CONTAGIO. STEVEN SODERBERGH
Apassionant i compacta narració dels fets amb sub-trames perfectament enllaçades, personatges clavats (magnífic Jude Law com a blogger il·luminat i dogmàtic i excel·lent Matt Damon-quina capacitat per desaparèixer en l’interior dels personatges- interpretant un ciutadà amb dona afectada que reacciona perdent el nord), muntatge trepidant, una fotografia profunda, marca de la casa, artificial, però realista, amb un punt de fredor (idònia per trama i temes), i una temàtica ben àmplia, que deriva de la catastròfica situació que viu la humanitat quan esclata la notícia de que un virus de ràpida transmissió és mortal. De forma asfixiant i imparable, el director de Bubble s’endinsa en el desencís d’un món hiperconnectat i, en teoria, hiperinformat, centrant-se en les tàctiques per fer front a la pandèmia. El film reflexiona sobre la condició humana, i ens posa en evidència; en aquests temps que corren, més que mai necessitem artistes d’aquest talent que siguin capaços de posar les coses al seu lloc, i baixar-nos els fums a tots. L’únic punt negre: la intensitat minva durant la darrera mitja hora. Però quedar-se amb això és tan vulgar com injust. Un dels films que millor exposa les misèries de la societat occidental del segle XXI.
Al Nivell de… d’un dels directors més importants dels darrers 22 anys.
MIENTRAS DUERMES. JAUME BALAGUERÓ
El director català ens ofereix una bona mostra del seu talent per jugar amb les emocions de l’espectador. Exercici sobri i auster de suspens clàssic, que es converteix en un tour de nervis, amb una trama que gira entorn de César (convincent Luis Tosar), un porter d’escala obsessionat amb una veïna. La tensió es palpa des del minut ú, i la dificultat per mantenir el mal rotllo amb pocs elements potser passa factura a mitja cinta. Ara bé, el pols narratiu de Balagueró és ferm, i de forma pacient i subtil aconsegueix un irregular in crescendo tensional. L’encert, a part de l’atractiva foto, neix en la capacitat per narrar la quotidianitat de la gent, a casa seva, i a partir d’aquí introduir un personatge malèfic com César i saber trobar el tempo idoni per captar l’interès a través d’una trama senzilla i sense trampes.
Al Nivell de… La habitación del pánico.
INTRUDERS. JUAN CARLOS FRESNADILLO
Film de terror i fantasia, amb tots els ingredients de dos gèneres amb retroalimentació continua, basada en un malson on hi apareix l’etern i trampós home del sac. Protagonitzat per un inexpressiu Clive Owen (un altre cop fent d’home exemplar) Fresnadillo va més enllà que mai en el seu estil nerviós, fragmentat i carregat de pompositat pròpia d’una forma d’entendre el cinema on la tècnica, els efectes visuals i especials passen per sobre del llenguatge cinematogràfic més clàssic, tot i que no falten ginys a referents ineludibles com El exorcista (els cures interpretats per Daniel Brühl i un divertit Héctor Alterio) o inclús a Rosemary’s baby (la nena es diu Mia Farrow i el turmentat personatge de Pilar López de Ayala té alguna coseta de l’interpretat per Farrow al film de Polanski). El terror d’avui en dia necessita més Rob Zombie i menys pressupost per efectes.
Al Nivell de… Reflejos.
PINA 3D. WIM WENDERS
El director de films inoblidables com París, Texas i El cielo sobre Berlín, aconsegueix amb PINA 3D, un magnífic homenatge de la que va ser una de les seves grans amigues. Passió, creativitat, sentiment, emoció, esforç,… tots aquests atributs són copsats per una càmera que acosta a l’espectador a les mil·limètriques, contundents i profundes coreografies de la gran protagonista del film, i que el fan sentir i emocionar-se al ritme que proposen Wenders i el grup d’alumnes d’aquesta, a qui recorden amb una adoració sensible i a la vegada intel·ligible durant els 100 minuts de la cinta. Un art com la dansa vist al cinema no es pot arribar a sentir, però Wim Wenders l’apropa al públic com ningú altre ho podria fer, captant l’essència de l’enyorada Pina.
Al Nivell de… Pina Bausch.
