Dos artistes amb un mateix leitmotif: el més important és fer allò que vols fer, sense permetre que res t’aturi. Dues personalitats tan diferents com semblants, tant Jack Kerouac com Neil Young volien ser ells mateixos les 24 hores del dia. Sense “jefes”, sense ordres, sense horaris. Només ells i la seva sensibilitat, la seva emoció. Dos artistes que han seguit el camí que s’havien marcat, evitant que la maleïda fama els pervertís. Dues forces de la naturalesa, dues formes d’entendre l’art d’una mateixa manera: emotiva, càlida, emocional i directament des de l’ànima. Dos artistes autèntics, dues persones lliures. Ni els diners, ni la societat ni res els condicionava. Feien el que els hi donava la real gana: escriure, en el cas del rei dels beatniks; fer música, en el cas de Neil Young; i viure sense aguantar tonteries, en ambdós casos. I tot, amb humiltat, sense fanfarronades.
Algú es pot imaginar a Kerouac o a Young currant a una empresa o a una oficina, obeïnt al “jefecillo” estirat de torn?
ONE FAST MOVE OR I’M GONE: KEROUAC’S BIG SUR, de Curt Worden
El documental és un viatge retrospectiu sobre la vida de Kerouac durant la seva estància a la cabana de Lawrence Ferlinghetti a Bixby Canyon. Kerouac va decidir fugir de la ciutat, de la fama, del rebombori que s’havia muntat cap els beatnicks. A l’any 60 ser beatnik no era una manera de ser espontània, com ho va ser per Kerouac i per Ginsberg; va passar a ser una moda devorada per l’ambient cosmopolita, un ambient ja anestesiat, on els més activistes penjaven cartells amb el lema Where is the rage?. El de Massachussets no volia saber res de tot això; després de l’èxit de A la Carretera, éxit que va néixer d’una excel·lent crítica del New York Times, la vida li va canviar d’un dia per l’altre. Cal tenir en compte que Kerouac va insistir durant 5 anys perquè li publiquessin el llibre. La fama li arribà de cop i de forma totalment inesperada, ja amb Los Subterráneos i Los Vagabundos del Dharma publicats. Rebia milers de cartes, els mitjans van trobar un nou esquer; Kerouac va agafar quatre coses i se’n va anar a la cabana de Ferlinghetti, en un paratge verge de Bixby Canyon, als límits de Califòrnia. Penya-segats, natura, aire pur…Kerouac deixava enrere la ciutat, però no del tot. Regava els dies i les nits amb alcohol, i començà a escriure Big Sur en un dels seus famosos rotllos de paper; l’acabà en 10 dies, en un rotllo de 18 metres. La paranoia alcohòlica, la capacitat per arribar als racons més amagats de la psique humana, la tendència a donar-li voltes a l’existència, el kickwriting, és a dir, una prosa espontània, amb tota la força i emotivitat, la recerca del dolor d’una manera honesta i directa; res de barroquismes, dolor i exsitencialisme expressat amb una contundència i rudesa admirables. Profund i punyent, Kerouac té moments de claridividència que despulla les misèries de la vida per arribar a descobrir la serenor i el benestar que suposa superar els fantasmes, les paranoies i l’angoixa que tot cervell pot contemplar rumia. La seva lucidesa li va permetre adonar-se que la vida també té el seu costat lluminós, i d’aquesta manera va tancar el llibre Big Sur: amb un final lúcid i realment optimista.
Com comentava el presentador del docuemental, Javier Pérez Andújar, autor de Los Príncipes Valientes i gran coneixedor de l’obra de Kerouac, aquest va deixar la ciutat, San Francisco, quan les botigues, la policia, els turistes i les marujas es van apropiar dels carrers, “com succeeix a Barcelona, sense anar més lluny”, és a dir, un ambient anti-cultura i anti-art.
La BSO, obra de Benjamin Gibbard de Death Cab For Cutie i Jay Farrar de Son Volt, acompanya perfectament un documental de carretera i intens com el protagonista del mateix: l’escriptor nòmada Jack Kerouac.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=NNIWA5esH4o]
NEIL YOUNG. DON’T BE DENIED, de Ben Whalley
Un gaudi total. Intens, sincer i ple de força, com el motiu del documental, el gran canadenc, l’incomparable Neil Young. La pel·lícula comença amb una declaració d’intencions del mateix Neil Young: “A mi, la única cosa que m’importa és la música”. Stephen Stills, David Crosby i Graham Nash ho confirmen. Neil Young ho deixava tot per continuar el seu camí, per seguir fidel a la seva musa musical. Com tots diuen, el temps li ha donat la raó.
El documental fa un curt però metòdic repàs a la carrera de Neil Young, des dels temps de The Squires. Un jove Neil Young es va embarcar en un cotxe de difunts per guanyar-se la vida amb les seves cançons. Acompanyat dels Squires, se n’adonà que el seu so era cada cop més convincent. A base d’hores, influenciat pel primer grunge, com ell l’anomena, Link Wray, Neil Young va anar pulint i/o embrutant, segons es miri, el seu so. Primer eren temes instrumentals; però va fer cas al que diu Bob Dylan, qui comenta que no canta bé, però que vol cantar els seus temes, per tant, canta i punt. Neil Young en un concert començà a cantar, a allargar acords de la guitarra, a sonar com només sona Neil Young. Va abandonar The Squires, es va ajuntar amb els Buffalo Springfield de Stephen Stills, amb qui va tenir el primer èxit gràcies a For what it’s worth. Neil Young abandonà Buffalo Springfield per gravar en solitari. Des del primer disc, Neil Young,a l’últim, Fork in the Road, la seva discografia és magnífica, amb els alts i baixos que se li suposen a una obra tan extensa com la del canadenc. Els millors moments, potser els que va compartir amb els Crazy Horse, banda que s’anomenava The Rockets quan els va conèxier: la força de Neil Young més el rock primitiu i visceral dels Crazy Horse van formar una banda única.
És curiós com aborda la seva etapa 80’s, quan va coquetejar amb els ordinadors i les bases techno. Com ell afirma, ell no tanca la porta a res i volia experimentar; la realitat és que els disc dels 80’s són prescindibles. No obstant, indicar que Hey Hey, My My va sortir d’una jam session amb Devo. Per acabar-ho d’adobar, la disputa que va tenir amb Geffen. Aquests li exigien que fés un disc de rock n’ roll. Dit i fet. Neil Young va publicar un disc de rockabilly, amb un look 50’s: Everybody’s Rockin’. La recuperació absoluta va arribar amb Freedom, Rust Never Sleeps i Ragged Glory.
El documental arriba fins el combatiu Living With War, del 2006, on demanava que es denunciés a Bush i a la seva tropa per crims de guerra a Irak, i on exigia que la classe políticia actués com a tal. Neil Young. Don’t Be Denied servirà per gaudir i entendre una mica més l’obra i vida del músic canadenc, o per enamorar-se d’ell i introduïr-se en el seu món per qui no el conegui. Una bona mostra de la seva genialitat va ser el darrer concert a Barcelona: amb 64 anys i encara amb la canya i la ràbia a punt. Honestedat màxima…Rock ‘n’ roll will never die, tu ru ru tu ru ru…
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=TXykWbGf-ic]
One Comment
Comments are closed.