A TREASURE. NEIL YOUNG 
Disc en directe que el músic ha desenterrat dels seus Archives, i que recull dotze temes (sis d’ells completament inèdits) enregistrats durant la gira que va fer els anys 1984-85 presentant Old ways, acompanyat per la banda International Harvesters, amb els que el músic canadenc mostrava la seva cara més country. Tot i que els anys 80 va ser una època força agitada per l’autor d’ Harvest, el que desprèn aquest disc està a l’alçada de la llegenda, només cal escoltar les impressionants lectures de Southern Pacific, Get back to the country o Grey Riders, que tot i els matisos country que incorporen, sonen al Neil Young més poderós i desbocat.
Sona a… Neil Young.
El Millor… Grey Riders, Southern Pacific.
El Pitjor… massa curt.
BORN TO STRIPES. THE DONKEYS 
Després de The Donkeys i Living on the Other Side tocava una revàlida, però tot i que els referents del quartet de San Diego són màxims, no ha estat així. Intenten seguir la pauta dels Byrds més psicodèlics, dels Pavement més Pavement, o dels Brian Jonestown Massacre més pop, però queda clar que per molt que busquis semblar-te als teus ídols, no és tan senzill. Ara bé, si ets dels que se te’n van la pelvis i part de la ment amb textures calidoscòpiques, segurament hi trobaràs algun detall agradable. Si no és el cas, el disc te’l pots estalviar, i a la banda, de moment, també.
Sona a… vull i no puc.
El Millor… Born with Stripers, Ceiling Tan, Valerie.
El Pitjor… a la tercera, tot continua igual.
CASTLEMANIA. THEE OH SEES
Els de San Francisco continuen amb el seu frenètic ritme de treball, i la cosa funciona. En aquest nou LP es decanten definitivament cap a un so proper a Jefferson Airplane i als primers Stones, buscant textures més pop, excepte algun tema garatge rock marca de la casa, com Corrupted Coffin. Entre les 16 cançons, hi trobem algunes de les més brillants que han signat mai, com per exemple, If I Stay Too Long. Perdre’s aquest disc significarà perdre’s l’oportunitat de fer un viatge als seixanta fet des de l’autenticitat i la naturalitat que desprèn la banda liderada per John Dwyer i Brigid Dawson.
Sona a… retorn al passat.
El Millor… des de Pleasure Blimps fins al final.
El Pitjor… amb una banda tan apassionada i lluminosa, no sóc objectiu.
ARABIA MOUNTAIN. BLACK LIPS 
Sense gaires novetats, però com a mínim, els de Georgia mantenen el pols al punk-pop de garatge amb un evident record al so dels The Sonics i similars. Ho paguen car quan s’allunyen dels autors de Psycho i s’aturen a l’estació invaïda per la moda surf-pop habitada, entre d’altres, per Best Coast, com els succeix amb la cançó Modern Art, tema més que correcte però que retrata a una banda amb més potencial. Perquè el demostren: Spidey’s curse, Mr. Driver, Bicentennial Man, el record a The Jam que suposa Go Out and Get It, les stonianes Time i Dumpster Dive, i les imparables New Direction i Don’t Mess Up My Baby, per exemple, són cançons que podrien marcar un camí d’una banda que encara ha d’entregar el seu millor LP.
Sona a… sisè treball de Black Lips.
El Millor… els temes citats anteriorment.
El Pitjor… la sensació de que amb quatre temes menys, seria un dels discs de l’any.
CODES AND KEYS. DEATH CAB FOR CUTIE
Situats al capdamunt de l’escena pop del moment, els de Ben Gibbard entreguen un nou treball on les constants vitals de la banda es mantenen intactes. Ara bé, hi ha menys guitarres i més teclats vintage, i es detecten textures més tènues i plecs harmònics més continguts, acompanyats de les elegants i suaus melodies marca de la casa, el setè treball dels de Bellingham ofereix durant onze talls un lluminós i pacífic recorregut pel pop més èpic i delicat. No hi ha canvis en el discurs de la banda, en un treball que sintetitza els dotze anys d’una trajectòria immaculada i cada cop més serena.
Sona a… Brian Eno + Low.
El Millor… Home is a fire, Some Boys, Monday Morning, Underneath the Sycamore.
El Pitjor… The Day is Coming i You Wanna Freak Out.
