WHO KILLED NANCY?, d’ Alan G. Parker
Who Killed Nancy? serveix per veure com hi ha gent que encara viu de ser amic de Sid Vicious i de Nancy Spungen. El documental d’Alan G. Parker es queda des del primer minut en la pregunta que dóna títol a la pel·li, i poca cosa més.
La pel·lícula intenta fer èmfasi en l’addició de Sid i Nancy a l’heroïna i la relació del baixista dels Sex Pistols amb la seva mare. Vivien al famós Chelsea Hotel i es codejaven amb la comunitat ionqui de Nova York. Una nit, celebrant a la seva manera l’èxit de Sid Vicious a una sèrie de concerts al Max’s Kansas City, Nancy va morir apunyalada. L’assassí i lladre va fugir amb tots els diners dels concerts; a Sid Vicious se’l va acusar d’homicidi. Malcolm McLaren va demanar a Virgin Records que pagués la fiança, i així va ser. 4 mesos més, Sid Vicious va morir de sobredosi; encara no se sap d’on va sortir la droga que el va matar, una heroïna molt pura.
S’insisteix en la vida de Sid Vicious, en quin eren els motius de la seva actitud davant la vida i en la relació amb la seva mare, una bohèmia que suposadament traficava de tant en tant amb droga. El que queda més clar el que va aportar al punk: llur imatge i condició d’enfant terrible.Vàlid pels més fans i curiosos.
MARC BOLAN. THE FINAL WORD, de Mark Tinkler
Marc Bolan. The Final Word reivindica la figura de Marc Feld, més conegut com Marc Bolan, com una de les figures imprescindibles per entendre l’evolució de la música rock des de finals dels 60, dominats per la psicodèlia i el folk, fins l’ arribada del punk, del qual alguns diuen que Bolan és el padrí.
Marc Bolan va deixar-ho tot per ser músic. Primer com a cara guapa d’un grup d’adolescents en busca del seu número ú, John’s Children. Cansat de tanta tonteria, al1969 va formar Tyrannosaurus Rex, amb Steve ‘Peregrin’ Took com a percussionista, un duet de folk acústic i psicodèlic, amb qui ja es va guanyar un prestigi com a músic clau del moviment hippie anglès; Tony Visconti el va descobirir i es va convertir en el seu productor (tasca que va dur a terme fins Zinc Alloy, al 1974). Més tard, canvi de cromos a la percussió, a més d’incorporar baixista i bateria; van passar-se a dir Marc Bolan and T. Rex, nom amb el que arribaren els primers èxits comercials. Del 1971 al 1973 Bolan va vendre 24 milions de discos; arribava a vendre 60.000 discs al dia, passant la mà per la cara a Lou Reed, a David Bowie i a John Lennon. Bolan era l’estrella de rock més exitosa del Regne Unit alhora que Led Zeppelin ho era als EUA. Els fans de l’època acústica, com li va passar al seu adorat Bob Dylan, no van acceptar el canvi; l’acusaven d’haver-se venut.
Purpurina, maquillatge, Gloria Jones als cors, la màquina T. Rex era imparable. No obstant, els hits, un darrera l’altre, van fer perdre l’oremus a Bolan: Ride a White Swan, Hot Love, Get in On, Children of The Revolution, 20th Century Boy, etc. La fama, l’alcohol i la cocaïna el van devorar. Va desaparèixer durant un temps a Montecarlo per rehabilitar-se; a la tornada, l’únic oferiment va ser un programa hortera on Bolan interpretava els seus clàssics. Cansat de viure del passat, va refundar els T.Rex i va fer tres discs més prou correctes. Es va tornar a guanyar el respecte de la crítica i fins i tot el de la generació punk; va arribar a portar de teloners a The Damned. Malauradament, un accident de cotxe, conduït per Gloria Jones, va posar fi precipitadament la seva curta però intensa vida el 16 de setembre de 1977, quan havia recuperat les ganes de fer música.
El documental, de factura televisiva, és amè i amb força contingut, i el que és més important: quan acaba tens ganes de recuperar els tres millors disc de Bolan: Electric Child, The Slider i Tanx.
THIS IS SPINAL TAP, de Rob Reiner
El rockumental per excel·lència. Documental de ficció que es recrea amb els clichés d’una banda de heavy metal. Spinal Tap és una banda amb un carrera exitosa que viu una crisi artística que no sap com reinventar-se. Gags, situacions ridícules, conflictes interns, de tot i més durant 80 minuts on el que importa és riure dels arquetips més grotescos del rock n’ roll. És molt bo el personatge de la núvia d’un dels components d’ Spinal Tap, una barreja de Nico i Yoko Ono que intenta fer-se seva la banda però que finalment fracassa.
THE AGONY AND ECTASY OF PHIL SPECTOR, de Vikram Jayanti
L’excel·lent documental The Agony and Ectasy of Phil Spector fa un repàs a la vida, obra, judici per assassinat i reflexions d’un dels protagonistes indiscutibles de la música rock del segle XX. De Phil Spector s’han dit masses coses, però millor no sentir ni la meitat, i menys, creure-se’n res. Del productor de cims musicals com Spanish Harlem, Be My Babe, The He Kissed Me, River Deep Mountain High, Let It Be, Imagine, God, Mother, My Sweet Lord, un li suposa, a més d’una oïda i una creativitat superbes, doncs alguna que altre reflexió interessant. I així és.
Que era un desfasat, que va maltractar a algunes de les dones que es morien per estar amb ell, que no controlava, que li agradaven les pistoles, etc…; doncs no hem viscut amb ell, per tant, ell sabrà. Pels més purs, perfectes, assenyats i morals, Phil Spector era un depravat. La seva vida és el seu problema. El que ell ha regalat és la seva obra, i és el que vol compartir. El mateix Phil Spector reconeix que sempre s’ha sentit un enemic del sistema; que a ell tot el que és l’establishment i la parafernàlia corporativista li rellisquen. Ell vol ser respectat per la seva feina, per escriure cançons i produïr-les. Va crear l’anomenat Wall of Sound: el so que aconseguia Spector era com una mur infranquejable, on les veus i els intruments desprenen una energia i una força que abrumen. Com ell diu, si no se’t respecta, ja sigui el mateix sistema, la gent o qui sigui, la ira sempre apareix. També hi ha lloc pel sentit de l’humor més psicodèlic; quan li pregunten sobre el seu pentinat crepat, Spector comenta que el cabell aixecat era una manera de retre homenatge a Albert Einstein, Beethoven i a Ben Wallace, pívot de la NBA, tots tres amb pentinat crepat. Per cert, recordem que el judici es va declara nul i Spector és lliure.
Produïr noms com The Ronettes, The Righteous Brothers, Darlene Love, Ike & Tina Turner, tots aquests amb temes composats per Phil Spector, molts d’ells número ú immediats, The Beatles, John Lennon o George Harrison, poca broma, i com ell mateix sol·licita: respecte. Que es va equivocar, i molt, segurament. Ell ho sabrà. Com tots sabem que tots ens equivoquem, i molt, deixem de jutjar, i punxem un dels discs produïts per Phil Spector, i contagiar-se del geni, talent i energia que desprenen. Música en estat pur.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=1shWvG0e2Ks]
2 Comments
Comments are closed.