COLLAPSE INTO NOW. R.E.M. 
Michael Stipe, Peter Buck i Mike Mills, tornen amb el que és el seu millor disc des de New Adventures on Hi-fi. Les guitarres que firma Peter Buck en l’inicial, Discover, apunten als dies en que el grup es mostrava més enlluernador. All the best, el següent tema, només fa que confirmar les grans sensacions inicials, les quals es mantenen fins al final amb Blue (amb la col.laboració de Patti Smith). El grup encerta de ple tant en els temes carregats d’alt voltatge elèctric, com en els mitjos temps, on trobem les grans meravelles d’aquesta obra: Oh My Heart i It happened today. Trenta anys de carrera i segueixen més vius que mai, i el que és millor, segueixen firmant cançons majúscules.
Sona a… New adventures on HI-Fi + Out of time.
El Millor… Oh my heart, It happened today i Mine smell like honey.
El Pitjor… en un disc com aquest, res.
THE COSMIC BIRTH… AKRON/FAMILY 
Discs com Love is Simple i Meek Warrior, o l’anterior àlbum fet a mitjes amb Angels of Light, permeten entendre el posterior Set’Em Wild, Ser’Em Free, on el costat més àcid i psicodèlic del folk entrava de ple a la vida de la família musical més lisèrgica del moment. Ara bé, aquest darrer àlbum es converteix en un experiment que combina la cacofònica electrònica i hipnòtica amb la fusió de sons, cultures, el hippisme més anat i l’ecologia metafísica, convertint-se en un àlbum de sensacions, que dependrà de cadascú per assimilar-lo o no.
Sona a… Viatge astral psicotròpic.
El Millor… Que fan el que els hi dóna la real gana sense estar pendents de si agraden o no, de si els entenen o no.
El Pitjor… O fas el viatge amb ells o no ho podràs aguantar.
SMART FLESH. THE LOW ANTHEM
El quart àlbum de la banda comandada per Ben Knox Miller no presenta gaires novetats respecte els anteriors treballs. Segueixen apostant pel folk i les diverses variants, movent-se de forma notable entre composicions contundents i espaterrants com Boeing 737, o bé, en talls més melancòlics com Love and Altar i Matter of Time, en cançons de marcat accent clàssic, com Apothecary Love i Burn i en d’altres on el seu costat pop els permet descobrir-se amb composicions vitals com una reveladora Hey, all you Hippie!.
Sona a… Crosby, Stills, Nash, Young, Dylan, Parsons,…
El Millor… destapen el pot de les essències del folk rock.
El Pitjor… No superen Oh My God, