PORTAMENTO. THE DRUMS
Segon disc dels de Brooklyn, que repeteix les coordenades pop-post-punk marcades amb el seu debut homònim, tot i que sí que hi trobem matisos. Si en el primer era inevitable pensar que estàvem en una banda que intentava imitar a Joy Division i que sonava igual que tot aquest tipus de grups, en aquest segons es decanten per un so encara més convencional que accentua el seu perfil més juvenil i dòcil, jugant a sonar com els Smiths. El pop-rock del nou mil·lenni aposta per unes textures que s’endinsen el mainstream més inofensiu, i les bandes acaben per convertir-se en fotocòpies una de l’altra. El panorama presenta algun oasi, però la tendència és la que és: música sense cap mena d’impacte, descentrada, desenfocada, infantil i tant pretensiosa com impotent.
Sona a… The Courteeners + Boykillgirl + Maxïmo Park.
El Millor…. el segon disc confirma el que són.
El Pitjor… vendre’ls com els Smiths, o inclús, com un dels oasis, els Pains.
GHOST TO A GHOST / GUTTER TOWN. HANK WILLIAMS III
Per celebrar la seva independència discografia, el net del llegendari cantautor country, Hank Williams, ha decidit editar alhora quatre nous treballs amb orientacions força diferents entre ells. Aquest Ghost to a Ghost és el que segueix les seves coordenades més característiques, les del country hillbilly. Amb les col.laboracions de Tom Waits, Les Claypool i el seu gos Trooper, Hank III presenta un disc que es mostra com una continuació més bruta del seu últim treball, Rebel Within. Potser tantes aventures a la vegada han fet que el conjunt de composicions que formen el disc no arribin al nivell demostrat en els seus anteriors àlbums, però l’essència punk i irreverent de l’autor segueix immutable, i més ara que no ha de donar explicacions a cap executiu. De grans moments no en falten: Gutter Town, Day by Day, Dont ya Dance, Troopers Hollar (quins collons i quin gran detall incloure al seu gos) o el tema més sorprenent del disc, Ghost to a Ghost amb Tom Waits. Per altre banda, Gutter Town, mostra la cara més experimental del músic en un particular homenatge a la música cajun, que no passa de ser una curiositat.
Sona a… Johnny Cash + Johnny Rotten.
El Millor…. fot el que li dóna la gana.
El Pitjor… no és el seu millor treball.
THE WHOLE LOVE. WILCO
La banda liderada per Jeff Tweedy barreja a les mil meravelles el pop-rock de reminiscències folk i country amb aportacions més ‘norantes’ i experimentals. L’evolució del grup així ho testifica. Per primer cop s’auto-editen el seu treball, abandonant una major com Warner -després de Wilco (The Album)-, qui els havia marejat en algun moment amb segells filials, com Reprise Records o Nonesuch Records. Amb llicència de venda de la independent Anti (Tom Waits), amb la mateixa formació dels darrers tres discs (comptant aquest), consoliden un so, que serà del gust de tothom, i aquest cop, és una gran virtut. Sòlids, melòdics, harmònics, clàssics, actuals, reposats, elèctrics,… les cançons són grandioses, demostrant que Tweedy és un dels que es mereixen rebre el trofeu Lennon-McCartney de l’any (i de la dècada). Segueix amb les idees clares: composar cançons pop-rock intemporals. I de nou, ha fet diana.
Sona a… Beatles, Big Star, R.E.M,… Wilco.
El Millor… TOT.
El Pitjor… com tot gran disc (i com tota gran obra), necessita temps i donar-li vàries voltes per acabar, finalment, rendit a l’evidència. I que toquin al Palau de la Música.