SOMEWHERE. SOFIA COPPOLA
Johnny Marco (un encertat Stephen Dorff) és un famós actor d’Hollywood que malviu en l’hotel Chateau Mormont de Los Angeles rodejat de tot tipus de luxe, festes, ties bones, però amb una vida interior reduïda a pràcticament no res, però la seva avorrida existència canviarà el dia que s’haurà de fer càrrec de la seva filla Cleo (excel.lent Ellen Fanning). Sofia Coppola segueix fidel a la constant que ha marcat tota la seva obra cinematogràfica fins ara: la soledat. Però la director decideix fer un pas endavant i entrega un film força cru, on forma i fons s’uneixen de manera compacta com no havia fet fins ara. La practicà absència de diàleg i música, la dilatació d’escenes i plans on l’acció està en off, representen un pas endavant en la seva manera de presentar aquesta història de buidor interior. Aquest cop el minimalisme de Lost In Translation és portat a la seva mínima expressió, aconseguint mostrar-nos l’essència màxima del seu cinema.
Al Nivell de… Sofia Coppola.
LOS PASOS DOBLES. ISAKI LACUESTA
Autor de diversos films de caire documental, de dos llargs de ficció (Los Condenados i Los Pasos Dobles), el gironí Isaki Lacuesta és presentat sovint com un cineasta poc accessible. Res més lluny de la veritat, i amb Los Pasos Dobles, el guionista de Garbo. El espía sembla donar un cop de puny sobre la taula al respecte, narrant una història amb estructura simplista i plena de referents, que van des de Jean Rouch a Passolini, passant pel Kiarostiami de ¿Dónde está la casa de mi amigo? i els spaghetti westerns, des de O Cangançeiro de Lima Barreto a la trilogia del dòlar de Leone, i arribant inclús a Indiana Jones i a Machete. Lacuesta narra sobre les diferents cares del pintor del desert Françoir Augiéras, i reflexiona sobre el seu llegat artístic; i en tot moment, ho fa com si estigués explicant un conte o un còmic.
Al Nivell de… Battu.
FOUR LIONS. CHRIS MORRIS
Un grup d’islamistes radicals que viuen a Londres decideixen preparar un atemptat terrorista de proporcions èpiques. Aquest és el punt de partida del film de Christopher Morris que decideix donar-li la volta a una situació tant contundent com aquesta i mostrar-la des d’un punt de vista carregat d’humor, i en molts casos d’un humor força negre al més pur estil Monty Python. Morris ens mostra les inseguretats en les quals ens van veient immersos els quatre terroristes a partir de les diferents personalitats amb la que dibuixa a cada un dels personatges. Amb un estil força proper al del documental, el film és mostra força irreverent pel que fa al fanatisme religiós de la mateixa manera que ho fa amb els estaments polítics i policials. Gags força divertits, bones interpretacions i diàlegs àgils i enginyosos fan del film un divertiment en tota regla i amb molta mala llet.
Al nivell de… Monty Python.
CATALUNYA ÜBER ALLES! RAMON TÉRMENS
El film de Ramon Térmens és força atrevit en la problemàtica que ens presenta i en la forma crua amb la que ho fa. A través de tres històries i tres personatges (un ex-presidiari, un immigrant i un empresari) ens mostra l’altra cara de la Catalunya profunda, on malauradament la intolerància és un fet massa instaurat. En aquest sentit la pel.lícula es força lloable, però malauradament queda deslluïda per culpa d’una realització i una visió cinematogràfica molt propera als telefilms que podem veure a TV3. Diàlegs plans i recurrents, personatges poc profunds i dibuixats de manera superficial a base de tòpics, i unes situacions massa previsibles, fan que la proposta vagi perdent contundència. L’intent narratiu de creuar les tres històries acaba per quedar massa forçat; tot i que Jordi Dauder clava el seu personatge de polític xenòfob (clarament basat en el patètic Josep Anglada) com a eix que uneix les tres visions, el film és perd en la forma. Una llàstima.
Al Nivell de… Un telefilm de TV3.
NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS. ENRIQUE URBIZU
A Urbizu se li intueixen molts referents del cine policíac, i entre ells, podem detectar a Fuller o Mann, però també dels clàssics del gènere, com Delmer Daves o Melville. De l’autor de Naked Kiss, Urbizu ha assimilat que sense ser cru i dolorós com una bona puntada a les parts, no hi hauria l’impacte que hi ha a No Habrá Paz Para Los Malvados. Ritme narratiu intens i hiperrealista com Mann, la subtilesa i mala baba de Melville i inclús l’atmosfera de film noir de tot el film, que podria recordar a La senda peligrosa i a la vegada a No hay país para Viejos dels Coen, permeten dir que, tot i algun moment massa enrevesat durant la investigació, on la narració decau, estem davant d’una exercici de cinema negre d’aquells que et fan passar una sempre aconsellable mala estona. Perquè així ho ha volgut Urbizu, qui firma el seu film més intens i dur, amb guió signat, de nou, per ell i el seu camarada Michel Gaztambide.
Al Nivell de… The Town.
