JONNY. JONNY 
La passió i admiració que senten Norman Blake de Teenage Fanclub i Euros Child de Gorky’s Zygotic Mynci per el catàleg musical dels anys 60 i 70, els ha portat a unir forces i talent per crear un disc que té tot el que va caracteritzar el pop rock d’aquelles dècades: glam a Wich is wich, garatge a Goldmine, folk a The Goldnight, pop enlluernador a Circling de sun (tema 100% Norman Blake) i Waiting around for you, country a I’ll make her my best friend o psicodèlia i kraut rock en els 10 minuts de Cave Dance (tema 100% Euros Child). Tot un homenatge a la música que els ha acompanyat durant tota la seva vida i ha marcat la seves carreres com a músics, i ho fan sonant como una unitat sense que cap de les dues personalitats s’imposi per sobre l’altra.
Sona a… Teenage Fanclub + Gorky’s Zygotic Mynci.
El Millor… Goldmine, Circling the sun, Candyfloss.
El Pitjor… la portada.
KEYS TO THE KINGDOM. NORTH MISSISSIPPI ALLSTARS 
Des de This A’Way, tema amb el que arrenca l’àlbum, queda clar que aquí no hi ha mitges tintes, sinó un treball fet amb el cor i des del cor, mirant cap al blues, el rock i la música entesa com una expressió càlida i humana emocionant. Des del sentiment més profund, els germans Dickinson (en homenatge al seu seu pare) el·laboren un LP que serviria per explicar-li a qualsevol que encara no entengués què és el rock ‘n’ roll. Riffs, passió, energia, melodia, un servidor es treu el barret amb la banda liderada per Luther Dickinson. Se la saben llarga la història, els germans Robinson…
Sona a… The Allman Brothers + The Dream Syndicate
El Millor… 100% Rock ‘n’ Roll
El Pitjor… perdre-se’l.
BELONG. THE PAINS OF BEING PURE AT HEART
No ho tenien fàcil, ja que l’ombra del seu debut és moll llarga, però se n’han sortit. Amb l’ajuda d’Alan Moulder i Flood en la producció el grup ha fet un pas cap a sonoritats més depurades, que els hi resta la urgència que desprenien les cançons del seu primer treball, però no per això els hi treu efectivitat. Bon inici amb el tema que dóna nom al disc, Belong, on recorden als Smashing Pumpkins de Siamese dream, i a partir d’aquest ens trobem amb un conjunt de cançons força variades, que van des de la new wave de Heart in your heartbreaker al pop sofisticat de l’escola New Order de The Body, passant per temes marca de la casa com Girls of 1000 dreams o Too Tought. Bona continuació.
Sona a… confirmació.
El Millor… Too Tough, Belong, Even in dreams.
El Pitjor… em quedo amb el seu debut.
SEVERAL SHADES OF WHY. J MASCIS
El primer àlbum de l’alma màter de Dinosaur Jr. és un treball acústic en el que hi trobem són deu cançons d’indie rock i americana. Amb Kurt Vile com a segon guitarra, Sophie Trudeau al violí i Pall Jenkins al teclats, J Mascis es mostra més intimista i lúcid que mai, tant en la manera de tocar l’acústica, com en unes lletres que evoquen a un terreny adobat per una pausa i reflexió que s’han aliat amb l’alma màter dels sues Dinosaur Jr. Excel·lents cançons, meravelloses melodies, i un dels motius per no dubtar mai de la darrera gran fornada de músics, la de finals dels 80 i principis dels 90.
Sona a… Dinosaur Jr + Neil Young (desendollats).
El Millor… tot el disc.
El Pitjor… la incògnita del directe.
ALL ETERNALS DECK. THE MOUNTAIN GOATS
La veterana banda liderada pel prolífic John Darnielle, mostra la cara més lluminosa i vital. Entusiasmat amb el death i el black durant la gravació, va convidar a l’ex-guitarra de Morbid Angel i actual frontman de Hate Eternal, Erik Rutan, a més de comptar amb els habituals Peter Hugues i Jon Wurster (Superchunk). L’LP, gravat a quatre estudis amb quatre productors diferents, desperta la part més enèrgica de Darnielle, es mostra esplèndid quan mostra la vessant més rock; quan torna a les textures melancòliques a les que ens té més acostumats, hi ha algun moment on l’excés de repòs esborra la intensitat aconseguida prèviament.
Sona a… Calexico + The Decemberists + Iron and Wine.
