SUPER 8. J.J. ABRAMS
Estiu de 1979. Un grup d’amics són testimonis d’un accident de tren, mentre roden un film amb una càmera de Super 8. Ràpidament sospiten que algun secret hi ha amagat darrera de l’accident. Les seves sospites cobraran força quan l’exèrcit arriba a la població i alguns veïns desapareixen misteriosament. Steven Spielberg s’encarrega de produir aquest film dirigit pel creador de Perdidos. Els dos intenten recuperar, sense massa inspiració, el cinema d’aventures adolescent que tan èxit va tenir a la dècada dels 80, de la mà del mateix Spielberg, amb films com Los Goonies o E.T. Super 8 no deixa de ser un mix entre Monstruoso i aquests films, que va perdent força a mesura que avança la trama i la mà d’Spielberg és fa més notòria. Personatges esquemàtics, narració irregular, i molt de sucre en la seva part final, maltracten una proposta que mereixia més.
Al Nivell de… Perdidos + L’Spielberg més ensucrat.
LA BODA DE MI MEJOR AMIGA. PAUL FEIG
Kristen Wiig protagonitza i produeix aquest film en el paper d’Annie, una dona massa honesta pels temps que corren. Una de les darreres estrelles del Saturday Nigh Live, vista per exemple a Adventureland, i que ben aviat serà una habitual de la gran pantalla, demostra les seves dots per l’humor, sobretot en una sèrie de gags, alguns amb col·laboració, per exemple, de Matt Lucas. El millor, a part de de Wiig i els gags, està en la crítica al matrimoni, a l’estupidesa de les princesetes que somien amb la boda perfecta, a les dones barbie i als homes que van de reis del mambo. Ara bé, el desenllaç del film, amb lamentable show musical inclòs, els darrers fotogrames, amb bodorrio tancant la funció, provoquen vergonya aliena, a no ser que ploris als casaments dels amics. El film més entretingut de la factoria Apatow des d’Un loco a domicilio.
Al Nivell de… Los Padres de Él.
13 ASESINOS. TAKASHI MIIKE
Takashi Miike ret homenatge als clàssics del cinema japonès, als samurais,als ronins, als bandolers, a Rashomon, i a tot allò amb el que ha crescut el seu art. Trepidant, metòdica, contundent, sorprenent, crua i sòbria, 13 Asesinos, recupera al Miike més inspirat. El film es divideix en dues parts: una primera on es presenten les hostilitats i protagonistes, i una segona part on s’executen els plans. Uns personatges ben construïts, uns diàlegs explícits, una impressionant posada en escena, una trama que enganxa, un ritme narratiu excel·lent, un film que reflexiona sobre diferents temes de forma honesta i enriquidora… Un dels millors films estrenats aquest any al nostre país.
Al Nivell de… si fa no fa, de Los Siete Samuráis.
EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS. RUPERT WYATT
Will Rodman (James Franco) és un investigador que sembla haver trobat un remei contra l’alzheimer, el qual també incrementa la intel·ligència. Un accident que acaba amb la mort del simi amb el que s’experimenta atura la investigació. Will apadrina al fill del simi mort, Caesar (Andrew Serkis, amb la tècnica utilitzada per interpretar a Gollum a la trilogia dels anells), qui es rebel·larà contra els humans, liderant un poderós equip de camarades peluts. Amb un punt de vista lleuger, allunyant-se de la valuosa novel·la de Pierre Boulle, el film, amb final obert pel que pugui venir, viu dels efectes especials, menyspreant el llegat i el rerefons de la sobrevalorada saga.
Al Nivell de… Transformers 3.
LA VÍCTIMA PERFECTA. ANTTI JOKINEN
A Juliete Deverau (Hilary Swank) sembla ser que li ha tocat la grossa. Un pis enorme, lluminós, i a un preu molt per sota del que es paga a Manhattan. A més, l’arrendador, Max (Jeffrey Dean Morgan), és un encant, i físicament està a mig camí entre Robert Downey Jr. i Javier Bardem. Per completar el premi, el seu veí és Christopher Lee, tot i que aquí fa la seva feina interpretant a August, l’avi de Max. No obstant, Juliete no ho tindrà tan senzill. Max amaga el seu veritable jo, i aviat es convertirà en un malson. Ara bé, el veritable dolent és el director de la pel·li, que no sap com trobar un ritme narratiu intens i òptim per una trama (història original de Jokinen i Robert Orr) massa vista i excessivament previsible. Es salva la fotografia de Guillermo Navarro.
Al Nivell de… Un asesino en casa.