EL ÁRBOL DE LA VIDA. TERRENCE MALICK
El cinquè film de Malick connecta l’art cinematogràfic amb la metafísica, i podria ser considerat com una gran pregària del cineasta, construïda a través de fragments de vida (possibles apunts autobiogràfics) d’una família de Waco, l’ O’Brien, comandada amb mà de ferro pel personatge d’un magnífic Brad Pitt (també ho estan Jessica Chastain com a Mrs. O’Brien i Hunter McCracken interpretant al fill gran, Jack). Mantenint l’essència del seu estil visual, Malick pren el relleu de Vidor i Dreyer, entre d’altres, per elevar el cine a la categoria d’art transcendental. Mostra la seva fe en Déu des del títol del film (l’arbre de la vida és un dels símbols cabalístics del judaisme), però també es carrega la teoria del creacionisme en els primers moments del film, on recrea el big bang. El lirisme i profunditat (i la pluja de suggerències, detalls -llenguatge corporal!- i matisos que ofereix una filmació pròxima, precisa i preciosista), i sobretot, la hipersensibilitat d’una narració que flueix, eleva el cinema a la categoria d’art imprescindible per comprendre la vida, i alhora posar en dubte la pròpia existència i la filosofia de vida que apliquem per donar sentit a tot plegat. Narrativament impecable, trencant la linealitat narrativa, desvirtuant la contingència en l’espai i la continuïtat temporal, Malick ha creat una poema cinematogràfic que ens empeny a preguntar-nos què és la vida, com la vivim cadascú de nosaltres, amb el convenciment de que és una d’aquelles obres d’art (si un és capaç de gaudir-la amb la mirada neta que exigia Ozu, i això inclou obviar el pragmatisme de Charles S. Peirce), que marquen un punt i a part, tot i que en algun moment resulti inabordable.
Al Nivell d’… el revers vitalista de Sacrificio.
LOS AMOS DE BROOKLYN. ANTOINE FUQUA
Antoine Fuqua (Training Day, El rey Arturo) dirigeix un film coral que l’apropa a l’òrbita de l’enyorat cinema policíac dels anys 70, reivindicat amb respecte, talent i personalitat per noms com James Gray, Gavin O’Connor, David Michod i Ben Affleck, entre d’altres. Fuqua s’apunta a l’aventura, però amb un ull posat en Crash i l’altre en The Wire. El film de Haggis ve a la memòria perquè també hi trobem un rerefons catòlic i els missatges de barra de bar dirigits al turmentat personatge d’Ethan Hawke. El record de l’aclamada sèrie de David Simon és inevitable perquè policies i criminals es situen a un mateix nivell, perquè tots ells, han d’intentar sobreviure a la jungla d’asfalt fent les mil i una, seguint les regles del joc imposades per una societat que ha crescut a través de la violència i l’ambició. Els millors moments del film els trobem en les seqüències d’acció, dotades del drama i tensió que requereix el particular via crucis dels protagonistes. El tema principal del film és l’ambició, definida per Oscar Wilde com l’ultim refugi del fracàs. No només els personatges pateixen les conseqüències; el director potser peca per ser excessivament grandiloqüent, redundant, i inclús, previsible.
Al Nivell de… Crash.
LA PIEL QUE HABITO. PEDRO ALMODÓVAR
Pedro Almodóvar afirma que aquest film no seria possible sense els disset anteriors, i té tota la raó. No només en quan a temàtica i cinematografia, on hi trobem moltes de les constants del cinema del director manxec; La Piel que Habito recorda per trama i fotografia a ¡Átame! i La Mala Educación, però també a Hable con Ella, en algun picat i en algun canvi de terç de la trama. El director també comenta que els actors l’han de seguir sí o sí, que no hi ha gaire marge per discutir amb ell. I una mica és la sensació que queda com a espectador, perquè si dubtes d’ell, corres el perill de desconnectar-te de la història. Almodóvar fa el que creu i el que vol, i chapeau en aquest sentit: no busca agradar, ell crea per ell, i fa el que li agrada amb ell. D’una trama clàssica de terror crea un drama familiar totalment almodovarià i tot i els aires més que comentats a Los Ojos sin rostro, a un notable Banderas en algun moment posseït pel Vincent Price de Corman, als agònics moments de thriller clàssic, a un contagiós (i irregular) ritme narratiu i la dinàmica estructura de la pel·lícula, resulta complicat aproximar-se a cap personatge, no per empatia o complicitat, i sí perquè potser no estan prou desenvolupats, sense oblidar els diàlegs, on l’espectador queda retratat: o entres al seu món o has begut oli. Els primers, a celebrar-ho.
Al Nivell de… ¡Átame! i La Mala Educación.
One Comment
Comments are closed.