Cine Ambigú ens ha permès veure el cinema de Claire Denis, fins el moment inèdit al nostre país. A través d’una retrospectiva de 3 pel·lícules, Trouble Every Day, Vendredi Soir i 35 rhums, tres treballs de la passada dècada de la directora nascuda a Paris al 1948. Claire Denis, qui va viure fins l’adolescència per l’Àfrica perquè el seu pare era administrador colonial, és una autora que es va estrenar a l’any 1988 amb Chocolat. Una infància nòmada, els primers referents literaris, com Jack London, Stevenson i Jim Thompson, els seus primers records cinematogràfics, on destaquen referents de la talla de King Vidor i Satyahit Ray, el seus anys d’assistent de Jim Jarmusch, Wim Wenders, Jacques Rivette i Costa-Gravras, en definitiva tota la seva vida conflueix en la seva filmografia, on ens trobem amb un cinema espontani, diàfan i suggerent, i tan recomanable com oblidat per les distribuïdores del nostre país.
Trouble Every Day (2001) és una història d’amor caníbal protagonitzada per Vincent Gallo, Tricia Vessey, Beatrice Dalle i Alex Descas (un dels actors recurrents de Denis, juntament amb Isaac de Bankolé).Els dos primers són un jove matrimoni de lluna de mel trencada per la història d’amor caníbal que arrossega el personatge de Cassell cap el suposat segon plat d’aquest, el personatge de Dalle. És d’alguna manera la història de Dràcula, reduïda al matís d’una l’atracció fatal cap el mal que anul·la la possibilitat d’amor. L’elegant mirada de l’ autora aconsegueix que cada fotograma sigui una fotografia tan artística com explicativa. Les seqüències oníriques, el to tan aspre com íntim, uns colors degradats i una aparença en línees generals molt lynchiana, i la banda sonora de Tindersticks com a guinda, fan d’aquest exercici una obra extrema i visceral, i que trenca d’alguna manera amb el seu habitual to, però sent sempre fidel al seu estil narratiu i visual: intensitat i subtilitat a parts iguals, on el que importa és el subtext.
Vendredi Soir (2002) és realment el divendres nit que passen els personatges interpretats per Valérie Lamerie i Vincent Lindon. La primera és Laure, una dona de trenta i pocs que està en plena mudança perquè té previst anar-se a viure amb la seva parella pròximament. Saturada per tot el procés, surt a sopar a casa d’uns amics, però el trànsit de la ciutat, col·lapsada per una vaga de trasnports públics, provoca la trobada amb Jean (Vincent Lindon). Aquest, puja al cotxe de Laure, qui accepta obeïnt així a una crida ciutadana a recollir a vianants que necessitin transport. La connexió és immediata, i la nit la passen com una parella recentment enamorada. Aquesta història tan mínima, Denis la narra amb una capacitat per suggerir i per plasmar sentiments i emocions que omplen la pantalla i abrumen de tanta sensibilitat visual. De Vendredi Soir es diu que recorda a In the Mood for Love, de la mateixa manera que ens recorda a Lost in Translation. Denis pertany a la categoria dels cineastes que han buidat el cinema de recurssos efectistes i que narra directament a través de la deconstrucció de personatges mitjançant enquadres que creen poesia i metàfores.
35 rhums (2008) és un exemple de la Claire Denis més social. La forma de narrar segueix intacta, però en aquesta obra parla de les relacions humanes, sobretot la d’un pare vidu (Alex Descas) i la seva filla (Mati Diop), i la d’aquests amb els seus respectius amors/amics/veïns. El primer veu com la vida se li escapa sense recuperar l’amor, mentre la seva filla, acabant els estudis universitaris, no vol deixar el primer tren per sortir de la rutina on considera que està instal·lada. Diàlegs més explicatius, situacions quotidianes, i els petits detalls que mai falten en el seu cinema, marquen la pauta d’aquesta crònica de l’extraradi parisenc amb aromes d’Ozu i Jarmsuch. La localització també desprèn vertigen i resignació, sentiments que es personalitzen en els personatges, sobretot en el de Descas i els seus companys de feina, ‘casualment’, conductors de tren. Les necessitats afectives i emocionals dels personatges són el gran leitmotif del film, on la fotografia d’Agnes Godard, l’habitual directora de foto de Denis, no perd importància, sinó que s’acopla a una història plena de melancolia i reflexió sobre el pas del temps i la dificultat per trobar cadascú el seu lloc al món.
Ara només falta esperar que arribi als cinemes White Material, la nova pel·lícula de Claire Denis, protagonitzada per Isabelle Huppert i Issak de Bankolé, que s’estrenarà a França al març del 2010. Esperem que les distribuïdores es barallin per comprar-la i que s’ estreni a totes les sales de Barcelona. Per demanar cinema, i en aquest cas, de Claire Denis, que no quedi.