LINTERNA VERDE. MARTIN CAMPBELL
Green Lantern és un dels superherois de culte de DC Comics, creat per Bill Finger i Martin Nodell. Ens trobem amb un noi corrent que es converteix en un guardià de l’espai, gràcies a un anell de poder, passant a formar part de l’exèrcit de llanternes. Un dels directors de blockbusters del moment, Martin Campbell, és l’artífex d’un dels un pitjors films de superherois que s’han fet mai, i ja són uns quants. La trama: Un supervillà, Parallax, vol acabar amb l’equilibri de l’Univers. Un irritable, per xulo, Hal Jordan, és el nou heroi que ha de salvar-nos, però abans, ha de ser més modest, i sobretot, controlar els seus poders. I ja està. No es pot analitzar el que no és analitzable. És molt significatiu que la indústria del cinema aposti tan fort per aquest tipus de productes. Evidentment, Campbell no és ni Ang Lee i Chistopher Nolan, autors dels darrers exercicis sobre capes i malles més respectables.
Al Nivell de… de les pitjors pel·lis de superherois.
EL HOMBRE DE AL LADO. M. COHN i G. DUPRAT
El duet format per Cohn i Duprat presenten aquesta àcida història, basada en una senzilla trama, filmada amb realisme i austeritat. A la ciutat de La Plata, viu Leonardo un dissenyador famós, ric i ultra-snob, propietari de la Casa Curutchet, casa unifamiliar dissenyada per Le Corbusier, on viu amb la seva dona i la filla de tots dos. Com a veí tenen a Víctor, un home fet a sí mateix, i tan rude com honest. El conflicte s’inicia quan Victor vol fer una finestra perquè li entri llum en una paret que dóna directament a la casa de Leonardo. L’elitisme i supèrbia de Leonardo i la seva família xoquen davant de l’espontaneïtat i brusquedat, en algun moment invasora, de Victor. Notable reflexió sobre les relacions humanes, l’empatia i la comunicació, i sobre la importància de cedir i entendre altres punts de vista.
Al Nivell de… El empleo del tiempo.
PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA. GUILLAUME CANET
El director de Mi ídolo i No le digas a nadie reuneix a alguns dels actors francesos més importants dels darrers anys, entre ells, Cotillard, Magimel, Cluzet i Lellouche, en una trama que gira al voltant de les vacances d’estiu d’un grups d’amics de tota la vida, que es veuen afectades per l’accident d’un d’ells abans de marxar. De punt de vista lleuger, filmada i muntada a l’estil d’una telesèrie actual, l’exercici de Canet tracta de forma arquetípica els problemes de persones d’entre 35 i 50 anys amb una vida prou acomodada i previsible que els permet marxar de vacances i oblidar-se de tot excepte d’un mateix i de les seves cabòries.
Al Nivell de… Los chicos están bien.
CIRKUS COLUMBIA. DANIS TANOVIC
Adaptació de la novel·la d’Ivica Djikic, publicada al nostres país recentment per Sajalín Editores. El director de En tierra de nadie esboça una sagaç i lúcida crítica de la situació viscuda als Balcans a principis de la dècada dels noranta. Miki Manojlovic interpreta a Divko Buntic, qui torna a Bòsnia amb les butxaques plenes, una nova dona i el seu gat Bonny, amb la intenció d’establir-se després de la derrota dels comunistes. Els rancors i les diferències es posen de manifest quan Bonny es perd. Evocant a Monicelli i a Berlanga, Tanovic insisteix en analitzar la societat de l’ex-Iugoslàvia amb humor i realisme, creant retrats a través dels quals l’ésser humà queda en evidència. A l’alçada de la novel·la, que no és poca cosa.
Al Nivell de… En tierra de nadie.
UNA MUJER EN ÁFRICA. CLAIRE DENIS
Isabell Huppert protagonitza aquest tens i cru film del 2009 de la directora de Trouble Every Day, on interpreta a Maria Vial, una dona que no està disposada a cedir davant de les pressions de l’exèrcit i abandonar les seves terres. El coratge de Maria és irracional, convençuda de que no corre perill. A mig camí entre el documental i l’hiperrealisme més colpidor, Denis reflexiona sobre l’Àfrica post-colonial, on el white material (burgès blanc capitalista aliè a qualsevol conflicte) es resistia a marxar, i el ressorgiment de la ultradreta europea, representada pel seu fill. Huppert, immensa, entra en conflicte perquè representa la valentia, però també l’etnocentrisme blanc. Amb un repartiment de luxe, és una pena que aquest suggeridora reflexió sobre el continent africà hagi trigat tant en estrenar-se.
Al Nivell de… Claire Denis.
One Comment
Comments are closed.