El Millor… Damn thse Vampires, Estale Sale Sign, The Autopsy Garland, Beautiful Gas Mask.
El Pitjor… la segona part del disc.
SENSORY OVERDRIVE. MICHAEL MONROE
A aquestes alçades, Michael Monroe no ha de demostrar absolutament res. El suec ha dedicat tota la seva vida en cos i ànima al rock n’ roll, convertint-se a dia d’avui en tot un supervivent que no ha abandonat mai les seves creences. El seu nou disc el mostra com una espècie en vies d’extinció en un panorama on l’autenticitat comença a brillar per la seva absència i que només figures com ell semblen mantenir-la en vida. Trick of the wrist, ’78, Superpoweresd superfly o All you need, són autentiques bombes de descendència punk adornades amb rímel, que ens recorden que un dia el rock era energia bruta i vital; i a més, es marca un duet amb Lucinda Williams a Gone, baby, gone. No es pot demanar més.
Sona a… Punk Glam Rock.
El Millor… que encara existeixi gent tant apassionada per el rock.
El Pitjor… en un disc que desprèn tanta energia per tot arreu, res de res.
21. ADELE 
La britànica ve a ocupar el lloc que momentàniament han deixat orfe Amy Winehouse i Duffy. La primera a l’espera de seu retorn i la segona després d’editar un segon treball que no ha tingut la repercussió del seu debut. Adele és mou pels terrenys del soul, sense l’aura de provocació de la primera i amb més discurs musical que la segona, però el seu treball és força irregular, a part dels grans singles que són Rolling in the deep, Set fire into the rain o Rumour has it, la resta del disc és mostra força monòton i lineal. Tot i fer gala d’una veu privilegiada i potent, li falta fer un pas més enllà de lo previsible per no quedar-se en l’autora de Rolling in the deep i poca cosa més.
Sona a… Amy Winehouse + Duffy.
El Millor… Rolling in the Deep, Rumour has it.
El Pitjor… el disc es queda en terra de ningú, i li sobra la pobre versió del Lovesong de The Cure.
ANGLES. THE STROKES 
El quart treball dels novaiorquesos segueix la línia (descendent) marcada des de Is this It. Tímides guitarres que intenten oferir riffs trencadors, desangelades melodies i textures inconsistents, formant un àlbum que no presenta ni el típic hit al que ens tenien acostumats. La banda formada per Casablancas, Valensi, Hammond, Fraiture i Moretti recorda cada cop més a les triomfants i prescindibles bandes de pop dels vuitanta, per imatge, so i insubstancialitat.
Sona a… Duran Duran + The Killers.
El Millor… Under cover of Darkness, Gratisfication, i gràcies.
El Pitjor… la resta de temes; i que estiguin tan sobrevalorats.
WHAT DID YOU EXPECT FROM… THE VACCINES
Els britànics van rebre reverències del públic indie del seu país gràcies al minut i 22 segons del Wreckin’ Bar (Ra Ra Ra). Àvids de noves bandes, des de NME fins a crítics de renom com Zane Lowe van situar a la banda de Justin Young i Freddie Cowan com l’abanderat del pop anglès del moment. Mentrestant, aquest quartet es dedica a fer cançons pop, senzilles, directes, algunes més melancòliques, la majoria més accelerades, que en conjunt formen un treball irregular, i com diu Liam Gallagher, ‘soso’.
Sona a… Glasvegas+ The Drums.
El Millor… la primera audició.
El Pitjor… recordar els debuts d’Oasis o Suede, per exemple.
DANCING BACKWARD IN HIGH HEELS. NEW YORK DOLLS
Amb aquest nou treball, el grup sorprendrà a més d’un dels seus seguidors, ja que la banda ha decidit fer un gir al seu so, aparcant el seu proto-punk, i apostant per el soul, deixant en un segon pla les guitarres. Amb la complicitat de Jason Hill (cantant del grup Louis XIV) en tasques de productor, la nova aposta de David Johanssen i Sylvain Sylvain és del tot guanyadora, ja que sense perdre en cap moment la seva essència, aconsegueixen entregar una obra molt notable, plena de matisos, que van des del soul de Fool For You Baby, Streetcake o Talk to Me Baby, fins el funk amb l’imparable Funk But Chic, passant pel rock marca de la casa de I’m So Fabulous.
Sona a… New York Dolls 3.0.
El Millor… l’encertat gir al seu so.
El Pitjor… no donar una oportunitat al disc.