PANIC GIRL. BLONDIE 
Tenir a Debbi Harry de tornada sempre és una bona noticia encara que els resultat final no sigui a l’alçada del seu gloriós passat. Tampoc m’esperava un nou Parallel lines o Plastic Letter, i tot que l’inici del treball és força efectiu amb D-Day i l’encertada What I heard i Mother, amb unes melodies marca de la casa, la resta del treball cau en picat, amb algun que altre moment força desafortunat com Wipe off my sweet, cantada en castellà, i que un encara es pregunta el perquè han fet un tema tant ridícul com aquest. A aquestes alçades Blondie no tenen que demostrar res, està clar, però temes com aquest són injustificables. Em quedo amb amb els dos temes citats, que sí justifiquen un disc.
Sona a… a Blondie en fora de joc.
El Millor… What I heard i Mother.
El Pitjor… ja ho he comentat.
CIRCUITAL. MY MORNING JACKET 
El sisè àlbum de la banda liderada per Jim James suposa un petit gir cap a composicions més reposades, resultant un notable àlbum de country-rock i americana sofisticat i reposat. Després de firmar àlbums com At Dawn, It Still Moves, Z, o Evil Urges, i de posseir un dels directes més recomanables de l’escena pop-rock (es pot recórrer a qualsevol dels tres que han publicat), potser queda la sensació de baixen el llistó. Ara bé, tot i baixar la intensitat de les guitarres respecte a anteriors treballs, la capacitat melòdica, juntament amb la facilitat per fusionar estils i crear grans cançons, queden, de nou, fora de dubte.
Sona a… John Lennon + The Shins + Wilco.
El Millor… Victory Dance, Circuital, Outta My system, First Light, Slow Slow Tune.
El Pitjor… The Day is Coming i You Wanna Freak Out.
THE FUNK CAPITAL OF THE WORLD. BOOTSY COLLINS
El 23è àlbum d’un de l’ex-Parliament/Funkadelic és una altra festa del funk amb George Clinton, Chuck D, Snoop Dog, Ron Carter, Al Sharpton, Catfish Collins, Bobby Womack, Buckethead i Béla Fleck, entre d’altres. L’autor d’ Stretching Out i Bootzilla demostra que manté intacte l’ànima indomable de sempre. Aquest amant de la bona herba i del gran Jimi Hendrix, monstre de les quatre cordes, viu, afortunadament per ell, en un altre món: el funk és la seva religió i la seva forma de viure. Funk, soul, rock i psicodèlia es donen la mà un altre cop, rememorant (exceptuant alguns talls) els anys daurats de l’inigualable i incendiari col·lectiu liderat per George Clinton.
Sona a… P-Funk.
El Millor… l’esperit i l’autenticitat que sempre ha demostrat.
El Pitjor… The Real Deal, Siento Bombo, Stars Have no Names, Chocolate Caramel Anges, Yummy I got the Munchies.
BURST APART. THE ANTLERS
A través de sintetitzadors i d’una elegant i carregada atmosfera electrònica, el resultat final és un treball reposat i relaxant, amb un punt de trance, on la càrrega hipnòtica de les melodies i les harmonies passen per sobre del punt visceral i desinhibit de l’anterior treball. Tot i expressar el mateix drama, de forma menys intensa i dolorosa, Peter Silberman incideix en tot allò que va mostrar-nos al notable Hospice, però amb un discurs més contingut i delicat, on de nou, destaquen les melodies, els arranjaments, i sobretot, la capacitat per dotar d’emotivitat tràgica i afectada a les composicions.
Sona a… als darrers Radiohead + Magnetic Fields.
El Millor… I don’t want love, Parenthess, No widows, Putting the dog to sleep.
El Pitjor… Every night My teeth are Falling Out, Tiptoe.
DEMOLISHED THOUGHTS. THURSTON MOORE
En el seu tercer disc de cançons en solitari, titulat com la intermitent banda de punk que lidera amb J Mascis, compta amb la producció i col·laboració de Beck, a més de la participació de Mary Lattimore a l’harpa i Samara Lubielski al violí. L’acústica de Moore evoca a la seva banda titular, però el concepte i com es percep el treball, mostren la vessant més introspectiva d’un dels artífexs dels pedaços més grans de la història del rock dels darrers trenta anys. Amb l’ombra del seu admirat Neil Young ben present, el disc suposa un exigent viatge pel costat menys salvatge de la vida d’un músic de més de cinquanta anys que manté l’actitud de The Burning Spear, i que s’ha anat retroalimentant de tots els pasos donats fins arribar a aquesta serena obra.
Sona a… Cares b de Sonic Youth en acústic.
El Millor… Benediction, Illuminine, Circulation, Blood Never Dies, In the Silver Rain With a Paper Key.
El Pitjor… Pitjor i Thurston Moore no es coneixen.
