MIDNIGHT TO 666. LORDS OF ALTAMONT 
Els de Los Angeles facturen amb el seu quart disc, la seva millor obra. Menys garatge i més punk que els seus anteriors treballs, les guitarres es converteixen en les grans protagonistes, dotant les noves composicions de més potència, i el so del hammond que caracteritzava les seves cançons passa a un segon pla. L’essència del grup segueix intacta, i les influències que els han marca segueixen presents: The Stooges, The Rolling Stones o The Fuzztones. F.F.T.S., You’re gonna get there i Get in, marquen un inici vertiginós, que no decau fins que s’endinsen cap ambients més psicodèlics amb Save (From my self); i fins i tot, s’atreveixen amb Ain’t it fun dels Dead Boys. Són un dels secrets millor guardats de l’escena punk-rock i no transcendiran més enllà d’aquesta, però a ells tant els hi fa, mentre puguin seguir gravant discs i tocar pels clubs d’arreu del món.
Sona a... The Stooges + The Rolling Stones.
El Millor… F.F.T.S., Get in the car, I’m Alive, Action Woman.
El Pitjor… es mereixen molt més reconeixement.
NO TIME FOR DREAMING. CHARLES BRADLEY 
Nascut a Florida a l’any 1948, Bradley va créixer a Brooklyn. Després de moltes voltes, l’experiència acumulada com a chef li van permetre tenir una feina amb horari més flexible i dedicar més temps a la música. Amb més de 40 anys, tot i l’assassinat del seu germà, després de conèixer al músic Thomas Brennek, No Time For Dreaming va anar adquirint forma. Una vida plena d’urgència i dificultats han permès a Bradley ser un artista com els d’abans, facturant un disc de soul i funk que conté l’essència dels seus referents, tots ells una autèntics lluitadors de la vida, com ell.
Sona a… Otis Redding + Wilson Pickett.
El Millor… TOT, i gaudir d’un disc així al 2011.
El Pitjor… de moment, ha passat desapercebut.
TOMBOY. PANDA BEAR
L’Animal Collective Noah Lennox es situa a dalt de tot del pop marcià gràcies al quart treball del seu projecte personal. Melodies seductores, gruixudes textures on l’electrònica i la personalitat dels sintetitzadors i samplers van de la mà de l’actitud experimental del músic, el disc està ple de racons harmònics i psicodèlics. Quan un aconsegueix familiaritzar-se, Lennox és capaç de ser el guia musical perfecte per dirigir-te pel seu particular laboratori, un indret desconegut i estrany, on ben aviat un s’hi instal·la acollit per una atmosfera que finalment resulta familiar i amb capacitat per ensomniar, on no hi manca una mirada als clàssics del gènere.
Sona a… The Beach Boys + The Zombies + Animal Collective.
El Millor… You can count on me, Tomboy, Slow Motion, Last night at the Jetty, Alsatian Darn.
El Pitjor… no tenir paciència o no superar prejudicis per accedir-hi.
I AM VERY FAR. OKKERVIL RIVER
Després de cinc àlbums i d’haver estat la banda d’acompanyament al darrer treball de Roky Ericksson, la banda d’Austin liderada per Will Sheff enfila cap a un so amb més plecs i intensitat. Sense perdre la calidesa ni la proximitat que mostren des de Don’t Fall in Love with Everyone You See, fins i tot, en els temes més pausats, la profunditat de les harmonies i el punt esgarrat de les melodies, i d’algun que altre riff agonitzant, doten a la banda texana d’una densitat musical i lírica que els apropa finalment als grups que han convertit la seva ciutat natal en un punt de referència musical durant més de quaranta anys.
Sona a… Neutral Milk Hotel + Talking Heads + Flaming Lips.
El Millor… com s’han reinventat.
El Pitjor… no poder fer una escapadeta a Austin.
ROCK ‘N ROLL SUBMARINE. URGE OVERKILL
15 anys després d’Exit the Dragon, Nash Kato i Eddie ‘King’ Roeser han tornat. I vaja si han tornat, tutejant ni més ni menys que el citat disc, en un exercici de rock ‘n’ roll intemporal i enèrgic, amb guitarres que ens evoquen directament a l’enyorada dècada dels noranta. Un inici amb Mason/Dixon, el tema que dóna títol a l’àlbum i Effigy, totes elles amb riffs d’aquells que ja no s’escolten, regalen intensitat, energia, posen la pell de gallina i de pas, reivindiquen una forma de fer música. Potser no està a l’alçada ni de Saturation ni d’ Exit the Dragon, tot i que els anys ho dirà, però a aquestes alçades de partit, no estem per posar cap però a un retorn de tal calibre.