LA LIBERACIÓN. CSS
El grup liderat per la carismàtica Lovefoxxx torna amb un tercer treball on tornen a encertar amb una sèrie de hits irresistibles que recorden els millors moments del seu treball de debut, i tornen a ensopegar amb una sèrie de cançons que miren l’indie pop més previsible. City Grrl, I Love You, You Could Have It All, Partners in Crime o Hits Me Like A Rock (amb la col.laboració de Bobby Gillespie) demostren que la millor cara dels brasilers és mostrant-se desenfadats combinant sense cap tipus de vergonya pop, electrònica i punk, mentre que quan intenten mostrar-se més sòlids acaben per caure en la monotonia. La Liberación és un treball encertat, addictiu i efectiu en la seva primera part, on és concentren totes les seves virtuts, però que cau en la seva segona meitat restant punts a l’impacte global d’aquesta. Malgrat això, no deixa de ser un disc força entretingut.
Sona a… New Young Pony Club + Blondie.
El Millor… Hits Me Like A Rock, City Grrl, I Love You, You Could Have It All, Partners in Crime, La Liberación.
El Pitjor… La resta.
IN THE GRACE OF YOUR LOVE. THE RAPTURE
La banda liderada per Luke Jenner s’oblida totalment del seu fosc, artesanal i correcte debut, Mirror, que els situava pròxims al costat fosc de Suicide i The Cure, i del que s’han anat allunyat disc rere disc, sobretot des del milionari Echoes. Produíts per Phillipe Zdar, han tornat a DFA de James Murphy, i absorbits totalment pel mainstream suposadament més cool i que en realitat és el més insubstancial: dance-fashion-pop lleuger i previsible. Cinc anys després del pobre Pieces of the People We Love, segueixen sota mínim, i estovant-se encara més, amb composicions desiguals per oïdes sordes i cossos que ho ballen tot. No queda ni rastre dels temps de The Pop Song o de Love is All. Estan destinats a omplir de música, per exemple, botigues de roba per jovenets i no tan jovenets amb la mentalitat idònia per gaudir d’aquest tipus de propostes.
Sona a… buit.
El Millor… la melodia de Sail Away, el record a Roxy Music de Roller Coaster i la versió de Miss You d’ESG….
El Pitjor… està ple de grups amb aquest perfil i actitud. Per què serà?.
GIVE TILL IT’S GONE. BEN HARPER
El californià confirma que viu una nova etapa creativa. El segon disc amb els Relentless 7 insisteix en el costat més elèctric de l músic, a través de cançons que respiren pop, rock ‘n’ roll, blues, i fins i tot, hard rock. El tema inicial, Don’t Give Up on Me Now, resulta poc menys que irresistible: és una cançó pop amb aromes a Neil Young i George Harrison, senzilla i radiant. De la resta, destacar I Will Not Broken, amb una notable part final a l’estil jam session, la sensual Feel Love, el riff de Rock ‘n’ Roll is Free, el blues de Waiting On a Sign … El disc desprèn l’amor per la música que sent Ben Harper, una passió contagiosa pròpia d’un melòman que és capaç de composar temes que suposen una dosi ben necessària de positivisme i misticisme. I posa en evidència que el millor Ben Harper és el que es situa ben a prop del rock ‘n’ roll.
Sona a… les arrels de rock ‘n’ roll.
El Millor… confirma que ha tornat.
El Pitjor… el disc es fa llarg.
ELSIE. THE HORRIBLE CROWES
Brian Fallon debuta al marge dels seus The Gaslight Anthem amb aquest nou projecte on s’allunya de la urgència punk que caracteritza la seva banda mare, per endinsar-se en terrenys més reflexius tenyits de soul. Amb la complicitat del mult-instrumentista Ian Perkins, aquesta nova aventura de Fallon emula en molts moments als The Afghan Whigs més negres, sense abandonar la seva passió pel Boss, i es mostra com un dels millors compositors sorgits en l’última dècada. Recursos no li falten, i tot i que no abandona las coordenades marcades amb The Gaslight Anthem, sí que ens mostra racons impossibles de mostrar amb ella. Behold the hurricane, Go tell everybody (que podria haver estat firmada pel Dulli dels anys de Black love), o Black Betty & the moon (on sintetitza el perquè d’aquesta nova iniciativa), són tres dels millors exemples d’un disc enorme només a l’abast d’un compositor majúscul i sincer.