SMOKING IN HEAVEN. KITTY, DAISY & LEWIS
Amb el seu debut els germans Durham es van convertir en tota una sensació gràcies a reivindicar de manera força cool la dècada dels 50, tant la música com en l’estètica. El seu disc però no passava de ser entretingut i efectiu. Amb el seu segon disc, els britànics, deixen de banda les versions i aposten pel material propi, alhora que s’obre a altres estils mès calids com l’ska/reagge o el funky, això sí, des de la seva perspectiva rock vintage. Un cop ha desaparegut l’element sorpresa, la seva proposta sembla no voler (o poder) anar més enllà, quedant-se en divertida i entretinguda, que fa passar una bona estona (que ja és molt); però que com no li posin una mica més de passió, en el futur és quedarà en això.
Sona a… rock 50 supercool.
El Millor… Tomorrow, I’m so sorry, Baby don’t you now, You’ll be sorry.
El Pitjor… la durada, li sobren tres temes.
I’LL NEVER GET OUT OF THIS WORLD ALIVE. STEVE EARLE
Steve Earle és un autor compromès i fidel amb una forma d’entendre la vida. Es mou amb llibertat, i amb 56 anys, publica un nou treball que porta per títol el nom d’una cançó de Hank Williams, i també el de la seva nova novel·la. El polifacètic i anti-imperialista artista barreja el country i el rockabilly, i recorda a anti-herois com Richard Thompson, a treballadors, refugiats i indigents, i en definitiva, recorda que la música i l’art és molt més que un simple entreteniment per divertir a masses i que un exquisit camp per teòrics erudits.
Sona a… Steve Earle.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… que passi ‘desapercebut’.
GOBLIN. TYLER THE CREATOR
El salvador del rap més combatiu o un gran hype? Aquesta és la pregunta que et ve al cap un cop escoltat el segon treball del raper de Los Angeles i llegir les lloances que li han fet la crítica més tendry, que la arribat a comparar amb figures tant fonamentals com Ice Cube o Johnny Rotten. La veritat, la mala llet que desprenen les seves lletres era força necessària dins del gènere rap, i la cruesa de les seves rimes feia temps que no s’escoltaven, però les textures i tempo de les seves bases acaben per fer-se repetitives i els hi falta contundència, per culpa d’una aposta massa minimalista. Això sí amb només vint anys, Tyler The Creator li planta cara a tot un Kayne West a basa de mala hòstia i cruesa. El temps dirà.
Sona a… Ice Cube + Gil Scott-Heron.
El Millor… la mala llet.
El Pitjor… es fa repetitiu i llarg.
BON IVER. BON IVER
L’esperat segon treball dels canadencs és menys immediat i encisador que For Emma: Forever Go, aposta per una profunditat de matisos que finalment, provoca, com a míl mateix impacte que el debut. No conté els hits dels seu predecessor, però al cap d’unes quantes audicions, les virtuts de la banda reapareixen. Amb idèntica pausa i melancolia amb la que es van presentar en societat, una percussió bàsica i contundent, una secció de vents mínima i precisa, i una capacitat melòdica tan convencional com irresistible, el nou treball de la banda liderada per Justin Vernon suposa una dosi vital de melancolia, bondat i calidesa emocional en forma de música.
Sona a… confirmació.
El Millor… Perth, Minnesota, Towers, Beth / Rest.
El Pitjor… l’aire al primer Peter Gabriel.
THE PALACE GUARDS. DAVID LOWERY
Si aquest disc portés el nom de Cracker en la seva portada, estaríem parlant del millor disc dels californians des de Forever. Després de dues dècades liderant una de les millors bandes de rock de l’actualitat, David Lowery ha decidit debutar en solitari, i gravar tots aquells temes que per alguna raó o altre no van entra en cap dels treballs de la seva banda mare. El que trobem en el disc no ens sorprèn pel que fa a l’apartat musical, segueix fidel al seu rock que tant beu de la tradició com de l’indie, però si en el nivell de les seves inspirades composicions, on com sempre Lowery s’hi deixa la pell i demostra que alhora de dibuixar melodies és un autèntic artesà del pop (enorme Marigold). Poques pegues si lo pot posar a un disc així, que va directe al gra (tant sols nou temes) i és descaradament sincer. Una petita gran joia.
Sona a… Cracker.
El Millor… tot, però destacar Marigold i Ah you left me (enormes).
El Pitjor… algun dia es reconeixerà a Lowery com un dels grans noms del rock americà?