El Palau Sant Jordi acollia a la banda més famosa del moment, Arcade Fire. Per intentar caldejar el gèlid ambient que ofereix el gegant palau, els altres canadencs de la nit, Fucked Up, hi posaven totes les ganes durant la mitja hora que Damian Abraham i els seus demostraven el perquè de la seva visceral presència. I hate summer i Crooked Head varen ser grans demostracions de força per un públic que ja esperava sentat, excepte els que anaven omplint la platea. Finalment, cap a tres quarts de deu, Arcade Fire feia acte de presència, en un públic que omplia dos terceres parts d’ un palau (l’altre terç estava separat per una lona) totalment entregat, i que per fi, va aixecar-se dels seus seients.
Ready to Start va ser un inici tan esperat com demoledor. Amb nou músics sobre l’ escenari, la màquina de pop-rock dirigida per Win Butler semblava que no havia perdut la intensitat demostrada durant la gran actuació del Summercase de l’ any 2007. No obstant, l’ eufòria no podia dissimular que el so era el que era, el que ofereix un recinte no apte per concerts, i que dóna pas a la problemàtica que suposa estar rodejat de gent que xerra durant tot el concert: en una sala de concerts, el volum de la música ho tapa tot; però en un recinte com el Palau Sant Jordi, si algú parla en veu alta, se’l sent, i per tant, molesta. Seguint amb el concert, Neihgbourhood # 2 (Laika) tornava a provocar l’ èxtasi del respectable, mentre que una impetuosa No Cars Go precedia el particular show de la teatral Régine Chassagne: unes destacables Haiti i Sprawl II (Mountain Beyond Mountain) anunciaven la part més fluixa del concert. Temes impressionants que donades les circumstàncies van provocar que la intensitat de l’ inici del concert s’ anés diluïnt. Modern man, Rococo, The Suburbs, Crown of Love, Intervention, per aquest ordre, es van encarregar de gestionar els moments de karaoke i d’ encenedors, i de xivarri general, a peu de pista i a les grades.
Afortunadament, tot i els diferents punts de vista que es puguin tenir sobre música i sobre Arcade Fire, el que és evident és que per cançons no es pot discutir a la banda canadenca. We Used to Wait va iniciar la remuntada. Una incendiària Neighbourhood # 3 (Power Out) retornava la sensació de que allò era una de les cites musicals de l’ any. L’ èpica i la lluminositat feien acte de presència; per fi, hi havia intensitat. Els temes varen tornar a ser protagonistes, i Rebellion (Lies), així ho va confirmar. Ara sí era un concert d’ Arcade Fire, i per rematar-ho, el moment de la nit: Month of May, interpretada de forma seca, intenta, rabiosa, en uns instants per la memòria, i que per sí sola, va donar la raó a tots els que ens vàrem apropar a la muntanya de Montjuïc. El concert definitivament es situava on es mereix el repertori de la banda, amb Neighbourhood # 1 (Tunnels) posant punt i final al concert. Faltava, no obstant, el bis amb Keep the Car Running i Wake Up. I així va ser. Un altre punt àlgid, el de Wake Up; amb un públic corejant i gairebé esborrant el tema, es posava fi a un concert amb grans moments, però irregular i difuminat per diferents factors, i amb la sensació, que d’ Arcade Fire disfrutaríem de veritat, si algun dia toquessin en un espai realment pensat per tocar en directe, i no en un recinte com el Palau Sant Jordi.
Ho comentava Ramón De España fa uns dies, i tot i que hi hauria debat, sembla ser que té, com a mínim, part de raó: Arcade Fire són els nous U2. Certament, la banda liderada per Win Butler i Régine Chassagne ha adquirit una dimensió típica a la de les anomenades stadium bands, encapçalades per grups com U2 o Coldplay. Musicalment parlant, els canadencs no tenen res (tot el res que permeten les arrels del pop-rock) amb la banda de Bono o de Chris Martin, però el concepte de grup és similar. Bandes totals, que per molts aficionats a la música, perden part de les seves virtuts precisament per agafar-se al concepte d’ stadium band. No obstant, si recordem la darrera mitja hora de concert del 21 de novembre, només ens ve al cap la part positiva de la grandesa d’ Arcade Fire.
2 Comments
Comments are closed.