La nit del dijous ens oferia la sorpresa del fill de David Bowie, Moon. Duncan Jones dirigeix una de les millor pel·lis que hem vist fins el moment, creant una reflexió sobre la solitud i en definitiva, sobre l’existència a l’estil de 2001, sense cap intenció de regalar elogis per part nostre. A més, ho fa de manera natural i sincera, sense caure en la pedanteria típica dels films reflexius d’avui en dia. Entretinguda, colorista, artesanal (maquetes creades per Bill Pearson, conegut per la seva feina a Alien), i amb un Sam Rockwell excepcional per partida doble, Moon recupera la ciència-ficció d’abans, no només pel look, sinó per l’espontaneïtat i la gran virtut de fer pensar a l’espectador sense voler donar lliçons de cap tipus.
Divendres l’iniciàvem amb el mestre dels zombies: Geroge A. Romero’s Survival of the Dead. El mestre del gènere, que recuperà el respecte de tots al 2005, inclosos dels que no són freaks, amb la immensa Land of The Dead, on aconseguia reinventar el seu cinema gràcies a una història i personatges interessants i plens de magnetisme, avorreix en el seu intent de fusionar western amb zombies. Estaria al nivell d’ Open Range, però amb zombies. Personatges avorrits, situacions vistes mil vegades, cap novetat rellevant; i el que podria salvar una pel·li de zombies i en aquest cas no ho fa: les diferents formes de matar zombies no sorprenen.
Amb l’esperancça de recuperar el somriure, entràvem a Cold Souls, de Sohie Barthes. I permeteu-me la broma fàcil, però se’ns va quedar fred tot el cos, de cap a peus, incloent l’ànima. Pel·li congelada, sense ritme, personatges monòtons, començant per un Paul Giamatti que ja cansa, qui per més inri s’interpreta a sí mateix, i acabant per un David Strathairn, que després de The Uninvited i Cold Souls, sembla mentida que no li ofereixin millors personatges. Paul Giamatti prepara El Tio Vània de Chéjov; però no se sent agust amb ell mateix ni amb el personatge. Al diari descobreix que hi ha un magatzem d’ànimes, on asseguren que si te’n desfàs d’ella, et sents més lleuger i lliure. Ho fa, però aleshores sent com si no tingués sentiments. Demana l’ànima d’un poeta rus, però tampoc funciona. Quan vol recuperar la seva, resulta que una aspirant a actriu russa, qui volia l’ànima d’Al Pacino, però enganyada pel seu marit, que la vol tenir contenta, peti qui peti, ha rebut la de Giamatti. Aquest se’n va a Rússia a buscar-la. Aquesta és la pel·li, narrada amb la mateixa poca gràcia amb la que us he explicat l’argument. Per cert, m’oblidava! Té moralina: “Accepta’t tal com ets”. Quina novetat.