofia, la bellesa. Messi ha il·luminat el futbol durant tots aquests anys amb el seu art i les seves genialitats. Com diu Dante Panzeri en el seu Fútbol. Dinámica de lo impensado, el futbol és l’art de l’imprevist. I Messi representa aquest art com només ho han sabut fer els més grans. I tornant a Panzeri i a la seva obra, “el futbol és un joc, i per tant, és sinònim de llibertat per crear imprevistament”. L’art de l’engany, de la picardia, de la diversió i de l’espontaneïtat. I gràcies a Messi i al seu futbol, Barcelona ha estat el centre de l’univers futbolístic durant més de deu anys, un fet que es pot mesurar amb números. La sortida de Messi no només afectarà el Barcelona, ​​sinó també a la ciutat i a Espanya. Espanya té 11 milions de “turistes esportius” a l’any, que aporten 14.500 milions d’euros a l’economia de país. El Barça fins ara aportava un 8% (2 milions de persones) del total d’aquesta categoria, producte de les visites dels turistes a Camp Nou per veure un partit i visitar el seu museu.

Segons informació del Financial Times, el deute del Futbol Club Barcelona el dia d’avui és d’1,2 bilions d’euros. I les pèrdues econòmiques de la darrera temporada, confirmades pel propi Laporta, ha estat de 487 milions d’euros. A més, recordem que el contracte amb Rakunen venç al juny del 2022, i el contracte amb Nike finalitza el juny de 2023. I novament, si anem més enllà dels números, sense perdre el nostre sentiment com a culers o el nostre amor cap al futbol, els barcelonins i culers, com afrontem el futur immediat? Després de Joan Gamper i de Johan Cruyff, Lionel Messi és la figura més important de la història del club i la persona que més ens ha fet gaudir als culers i als amants del futbol. Messi es mereixia sortir del Barça amb tots els honors. El seu darrer ball no va ser com el de Michael Jordan, malauradament. Sí, seguirà jugant, al PSG, en un fitxatge que ens recorda què és el món del futbol i que d’alguna manera posa a prova el nostre amor cap a aquest esport. Com afirma Simon Kuper en un dels seus llibres més recomanables, Fútbol contra el enemigo, el futbol ens ajuda a comprendre com funciona el món en general en l’àmbit econòmic. Del fet que Lionel Messi no hagi pogut renovar pel Barça i hagi fitxat per un equip sense cap Champions, el PSG, braç esportiu de Qatar, no és cap casualitat. Ni tampoc ho és que hi hagi un vincle empresarial entre el PSG i l’Inter de Miami de Beckham.

Adonar-se per enèsima vegada (i aquesta, la més dolorosa) del fet que els diners estan per sobre de qualsevol romanticisme no resulta agradable. Però estem acostumats a enterrar romanticismes. En canvi, seure davant de la televisió o anar al camp i no gaudir de l’espectacle, de la millor oferta d’oci i cultura futbolística, serà pitjor, perquè serà una novetat. “Avorrir-se és besar la mort”, diu Panzeri. Sense Messi, l’avorriment queda més proper, sense cap mena de dubte. Sempre ens quedarà la memòria, Barça TV i l’orgull de què Can Barça ha estat la casa del millor jugador de la història del futbol durant vint-i-un anys. Contradient a Shanky, certament, és només futbol, sí. Tanmateix, el grau de complexitat dels diferents factors que expliquen l’adéu de Messi és directament proporcional a la dificultat per assimilar-lo. El temps dirà què va passar amb la no renovació del seu contracte; i el temps anirà minvant el dolor del seu adéu.

Mai més més celebrarem un gol de Messi. Mai més sentirem com la dopamina reacciona davant d’un gol de Messi activant regions de sistema límbic, l’amígdala cerebral i l’hipocamp, i generant una emoció sublim, eufòrica i irreflexiva, que alhora inhibeix a l’escorça prefrontal, fent que el cervell es quedi sense frens, es faci il·lògic, impulsiu, i provocant que ens agitem i botem desesperadament, mentre cridem GOOOOOOOOOL, fins estripar la gola. Dir adéu a Messi és dir adeú a la felicitat ingènua, simple, diàfana, salvatge i immediata, és a dir, la felicitat futbolera.

Com defensa Julian Baggini, en comunió amb gran majoria de filòsofs morals, el plaer és una sensació passatgera, però que la felicitat òptima és una condició duradora de l’ésser. Amb el seu adéu, haurem de viure del record, de la nostàlgia, i intentarem ser feliços o sentir plaer a través de la memòria i imatges del passat, o inclús veient el teu art amb una altra samarreta, sabedors que mai més tornarem a sentir felicitat pel fet que Messi forma part de la cultura de la nostra ciutat i del nostre dia a dia com a barcelonins, ni el plaer de veure’l jugar amb la samarreta del Barça mai més.

“Y yo me quedo con esa melancolía irremediable que todos sentimos después del amor y al fin del partido”. Eduardo Galeano