SUCK IT AND SEE. ARCTIC MONKEYS 
El quart disc dels britànics té més de dos motius per ser considerat el millor àlbum de la banda publicada des del moment. Sense l’efectivitat i descarada mirada a The Libertines i evidentment, els mestres d’aquests, sense l’intent d’integrar textures més gruixudes com varen intentar amb el tercer treball, produït per Josh Homme… però conté una mica de tot, perquè hi trobem temes que ens apropen als seus inicis, sobretot Black Treacle, d’altres que recorden més a Humbug, lectures de delicat pop com She’s Thunderstorms, Black Treacle, The Hellcat Spangled Shalalala, però també composicions més contundents i més pesats com Don’t Sit Down ‘Cause I’ve Moved Your Chair i Reckless Serenade. La immediatesa es manté, però ara han aconseguit un àlbum més compacte i equilibrat, sent alguna cosa més que el típic àlbum amb efecte bluff, com els dos primers.
Sona a… The Coral + Super Furry Animals.
El Millor… Don’t Sit Down ‘Cause I’ve Moved Your Chair, All My Own Stunts, Reckless Serenade, Library Pictures.
El Pitjor… com s’inflen a segons quins grups… i com s’obliden d’altres…
FALSE BEATS AND TRUE HEARTS. DAMON & NAOMI
Seré repetitiu, però des de que Damon Krukowski i Naomi Yang van partir peres amb Dean Wareham, disc rere disc dels primers, i del segon, formant Dean & Britta, sempre vénen a la memòria els tres àlbum que varen gravar tots tres amb Galaxie 500. Wareham, a més, ha fet gira tocant temes de l’enyorada banda amb l’actual Dean and Britta. I no tot és culpa de la nostàlgia, perquè des de Walking Backwards, és inevitable pensar-hi. Tots ells es mouen en els terrenys del pop més elegantment somnífer i contingut, de melodies tan subtils com intenses, però sento dir-ho, sense el contrast que creaven les guitarres que tenyien rotundament les obres dels Galaxie 500. En definitiva, el vuitè discs de la parella, de nou, està replet de notables composicions, que formen un disc més que recomanable, això sí, no tant com ho seria que sí els tres magnífics dels dream pop es reunissin.
Sona a… Luna + Dean and Britta.
El Millor… poden estar ben orgullosos de la seva discografia.
El Pitjor… l’enyorança.
ENTER AT YOUR OWN SKULL UNRELEASED VOL. 1. THE WARLOCKS 
Col.lecció de temes inèdits, que serveix d’antídot perfecte per afrontar la llarga espera fins l’arribada del nou àlbum de la banda. Bobby Hercksher és d’aquells músics inquiets que ha aconseguit crear un univers propi amb la seva música, i era força evident que més enllà del que ha editat fins a dia d’avui, hi havia amagat un bon grapat de material. Des de versions primàries de cançons com Evil eyes again, Moving mountains o Red Camera, passant per una lectura d’onze minuts de The Valley of death, un cover d’Amen d’Spacemen 3, cançons que van quedar fora dels àlbums com Live Wire o We don’t need money, fins a interminables jam sessions com Jam of the spiders, aquest treball és tot un viatge a l’essència de la millor banda psicodèlica de l’actualitat.
Sona a… The Warlocks en brut.
El Millor… You’re a big star now, Live wire, Drive faster, Come on let’s go.
El Pitjor… només el gaudiran els fanàtics de la banda.
SKYING. THE HORRORS
Menys agressius que en els seus anteriors àlbums, el tercer treball dels britànics es mostra com una previsible continuació del seu Primary Colours, explotant la seva cara més pop. Els teclats agafen més protagonisme i en molts moments el disc agafa els camins del synth pop. En certa manera és veia venir aquesta orientació cap a terrenys menys rabiosos, i de la seva etapa garatge ja no queda ni rastre. Encara que el disc inclou bons moments (coincidint amb la presència de guitarres), com Moving futher away, Dive in o Endless blue, amb aquest treball el grup és converteix en una banda més de pop de l’actualitat, perdent gran part de la seva personalitat, deixant palès que gran part del mèrit del anterior disc va ser de Geoff Barrows.
Sona a… David Bowie + Roxy Music.
El Millor… Moving futher away, Dive in, Endless blue.
El Pitjor… la fórmula s’esgota.
UKULELE SONGS. EDDIE VEDDER 
Segurament els seguidors d’Eddie Vedder li trobaran mil virtuts a aquest disc, i al fet d’escoltar al seu admirat vocalista acompanyat únicament per un ukelele; a la resta els invadirà l’avorriment, perquè un cop escoltat l’inici amb Can’t Keep, poques sorpreses hi trobem. El líder de Pearl Jam aposta per versions de temes tradicionals, de la seva banda mare i composicions exclusives per l’ocasió, però l’arriscada proposta acaba per fer-se monòtona, quedant força lluny dels grans moments que va oferir amb els seu primer treball en solitari (Into the wild). Únicament la presencia de Cat Power a Tonight you belong to me aixeca el disc.