Sona a… Com si l’haguessin gravat un o dos anys després d’Exit the Dragon.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… potser hi ha un parell de temes fluixos, però ho negaré.
HOT SAUCE COMMITTE PART 2. BEASTIE BOYS
El trio de Nova York torna amb un disc sòlid com una roca. Per ells el temps sembla que no passa, fidels a l’estil old school però mirant cap endavant convertint aquest nou disc en un nou encertat pas en la seva carrera. Les rimes i els jocs vocals dels tres Mc’s segueixen sonant imparables, i les seves bases continuen alimentant-se del funk en la majoria dels temes, com en les tremendes Ok, Don’t Stop Powerback o el brutal single Make Some Noise; deixant un petit espai per el punk dels seus inicis a Lee Majors Come Again o endinsant-se per primer cop en el reaggae amb una encertada Don’t Play No Game That I Can’t Win. Els ‘putos’ amos.
Sona a… BEASTIE BOYS.
El Millor… no fallen.
El Pitjor… el temps entre disc i disc.
IN THE LAND OF SILVER AND SOULS. CAPSULA
Amb el seu tercer treball el power trio de Bilbao es converteixen, probablement, en la millor banda estatal. El seu rock veu per igual del noise, el garatge o la psicodèlia, però des de d’una perspectiva carregada de personalitat i amb les idees clares. A Let’s Run Away, Hit N’ Miss o What’s In The Mirror l’aposta per la tensió elèctrica i el poder melòdic és totalment guanyadora; mentre que a Communication o Dreaming in Black and Blue es mostren més especials i hipnòtics, aconseguint un contrapunt del tot irresitible. Aquí no trobareu exercicis d’autocomplaença com últimament ens tenen acostumats els grups d’aquí; tot al contrari: Rock n’ Roll com Déu mana.
Sona a… Sonic Youth + The Stooges + David Bowie.
El Millor… Let’s Run Far Away, Communication, Hit n’ Miss, Dreaming In Black and Blue.
El Pitjor… la portada.
HILLBILLY JOKER. HANK WILLIAMS III 
El passat mes de gener, el contracte entre Curb Records i Hank Williams III va finalitzar. La discogràfica ha aprofitat per publicar un àlbum que no van voler publicar en el seu moment perquè el consideraven radical (¿?). Afortunadament, es pot aconseguir per diferents vies, fent cas al consell del propi autor: “No el compreu, aconseguiu-lo d’una altra forma“. Treball on s’entrecreuen metal, rock industrial, country, punkabilly, expressats amb ràbia i passió, i el més important, al servei de grans cançons que sonen amb una contundència i mala llet de les que se sentiria orgullós el seu besavi, Hank Williams.
Sona a… Antichrist Superstar + Far Beyond Driven + Man in Black.
El Millor… la intensitat i força que desprèn el cowpunk Williams.
El Pitjor… que segons quines empreses i intermediaris controlin el món de la cultura.
MOTHER MOTHER. EUREKA 
Els canadencs presenten un tercer disc que continua la línea del debut i de Touch Up, amb les meloses i carregants veus de Debra-Jean Creelman i Molly Guldemon per una banda, i la del líder Ryan Guldemond per l’altra, creant harmonies a tres bandes. Una base rítmica simple i efectiva, acaben de donar forma a uns temes que donen sentit a conceptes com superflu i frívol. Els temes van passant d’un en un, com aigua que s’esmuny, i un cop s’acaba, no queda res.
Sona a… cares b de Florence and the Machine + Echobelly.
El Millor… ?.
El Pitjor… els temes, la banalitat de proposta, la portada, que puguin crear escola…
BLACK PISTOL FIRE
Els canadencs residents a Califòrnia, Kevin McKeown i Eric Owen, debuten amb un treball que no decepcionarà als amants del rock ‘n’ roll més elèctric, aquesta vegada, amb influència del rock sureny i del hard rock més zeppelià. Positivament immediats i addictius, aquest parell dóna una lliçó de riffs i d’energia a base de composicions que també beuen evidentment del blues. Només cal donar una simple oportunitat a aquest LP produït pel cirurgià dels White Stripes, Jim Diamond, i gravat a una de les ciutats més emblemàtiques de l’estil i actitud que porten per bandera, que no és altra que Detroit Rock City.
Sona a… White Stripes + Black Keys.
El Millor… Cold Sun, Suffitication Blues, Where You Been Before, Jackknife Darlin’, Bottle Rocket, So Heavy.
El Pitjor… només és un primer disc.