GREEN NAUGAHYDE. PRIMUS
Dotze anys desprès del seu últim treball, l’irregular Antipop, un disc on el grup liderat per Les Claypool mirava massa al nu-metal, els autors de Pork Soda tornen amb un treball impecable, que mostra que aquests anys apartats del panorama musical els hi ha anat força bé per aclarir idees i agafar forces renovades. Desprès de la petita intro que obra el disc, l’inici d’Hennepin Crawler, amb el personal baix de Claypool liderant el tema, ens situa davant d’una obra que recuperar el poder de ritme addictiu que va marcar el millor passat del grup; la seva combinació de funk rock és única, i només ells són capaços de combinar dos mons tant distants però amb tant en comú con són els de Tom Waits i Funkadelic. Imaginatius com en els seus millors temps, el retorn de Primus era realment necessari per demostrar que no tot ha d’estar impregnat de transcendència en el món de la música.
Sona a… els millors Primus.
El Millor… Hennepin Crawler, Last salomon man, Tragedy’s a’ comin’.
El Pitjor… un cop dins el seu particular món, res.
FUN LIVE AND CRIMINAL. FUN LOVIN’ CRIMINALS
La carrera del trio de Nova York ha anat de més a menys, això és evident, i tot i que amb el seu últim disc d’estudi, Plastic fantastic, recuperen part de la màgia del passat, està clar que els seus millors dies són els que van marcar els seus inicis amb Come find yourself i 100% Colombian. Però també és evident que cap grup ha aconseguit una proposta com la seva, on la combinació d’estils flueix de manera natural, i sobretot amb molta classe. Ara el grup decideix presentar el seu repertori en versió live, i lluny de limitar-se a un grans èxits, ens presenten pràcticament tot el seu repertori en aquest triple disc, on hi trobem un total de 53 cançons, convertint-se en un extens resum del que ha estat la seva carrera, amb llums i ombres, però carregada de personalitat i bon humor.
Sona a… Fun Lovin’ Criminals.
El Millor… gaudir un cop més de les seves grans cançons i de la seva classe.
El Pitjor… només per fans.
BLOOM. JEREMY IRONS AND THE RATGANG MALIBUS
Segon treball d’aquest quartet d’Estocolmo, seguint la línia d’Elefanta, tot i que a Bloom aposten per textures més psicodèliques i el·líptiques. Guitarres que no dissimulen la influència del rock n’ roll (per exemple, apreciem l’inici stonià de Tales of the Future, o a interludis de Fernando) hard rock de finals dels 60 i principis dels 70 (sobretot, amor pels Led Zeppelin més excessius i durs, com a l’excepcional Skin Deep, i pels més pausats, com a Golden Hours), recuperació de clàssics dels 90 amb idèntics pares espirituals i creatius (IAOA), atmosfera densa i carregada d’efectes, distorsió, fuzz i referents, els suecs miren descaradament a unes arrels ben sòlides i marcades que no impedeixen que la seva música adquireixi una identitat pròpia que omple les vuit peces del treball.
Sona a… Blind Melon + Jeff Buckley.
El Millor… un segon disc que millora el seu notable debut; confirmació.
El Pitjor… res.
BLACK RAINBOWS. BRETT ANDERSON
Aquestes alçades no posarem en dubte el carisma del líder de Suede, ni la seva capacitat com a cantant, però des de ja fa uns quants discs, el seu talent compositiu sembla que no passa per un dels seus millors moments, evidentment si es compara amb el que va fer en el passat al capdavant de la seva banda mare. Black Rainbows, és la seva segona aventura sense els seus companys de grup, i probablement en aquest hi trobem algunes de les millors cançons que ha firmat al marge de Suede (Brittle Heart, The Exiles) però tot i això el disc no té el poder de seducció que sempre esperem d’una autor com ell. Una producció força corrent, que l’acosta al pop per tots els públics, masses cançons sense identitat que senzillament són exercicis de pop impersonal, són masses defectes per un nom com el de Brett Anderson.
Sona a… Pop per tots el públics.
El Millor… Unsung, Brittle Heart, The Exiles, Possession.
El Pitjor… Tornarà la millor versió de Brett Anderson????
SLAVE AMBIENT. THE WAR ON DRUGS
Després de l’adéu de Kurt Vile (i de Charlie Hall i Kyle Lloyd), res ha canviat per la banda de Filadèlfia liderada per Adam Granduciel. Amb el baixista Dave Hartley, membre original, i la incorporació del bateria Mike Zanghi i el multi-instrumentista Robbie Bennett, tornen les melodies que evoquen al Dylan de qualsevol època, harmonies que miren a la Velvet Underground, textures i atmosfera pròpies del garatge rock, però que també recorden al rock americà de sempre. I aquí neix la capacitat de la banda per captivar: sonen antics, però també sonen contemporanis, rememorant èpoques passades, però també mirant cap a la immortalitat del rock n’ roll.
Sona a… Tom Petty and the Heartbreakers + Dr. Dog.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… Recorda massa a Wagonwheel Blues.