Sona a… Eddie Vedder amb un ukelele.
El Millor… Tonight you belong to me i Can’t Keep.
El Pitjor… està destinat únicament a seguidors d’Eddie Vedder.
DAVID COMES TO LIFE. FUCKED UP
El tercer LP dels canadencs resulta ser una òpera rock, on expliquen the rise and fall and rise d’un tal David, en una trama, que pels que l’han llegit sencera, sembla ser una recomanable reflexió sobre la vida. L’àlbum, musicalment, es queda a mig camí entre els Fucked Up més rabiosos i els de The Chemistry of Common Life, on es mostraven més accessibles. Les harmonies creades pels guitarres 10000 marbles i Gulag, juntament amb la base rítmica formada per Mustard Gas i Mr. Jo, formen una muralla que només és capaç de ser traspassada per la gutural i trencada veu de Pink Eyes, el qual es mostra més mesurat que mai, cosa que tampoc és difícil. Poderosos i primitius, han sabut completar el menú hardcore amb grans plats de rock ‘n’ roll clàssic i melòdic. Si no acabes fins els nassos de la veu de Pink Eyes, són infal·libles.
Sona a… The Who + Refused.
El Millor… aquest treball supera els dos anteriors.
El Pitjor… que no puguis amb Pink Eyes.
GANGS. AND SI I WATCH YOU FROM AFAR
Guitarres a mig camí entre el hard-rock i el heavy metal, tot i que queda millor etiquetar-los com post-rock, base rítmica imparable, creuaments d’harmonies i riffs amb els que, si tens debilitat per les sis cordes, corres perill de desnucar-te… tot això i més és el que ofereixen aquest grup instrumental (perdó, post-rock) de Belfast, que després del seu excel·lent debut homònim, posen de manifest que res és casualitat quan un es troba amb quatre músics d’aquest calibre. Rory Friers, Tony Wright, Johnny Adger i Chris Wee donen motius per deixar-se melenes un altre cop, perquè la intensitat elèctrica i la pulsió rock que desprenen és realment irresistible, sempre i quan sentis la passió que deixen anar aquests nord-irlandesos.
Sona a… Mogwai post-metal.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… descobrir-los ara.
CULTS. CULTS 
Una altra banda que aposta pel pop juvenil, basat en delicades melodies i en una simplicitat harmònica i rítmica que permet accedir fàcilment cadascun dels seus temes. Amb el dubte de què es considera ara indie, perquè tot aquest tipus de banda sembla ser que hagi de rebre aquest adjectiu, Brian Oblivion i Madeline Follin han caigut en gràcia, i ja se sap que si reps elogis de segons qui, passes a formar part dels grups hype que un no es pot perdre. Sota el meu punt de vista, no només te’ls pots perdre, sinó que si ja has escoltat a Best Coast, The Vaccines i grups d’aquest estil, i t’has quedat igual, segurament podràs viure perfectament sense descobrir aquests nanos. Ara bé, si t’enganxen aquest tipus de bandes, posa’t les ray ban i a per ells!
Sona a… The Vaccines + Alvin and the Chipmunks.
El Millor… no sé què dir.
El Pitjor… no em canso de perdre el temps amb aquest tipus de bandes.
D. WHITE DENIM
El trio format per James Petralli, Josh Block i Steve Terebecki varen debutar amb l’adrenalític i divertit Workout Holiday, en un guerriller i eclèctic exercici de garatge rock; el pas següent, Fits, el varen fer amb un guitarra més, i la panoràmica es va ampliar encara més, i amb un peu al so garatge i la psicodèlia, posaven l’altre a textures jazz i llatines. Aquest tercer LP, D, manté la fusió d’estils dels predecessors, però aquest cop l’equilibri entre les explosions guitarreres amb composicions més pausades de cert gust soul i funk resulta més suggeridor i pausat. Els d’Austin mostren un inconformisme creatiu i una passió per la música que enganxen.
Sona a… Minutemen + The Avett Brothers + Jeff Buckley.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… personalment, no puc amb alguns ritmes llatins: River to Consider.
OUTSIDE. O’DEATH
Després de la greu malaltia del seu bateria, David Rodgers-Berry, han tornat. Formats a Purchase, Nova York, O’Death és una formació que fusiona folk, bluegrass i música tradicional amb aromes de pop independent, sobretot alhora de crear unes melodies que recorden a Frank Black. En aquest tercer treball, amb Rodgers-Berry totalment recuperat, es mostren més lluminosos, tot i que no perden el gust per unes textures denses i amb un punt de misticisme que evoca altres temps. O’Death demostren una malaltissa intensitat, ja percebuda a Head Home i a Broken Hymns, Limbs and Skin, on miren cara a cara a Wovenhand; a Outside es conformen amb mirar-lo de reüll, i buscar altres horitzons, i una bona mostra són els aromes tex-mex que hi trobem en alguns moments del treball.
Sona a… Violent Femmes + Calexico.
El Millor… Bugs, Ourselves, The Lake Departed.
El Pitjor… a mi no se m’acut res.