FUERTEVENTURA. RUSSIAN RED 
La cantautora madrilenya deixa enrere l’essència folk del seu aclamat primer treball per endinsar-se en terrenys pop en el seu debut amb Sony. Produït per Tony Doogan (Teenage Fanclub, Belle and Sebastian), i acompanyada pels músics de la banda de Stuart Murdoch, el gir és del tot encertat i salta a la llum que sense aquests còmplices no hagués estat possible. Les seves cançons passen a ser més lluminoses, immediates i irresistibles, gràcies a les grans melodies que firma i els arranjaments que les vesteixen. Everyday everynight, The sun the trees, I hate you but I love you, Tarantino o Brave soldier, la mostren totalment alliberada de la pressió de la sempre difícil revàlida, d’una forma natural, superant el seu anterior treball amb maduresa.
Sona a… Belle and Sebastian + Catlin Rose.
El Millor… Everyday everynight, I hate but I love you, Tarantino.
El Pitjor… Nick Drake, A hat.
THE EXCITEMENTS
Gravat en mono, produït per Mike Mariconda (Intestino Grueso, The Mummies, Los Granadians), un dels noms més respectats de l’escena garatge, el grup de Barcelona s’estrena amb un disc de soul i funk de sempre d’excel·lent factura. Des de Take the Bitter with the Sweet, passant per I do Jerk, Never Gonna Let You Go, Let’s Kiss and Make Up, fins a Love is Here to Stay, aquest disc deixarà bocabadats a tots els que enyorin a The Ronettes, The Shangri-las, o que hagin vibrat amb la irresistible aparició de Sharon Jones and the Dap-Kings. Aquests barcelonins no tenen res a envejar a aquests últims, i molt a reivindicar. Si no mirem cap a bandes nacionals d’aquest nivell, malament rai.
Sona a… Sharon Jones and The Dap-Kings.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… Perdre’s el disc i la gira.
CELEBRATION, FLORIDA. THE FELICE BROTHERS
Els que s’esperin una simple continuació del sus anteriors treballs, segurament s’emportaran una sorpresa. Els germans Felice (sense Simone) han decidit obrir una nova porta en la seva música; tot i que l’esperit de The Band segueix sobrevolant les seves composicions, les textures que les formen han canviat. Caixes de ritmes retro, baixos profunds, loops electrònics, o canvis de ritme inesperats, s’apoderen de les seves noves cançons, però l’efecte que causen aquestes és el mateix que en el passat. Hi haurà qui no acceptarà aquesta nova orientació sonora, que tampoc és tan radical com sembla, que sorgeix d’una necessitat a no quedar-se arrelat a una sola manera d’entendre la música. Pot resultar desconcertant d’entrada amb Fire at the pageant, Honda civic, Cus’s Catskill Gym o River Jordan, però segueixen mantenint la seva essència.
Sona a… The Band futurista.
El Millor… Fire at the pageant, Honda Civic, Cus’s Catskill.
El Pitjor… molts no entendran, ni voldran entendre, el gir.
SUN AND SHADE. WOODS
Els de Brooklyn continuen a transitant els boscos de folk, on hi deixen créixer una frondosa psicodèlia. La lluminositat pop continua intacte, però la densitat de textures mostra el costat més implosiu i narcòtic: el paradigma rep el nom d’ Out of the Eye. Els seixanta segueixen intacte: Pushing Onlys obre el disc, canviant el decorat d’allà on soni; continuen Any Other Day i Be All Be Easy, i el retorn el passat es fa inevitable. Una rere altre van apareixent els Byrds, els Kinks, la Velvet, però potser no estem tan lluny, i qui ha de venir a la memòria són Blind Melon, o ara mateix, Port O’Brien. Què més dóna: Woods, una banda de folk o de pop, i de pop i de folk, a la que val la pena dedicar-li unes quantes hores.
Sona a… The Byrds + Velvet + Port O’Brien.
El Millor… Pushing Onlys, Any Other Day, Be All Be Easy, Out of the Eye, What Faces the Sheet, Say Goodbye.
El pitjor… Sol y sombra a pèl.
HERE WE REST. JASON ISBELL & THE 400 UNIT
Els sus dos anteriors treballs no feien justícia al gran talent de l’ex-Drive By-truckers; més d’un sabia que podia donar mes de sí, però per les raons que siguin aquells dos discs no oferien el millor d’ell. Amb aquest Here We Rest ha tornat el millor Isbell, aquell que ens va seduir firmant algunes de les millors cançons de la seva antiga banda. Ha aconseguit recuperar la brillantor compositiva apostant pel que millor sap fer: inundar de sensibilitat pop les seves composicions d’esperit tradicional americà. Alabama Pines, Got it Alone, Codeine, Stooping by o We’ve met (aquestes dues no desentonarien absolut a A Bleesing and a curse dels Truckers) són cançons rodones al abast de pocs compositors actuals. Here we rest, és un d’aquells discs que poc a poc et va calant fins que no pots fugir d’ell. El gran Jason Isbell ha tornat.
Sona a… Drive By-Truckers + Ryan Adams.
El Millor… el retorn d’un dels grans compositors d’americana.
El pitjor… que li preguntin a Patterson Hood.