PRESSURE AND TIME. RIVAL SONS
L’Essència del hard rock dels 70 torna a estar molt viva amb el segon treball d’aquesta banda de Los Angeles. Sense caure en el simple exercici de revival de Wolfmother, els californians demostren tenir personalitat, i el més important, firmen grans himnes de rock n’ roll amb gran facilitat. All over the road, Get mine, Pressure and time, Burn down Los Angles o White noise, són temes poderosos i carregats d’energia que revitalitzen i donen aire nou a un gènere que semblava enquistat. Un cantant amb carisma, un guitarra imprevisible i original, i una base rítmica demolidora es fusionen en un únic ens como feia temps que no s’escoltava en el rock. Led Zeppelin, Jimi Hendrix Experience, MC5 o els primers The Black Crowes són les referències que vénen al cap després d’escoltar-los, però sobretot sonen a Rival Sons. Brutal.
Sona a… Hard rock 70.
El Millor… els 9 primers temes són acollonants.
El Pitjor… sobren un parell de temes per ser una obra mestra.
TAKE CARE, TAKE CARE, TAKE CARE. EXPLOSIONS IN THE SKY
Més harmonia, melancolia, delicadesa, la mateixa èpica, crescendos, explosions de post-rock… El cinquè disc del quartet d’Austin no és el més immediat, i sí el més implosiu, però mantenen el to catàrtic de tota la seva discografia, això sí, evolucionant cap a unes textures més polides, menys carregades. Seguint el camí de Mogwai, cada cop necessiten menys per expressar més, i una clara vocació melòdica no ha restat impacte, a una proposta, en constant evolució, però que no perd de rastre els anys, sense anar més lluny, de Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever (2001).
Sona a… Explosions in the Sky.
El Millor… TOT.
El Pitjor… el cost de la visita del Papa a Espanya, les seves paraules, el discurs acordat pels polítics per fer front a la crisi, Somàlia, la indiferència,… Perdó, però el disc no té res pitjor.
ATTENTION PLEASE. BORIS
Sí hi ha un grup imprevisible i prolífic en l’actualitat, aquest és Boris. Els japonesos parteixen del heavy metal per després endinsar-se cap altres terrenys i acceptar nous reptes. A Attention please (segon treball que editen aquest 2011), deixen que sigui la guitarrista Wata qui agafi el timó de la banda i posi la veu a totes les cançons, element que condiciona de forma positiva les noves composicions. El resultat s’allunya del que ens tenien acostumats, i el potents riffs de guitarra es converteixen en subtils, a mig camí entre els Sonic Youth més pop i uns My Bloody Valentine domesticats. Wata, amb una veu que recorda a Hope Sandoval, dibuixa unes melodies que miren directament al pop, aconseguint que aquest nou repte agafi força personalitat, i demostrant una versatilitat de la qual pocs grups poden presumir.
Sona a… Mazzy Star + Sonic Youth + Boris.
El Millor… Party Boy, Hope, Attention Please, Spoon.
El Pitjor… el desconcert inicial… però passa ràpid.
WATCH THE THRONE. JAY-Z & KAYNE WEST
Les dues supermegaestrelles del hip hop actuals juntes, o el que és el mateix: els dos superegos més desmesurats d’aquest gènere compartint protagonisme en un mateix disc. Evidentment l’interes és màxim, encara que al final el resultat sigui força irregular. Una producció excessiva en molts moments, barroca fins hi tot, acaba saturant. Això sí quan volen demostren que són els millors i que no tenen rival, com demostren amb Otis, on aposten per la màxima del menys és més, fent-se valer únicament d’un sampler d’un vell tema d’Otis Redding com a base rítmica, entregant un tema carregat d’elegància i groovie a parts iguals; o el majúscul That’s my bitch, on recuperen el poder analògic de la vella escola, amb un resultat espectacular. Ells dos represent com ningú el hip hop actual amb tots els seus efectes, però malauradament, amb masses defectes.
Sona a.. Super hip hop AOR.
El Millor… Otis, That’s my bitch, Murder to excellence, No church in the wild.
El Pitjor… quan es creuen els millors, la caguen.
THE HARROW AND THE HARVEST. GILLIAN WELCH
El cinquè disc de Gillian Welch i David Rawlings arriba vuit anys després de Soul Journey, tot i que col·laboracions no en falten, com al tema Down in the Water del darrer disc de The Decemberists. Deu són els talls d’un treball que respira country, folk, bluegrass… la novaiorquesa resident a Nashville fa honor a Tenessee, al Mississipi, a Hazel Dickens, als germans Stanley i Delmore, a través d’un cançoner que evoca a la música tradicional del seu país. Un veu fina però greu, profunda, escoltada segurament abans, recorre camins ja transitats, il·luminant-nos o fulminant-nos gràcies a melodies i harmonies velles i vitals. Reposat i intens, delicat i rugós, com un problema que arriba i es supera, com una vida que és i no és vida.
Sona a… Gram Parsons + Lucinda Williams.
El Millor… Scarlett Town, The Way it goes, Tenessee, Hard Times, Silver Dagger, The Way the Whole Things Ends.
El Pitjor… la veurem algun dia per Barcelona?