De les moltes divisions que podem fer de la gent, em quedo amb la següent: els que van apostar per fer el que realment volien fer i els que han apostat per posar-se a treballar del que ha tocat, per estudis, per circumstàncies, per tradició familiar o pel que sigui. Per una banda estan els que han pogut o han tingut el valor de dedicar-se a allò que els omple i han estat capaços d’arraconar tot o gairebé tot per fer el que volien fer; per l’altra, els que no tenien cap inquietud, cap possibilitat o cap altre cosa al cap. Per una banda estan Ginger Baker, Aleix Vergès, Harry Dean Stanton, Alex Chilton, Grant Hart, James Booker, entre d’altres; a l’altra, els treballadors anònims i corrents. I no és qüestió de ser millor o pitjor. És qüestió de tenir o no la capacitat de decisió o l’inconformisme plantejar-se que és el que un vol fer amb la seva vida. Vés a saber, potser hi ha qui et dirà que el que li omple és ser oficinista. D’acord. Però parlem d’apostar per un camí, sigui quin sigui, cuiner, oficinista o mecànic, i com també varen fer els artistes citats: volien ser ells mateixos, volien i tenien la necessitat de crear. La seva inquietud, inconformisme, egoisme, individualisme, personalitat, o vés a saber el què, els cridava i els demanava fer quelcom amb el seu talent i emergència per expressar-se… i varen començar un camí, el seu camí. Cada any l’In-Edit o Festival Internacional de Cine Documental de Barcelona ens deixa una sèrie de documentals que passen directament a la memòria col·lectiva de tots. Vas anar a veure aquella pel·li o aquella altra? Els motius pels quals ens quedem amb una o altra pel·li poden ser mil. I sovint, un surt de les pel·lis amb aquesta idea: hi ha qui sí ha tingut el valor de decidir per què fer amb el seu dia a dia i hi ha qui no.
Beware of Mr. Baker, de Jay Bulger, és el documental definitiu sobre la figura d’un individu que ha fet sempre el que li ha donat la real gana, apostant només per ell, centrant-se només en la seva música, pensant només en la seva música. Ginger Baker va ser el més gran per ser com era. Va deixar tirat a la seva família quan va voler, va cagar-se en tot quan ho va creure convenient, va trencar la cara a qui li tocava la pera (el mateix Bulger ho pateix); i per això va ser Ginger Baker, qui per cert, considera a Max Roach, Phil Seamen, Art Blackey i Elvin Jones com els més grans bateries de sempre. El documental, amb intervencions d’Eric Clapton, Jack Bruce, Simon Kirke, Johnny Rotten i molts d’altres, s’endinsa en la seva vida i obra, un home que és tot geni i figura… i què grans eren Cream, per favor. I sí, ell va tenir tota la sort del món, primer per poder explicar encara la seva vida, perquè després d’haver fet de tot i més, de sortir per potes de l’Àfrica (quines jams amb Fela Kuti!) ja té mèrit que estigui viu per explicar-ho… i després és qüestió de talent. Ell el tenia tot. Potser no tenien tant els Death, protagonistes d’ A Band Called Death, que explica la història d’una banda que somia per viure el mateix somni que Sixto Rodríguez: després de més de trenta anys sense que ningú parlés d’ells, els han redescobert, i han fet gira, i el seu únic disc, de 1973, ha sortit al mercat. El documental juga amb un ‘això no pot ser veritat’ similar al de Searching for Sugar Man, tot i que la factura no li arriba a la sola de les sabates. El mateix podríem dir de Todos Somos Estrellas, on se’ns presenta amb el magnífic nom de Tabletom, una banda de rock progressiu d’allò més eclèctic i fumeta que resultaven ser la bomba en patinet però es van quedar en poc més que en un grup de culte de l’escena rock del país. I segueixen més vius que mai, i més després d’aquest divertit i curiós document que recupera la seva història de pocs alts i molts baixos, amb el que rius una estona, encara que també hi ha moments per posar-se seriós. En una altra dimensió queda Big Star: Nothing Can Hurt Me, de Drew DeNicola, la història d’un dels millors grups de pop-rock, que en el seu moment va passar massa desapercebut i que avui en dia encara no és del tot reconeguda per un públic massiu com el que realment van ser: el grup de rock americà més important d’aquella època. La pel·li hauria de servir perquè el grup arribés a més oïdes, quina delícia de discs… i el documental, ben el·laborat, però potser massa repetitiu i mancat de material de l’època de la banda original (perquè hi ha el que hi ha), intenta perseverar en les virtuts de la banda, recorrent vida i obra des dels anys d’Alex Chilton a The Box