UN MÉTODO PELIGROSO. DAVID CRONENBERG
Amb els seus dos anteriors films (les excel·lents Una historia de violencia i Promesas del este), el director canadenc David Cronenberg va fer un subtil gir, demostrant que havia arribat a una maduresa cinematogràfica fora de dubtes, però mantenint intacte l’essència pertorbadora del seu cinema. En aquest sentit aquest nou film es converteix en la màxima afirmació d’on ha arribat el seu cinema. Clàssica, inquietant, i perfectament mesurada i …continuar llegint
UN DIOS SALVAJE. ROMAN POLANSKI
Roman Polanski s’apodera de l’obra de teatre homònima de l’autora francesa Yasmina Reza, amb un resultat ben diferent al de la funció teatral que va recórrer l’estat espanyol. Tot es desenvolupa a casa del matrimoni Longstreet, Penelope (Jodi Foster) i Michael (John C. Reilly), qui reben als Cowan, Nancy (Kate winslet) i Alan (Christoph Waltz). Han de deliberar què fer amb els seus nanos: el fill dels Cowan li ha trencat la boca al dels Longstreet. El film t’abraça d’entrada, amb una posada en escena simplista, una càmera …continuar llegint
ASESINOS DE ÉLITE. SIMON DUGGAN
Un mercenari retirat (Jason Statham) es veu obligat a tornar al seu antic ofici per salvar la vida del seu antic company d’armes (Robert De Niro), segrestat per un xeic àrab que vol venjar la mort dels seus fills, assassinats per les forces especials britàniques (SAS). La gran conclusió d’aquest film és que el seu director Simon Duggan no passarà a l’elit dels millors cineastes de l’actualitat amb aquest thriller, que tot i voler apropar-se en esperit a les produccions dels 70, acaba per convertir-se en un film més d’acció macarra dels 80 d’un sol ús. Jason Statham fa el que sempre fa, és a dir pràcticament res a nivell d’actuació; De Niro és limita a fer un extended cameo, i Clive Owen confirma que s’ha convertit en tot un mercenari del cinema, vist en els films que participa últimament. Del guió poc a destacar, a excepció d’un parell de girs que fan que al menys la pel.lícula no caigui en el pitjor dels avorriments, i això ja és molt tenint en compte el tipus de film.
Al Nivell de… Los mercenarios.
HABEMUS PAPAM. NANNI MORETTI
L’autor de Caro Diario s’endinsa de nou en la temàtica religiosa, com ja va fer amb La misa ha terminado, on Don Giulio patia una crisi d’identitat i moral, anàlogues a les retratades a Palombella rossa i el documental La cosa. Però a Habemus Papam va és enllà, reflexionant sobre una institució que viu a esquenes de la realitat, que viu tancada i aïllada en el seu món de Déu, però que jutja i dóna lliçons sobre la vida. Moretti un exercici subtil i crític, situant-nos al mig del Vaticà, ocupat per triar un nou papa després de la mort de l’anterior. Un cop Melville és l’escollit (mirada a l’escriptor i al seu Bartleby, perquè el nou Papa no suporta la pressió i menys, la responsabilitat de ser el nou cap de l’església catòlica. Un psiquiatra ateu, interpretat per Moretti, intenta ajudar a Melville, posant sobre la taula els conflictes de la institució dirigida pel Papa, i s’esbossa una metàfora sobre la fragmentació social, atrapada per la falta de responsabilitat, d’ètica i de moral, que dóna forma a un món irracional, injust i despreocupat. El film més clàssic del director, per forma i fons, esdevé un suggeridor retrat de l’església i de la societat, oferint un punt de vista tan crític com ric. Sense referents, ni ganes d’assolir responsabilitats, ni capacitat per fer autocrítica… Quo Vadis, estimat món?
Al Nivell de… Il Caimano.
MELANCOLIA. LARS VON TRIER
Amb l’apocalipsi arriba la versió més continguda i serena del director danès, convertint-se aquesta pel·lícula en la seva obra més clàssica fins a dia d’avui. A través de dues germanes, Justine i Claire (excel·lents Kristen Dunst i Charlotte Gainsbourg), amb estats d’ànim molt diferents envers la vida, el director d’Anticristo ens mostra els antagònics efectes psicològics que produirà en elles l’imminent arribada, i impacte, del planeta Melancolía contra la Terra. Dividit en tres parts: un pròleg d’aires pictòrics i només justificable com a exercici visual, ja que no aporta res; una segona titulada, Justine, situada en el turbulent casament d’aquesta, i que recorda massa a Celebración de Thomas Vinterberg; i una tercera amb el títol de Clare, centrada en el procés emocional que viurà aquesta a mesura que el planeta Melancolía es va apropant; Von Trier entrega un film força mesurat que sintetitza i emmarca en una escena final enlluernadora.
Al Nivell d’… Europa.