Sona a… Bruce Springsteen + The Afghan Whigs.
El Millor… tot.
El pitjor… tindrà continuïtat?
THE RIP TIDE. BEIRUT
El tercer disc de Beirut, o del jove Zach Condon i la seva banda, recull les virtuts tant del balcànic primer treball, Gulag Orkestar, com de l’afrancesat The Flying Club Cup. Nascut a New Mexico, el músic, musicòleg i viatger Zach Condon creu en Goran Bregović tant com en Serge Gainsbourg, en Brian Wilson, en Morrissey i Stephin Merritt. No dissimula per res d’on ve, actitud idònia quan se sap on es vol arribar. El que ha sentit i assimilat Condon durant els seus viatges, sobretot per Europa, queda plasmat en els seus treballs, on l’eclecticisme musical deixa de ser una impostura intel·lectual per convertir-se en brillants composicions d’orfebreria pop. Segurament, el seu millor treball fins el moment, comptant també l’experimental i electrònic EP March of Zapotec, treball que li ha donat els galons per composar, per exemple, l’irresistible i ballable Santa Fe. A seguir viatjant, Mr. Condon.
Sona a… artesania pop multicultural.
El Millor… Santa Fe, GOSHEN, Payne’s Bay, The Rip Tide, Vagabond, Port of Call.
El Pitjor… The Peacock.
ONE MAN MUTINY. TOMMY STINSON
A la dècada del 80 va ser membre dels imprescindibles The Replacements, desprès va passar de forma breu per Soul Asylum, per acabar convertint-se en un dels mercenaris més il.lustres dels nous Guns n’ Roses d’Axl Rose, però Stinson no ha perdut la seva passió per el rock n’ roll que un dia van fer de la seva primera banda tot un referent. En el seu segon treball en solitari el de Minneapolis demostra que passar-se una llarga temporada al costat d’un compositor com Paul Westerberg només pot ser una cosa positiva. L’essència Replecements torna amb ell amb temes com It’s a drag, Meat to be, All this way for nothing o Destroy me (per citar tres exemples), on el rock d’autor és fusiona amb la tradició americana de forma natural, sense voler sonar a ningú més que a ell mateix. Aquest és un disc que només pot firmar un supervivent, un músic que està de tornada de tot, i ho segueix al peu del canó, perquè no entén la vida de cap altre manera.
Sona a… The Replacements.
El Millor… It’s a drag, Meat to be, All this way for nothing; tres temes que justifiquen per sí sols un disc.
El Pitjor… La portada.
LEFT BY SOFT. DAVID KILGOUR AND THE HEAVY EIGHTS
L’hiperactiu guitarrista de The Clean, dos anys després de Mister Pop amb la seva banda titular, recupera un dels seus projectes. Trenta anys signant discs tan oblidats com imprescindibles, com podria ser Feather in the Engine, que data del 2002, o Frozen Orange, al 2004, amb Lambchop, i no para. Pop i a la vegada rock, melòdic i consistent, que recorda tant al Neil Young d’Everybody Knows this is Nowhere i After the Gold Rush, als Television de Marquee Moon, al Lou Reed de New York i als Flying Burrito Brothers (I’ll Climb Back Up That Ill!), on les guitarres sonen tan crues com harmòniques, i les melodies creen l’atmosfera idònea per crear, juntament amb una reposada i simple base rítmica, un conjunt de cançons que posseïxen tot allò que necessita una composició pop-rock. Més hostil i menys lluminós que de costum (exceptuant Diamond Mine), David Kilgour torna a mostrar de què és capaç.
Sona a… Neil Young + Lou Reed + Steve Wynn
El Millor… Way down here, A Break in the Weather, Steel Arrow, Pop Song, Autumn Sun, Diamond Mine.
El Pitjor… perdre’s la seva discografia, tant a Flying Nun com a Merge Records.