Tops. Every Everything: the Music, Life and Times of Grant Hart, A Life in the Death of Joe Meek i Bustamante Perkins són altres de les pel·lícules en les quals hem vist figures destacades del panorama musical a reivindicar, i tot sigui dit, algunes més que altres, però totes elles amb la capacitat d’aproximar-nos a la vida i obra d’uns artistes que haurien d’ocupar un petit espai a la història de la música. Grant Hart, Joe Meek i Bustamante Perkins són alguns dels desconeguts que varen ser capaços de tenir la dignitat i la valentia d’apostar per un projecte propi de vida. Des de la visió de negoci de Joe Meek, a l’actitud obrera de picar pedra fins crear quelcom de Grant Hart, al misteri valencià en forma d’artista maleït a redescobrir que s’amaga darrera de Bustamante Perkins, estem davant de tres documentals, els quals, un cop vistos, esdevenen radiografies humanes tan veraces i inspiradores com no ho acaben de ser els biopics o documentals fets a mites i famosos que no saps fins a quin punt ens prenen el pèl (no amb la història, sí amb les situacions de la filmació) com és el cas, sense anar més lluny, del fictici i magnífic Beware Mr. Baker.
Els amants de les mogudes musicals també han estat de sort. Nitsa 94/96: El giro electrónico, d’Àlex Julià és un excel·lent i emotiu resum del que va significar el Nitsa i uns anys ens els que es varen gestar festivals posteriors com el Sónar i el Primavera Sound. El record de les nits del Nitsa i els seus protagonistes (i la pista giratòria!), els Dj’s, des de l’enyorat i carismàtic Aleix Vergès (aka Dj Sideral) a Dj Zero, passant per Ángel Molina, Dj Fra, els músics, emprenedors, com Gabi Ruiz, Albert Guijarro, el paper de Carles Flavià (quin ens descobrirà d’on va sortir el nom de Nitsa) i demés personatges que van donar forma i sentit a la sala del moment, donen testimoni, amb imatges i fotos de l’època, i un muntatge i edició de gran factura, arrodonint un fantàstic document d’uns anys d’una moguda que va fer de Barcelona un dels centres neuràlgics de l’electrònica, dels clubs i de la música… i sí, tot va començar allà, al club de la Plaça Joan Llongueras, el que és ara el BeCool. The Sound of Belgium, de Jozef Devillé, explica la història del país belga i de la seva relació amb la música, que resulta que és molt més interessant i basta de la que ens podíem arribar a imaginar. És un viatge pel llegat musical del país, que va des dels anys 20 al moviment disco, passant pel seu passat punk… no decepciona, i sorprèn i molt, per anècdotes i personatges que apareixen. Bèlgica és el país de la festa, i nosaltres sense saber-ho. Per moguda, la de Triana Pura y Pura, de Ricardo Pachón, un recorregut pel barri sevillà, que respira flamenc i ànima gitana per totes bandes, en una pel·li que reivindica una manera de ser i una manera d’entredre l’art i la música, amb tot el sentit de l’humor i la intensitat que es mereix. I a l’altre extrem, i també del país, Los Desechables, o d’ El Peor Dios, un títol que fa justícia a la brutal història del grup de punk de Vallirana, en un documental que no té res a envejar al de La Banda Trapera del Río, que ja ens va enamorar i sacsejar fa un parell d’anys. Dolor, drogues, tragèdia,… el carrer i la vida més enllà dels escenaris i la música… una gent que va viure al dia com si no hi hagués mai un demà… i així va ser. Cru, real, filmat amb naturalitat, sense concessions, és un retrat immillorable d’uns anys i d’una actitud que mai tornaran, per falta d’integritat i perquè tot ha canviat tant que sembla que hagi passat més temps del que realment ha passat. I com no sé on col·locar-lo, el col·loco aquí: es mereix un punt i a part Harry Dean Stanton: Partly Fiction, de Sophie Huber, o el que és el mateix, uns dies (concentrats en poc més de 70 minuts) amb un dels actors més autèntics, naturals i encisadors del cinema dels darrers 50 anys. Passegem amb ell, cantem amb ell, quedem amb els seus amics, entre els que hi trobem David Lynch… Tabac, cinema i molta música… i molta actitud, de la millor, que no és altra que la de ser un mateix. I què dir de The Punk Singer, de Sini Anderson. Cru, real com la vida mateixa, la forma amb la que s’apropa al perfil de Kathleen Hanna resulta tant respectuós com demolidor. Una autèntica travessia per les alegries i les penes que donen forma a la vida. Documental on la sinceritat desborda a l’espectador, la vida de la líder de Bikini Kill i de Le Tigre és un llarg i complicat camí per la música i la malaltia… i per algun que altre somriure.