DETRÁS DE LAS PAREDES. JIM SHERIDAN
Ni rastre del Jim Sheridan de Mi pie izquierdo o En el nombre del padre. El salt del director britànic del drama costumista que el caracteritza cap el thriller psicològic, no podia ser pitjor. Sheridan accepta un encàrrec força difícil de portar endavant per culpa d’anar de la mà d’un guió totalment insalvable, que sustenta tot el seu poder en un gir força impossible i passat de rosca, i que fins aquell moment va respirant com pot a base de situacions previsibles, combinades amb pobres cops d’efecte que no provoquen cap tipus de tensió. Ningú en el film sap molt bé què fer, sobretot la tripleta d’actors, on Daniel Craig i Rachel Weisz s’esforcen sense massa èxit per donar vida a uns personatges poc dibuixats; Naomi Watts és limita a cobrar el seu xec per fer de veïna de la parella protagonista. Aquest és un film sense nord que poc a poc es va desmuntant per acumulació de tòpics i desgana creativa, fins arribar a un clímax final que converteix el film en pràcticament no res.
Al nivell d’… El escondite.
TIBURÓN 3D. DAVID R. ELLIS
Aquest no és un film que rendeix homenatge al cinema exploitation, com molt bé van fer Alexander Aja amb l’excel.lent Piraña 3D i Robert Rodríguez amb la desproporcionada i divertida Machete. Aquest és un film exploitation en tot el seu pitjor sentit. David R. Ellis presenta candidatura per ser considerat el pitjor director de l’actualitat i amenaça seriosament de treure-li aquest “mèrit” a Uwe Boll; amb aquest film que narra les peripècies d’un grup d’amics que van a passar un cap de setmana en una casa en mig d’un llac que resulta estar ple de taurons. Res en el film té autoritat: ni el guió, ni la narració, ni els personatges, ni el temibles taurons, i ni tant sols l’efecte 3D, sent aquest l’únic argument perquè aquest film arribi als cinemes i no hagi acabat per estrenar-se directament per la televisió. Tot en el film és força ridícul, i com els protes del film, l’espectador va sent devorat, però en aquest cas, per la vergonya aliena que produeix.
Al Nivell de… no té nom.
LAS AVENTURAS DE TINTÍN. STEVEN SPIELBERG
Steven Spielbreg recupera el sentit per l’espectacle visual i pel cinema d’aventures més intens amb la seva tecnològica adaptació de les vinyetes d’Hergé. A base d’un ritme frenètic i vertiginós, la proposta del director de Tiburón no defalleix en cap moment, des dels excel·lents títols de crèdit inicials (un film en sí mateix) fins el darrer fotograma. El director mou la seva càmera de forma magistral pel món virtual que reconstrueix amb menció especial en les transicions que ens proposa. Podríem entrar en el debat si la proposta formal és la millor o no, però el que no podem negar és el seu gran sentit per la narració i pel dinamisme (pràcticament en cada un dels plans que formen el film hi trobem moviment), encara que el film no deixa de ser una obra de laboratori; el traç clàssic del director (l’esperit i les formes d’Indiana Jones estan presents) trenca amb la fredor d’aquests tipus de pel.lícules. Això sí, el film és como pujar en una entretinguda i vistosa atracció de fira, i que un cop has baixat te n’oblides d’ella.
Al Nivell d’… Indiana Jones
MARGIN CALL. J.C. CHANDOR
El tema de la crisi sistèmica ha donat peu a grans films, i sobretot, a grans documentals, com l’imprescindible Inside Job. Ara bé, també ha posat sobre la taula, o més ben dit, en cartellera, films que intenten construir una trama a través del mateix tema, però, amb un resultat decebedor. La intenció de J.C Chandor és lloable, perquè situa l’acció en el dia que tot se’n va anar en orris. Ara bé, la ingenuïtat de la proposta és fa massa evident, a través de situacions i diàlegs planers, amb uns personatges que des del minut ú al cent-nou, diuen, si fa no fa, el mateix. EL film no avança, i tot gira entorn al descobriment que ha fet un dels protagonistes: el sistema està a punt de col·lapsar-se. Amb una sorpresa increïble i una reacció previsible, un per un van desfilant el prototip d’empresari cruel i mesquí, donant un enfoc tan lleuger com inútil. Tot i una narració i una fotografia òptimes, deutores de l’excel·lent Glengarry Glen Ross, la pel·li finalment, no proposa res nou, ni com a pel·li ni com a reflexió sobre els temps que vivim.
Al Nivell de… A good year.
EL NIÑO DE LA BICICLETA. GERMANS DARDENNE
Cyril, un nen d’onze anys, busca insistentment la forma de recuperar la seva figura paterna, malgrat el rebuig constant que aquesta li dóna cada cop que entra amb contacte amb ell. En aquesta cursa insistent i desesperada en recuperar un referent en la seva vida, Cyril, trobarà en la figura d’una jove perruquera l’únic punt d’esperança. El formalisme dels germans Dardenne és tan cru i directe com les històries que ens expliquen, sense lloc per moments superflus que trenquin el seu esplèndid ritme narratiu; aquest film no és converteix en una excepció. El film neix de la mateixa urgència que té el seu protagonista en trobar i ser acceptat per el seu pare, i els fets es van succeïnt de la mateixa manera que fluctúa la vida en el dia a dia. Sense cap tipus de sentimentalisme gratuït, la pel.lícula és presenta com un dur, i a vegades cruel, conte infantil que s’obre en busca d’un punt de llum, i situa aquests dos germans belgues com uns del millors, i més imprescindibles, autors dels cinema contemporani.
Al Nivell de… El Silencio de Lorna.
One Comment
Comments are closed.