I pel qui vulguin recuperar la història de la música, recomanem, Greenwich Village: Music That Defined a Generation, This Ain’t No Mouse Music i Muscle Shoals. Del primer, què podem dir? Doncs el que ens imaginem, és un recorregut per la història del barri més famós de Nova York, arribant fins els anys seixanta, centrant-se en el caràcter sociopolític d’uns músics que a través del caràcter reivindicatiu del folk i posteriorment, amb l’electricitat i intensitat del rock n’ roll, van provocar un canvi d’actituds i unes altres formes de mirar la vida i la societat. A través de la narració de Susan Saranon del llibre A Freewheelin’ Time: A Memoir of Greenwich Village in the Sixties de Suzi Rotolo, i el testimoni de Pete Seeger, Tom Paxton , Lucy and Carly Simon , Judy Collins, Tom Chapin , Jose Feliciano , Buffy Sainte-Marie , Oscar Brand , Peter Yarrow , Arlo Guthrie , Kris Kristofferson, Steve Earle, Carolyn Hester, Eric Andersen, John Sebastian, Ian Tyson , Sylvia Tyson , Happy Traum , Don McLean, Michelle Phillips , Melanie , Sonny Ochs , The Chapin Sisters , Ben Taylor, Israel Horovitz, Pete Fornatale , Terri Thal , Paul Colby , John Flynn , Owen Elliot , John Doherty , Tom Bernardin , Doug Yeager , David Amram , Carolyn Hester, es rememora la vida al barri bohemi per antonomàsia d’aquells anys i el circuit musical que va veure créixer, entre d’altres, i com molts sabem, a Bob Dylan (qui, evidentment, no apareix com a testimoni). This Ain’t No Mouse Music i Muscle Shoals, senzillament, s’han de veure. A tots els que estimin la música, que els busquin, i els mirin. Com succeeix amb Sound City, la pel·li de Dave Grohl sobre els estudis amb el mateix nom, estem amb dos documentals que parlen sobre l’amor a la música, sobre la dedicació d’unes persones a l’art que més ens apropa al cel o a déu (segons deia Vonnegut)… Són pel·lícules que parlen d’estudis de gravació, i sobretot, retraten a artesans de la música, que amb el seu olfacte, determinació i treball, han apropat a grans i no tan grans de la música a les nostres oïdes i han col·laborat tant o més que qualsevol a el·laborar la història de d’alguns dels músics més importants del segle XX. Per una banda, Chris Strachwitz i el segell Arhoolie Records; de l’altra, la història del petit poble Muscle Shoals, a Alabama, amb dels clàssics i històrics FAME Studios de Rick Hall i els Muscle Shoals Sound Studio de la mà dels The Swampers i la seva relació d’amor-odi-reconciliació. Imprescindibles.
Fins aquí e que hem tingut temps de veure al darrer In-Edit. Tenir o no tenir més temps, tenir o no tenir valor, tenir o no tenir oportunitats, tenir o no tenir talent,… tenir o no tenir l’oportunitat d’explicar-ho. La tenim, i la tindrem també l’any que ve.
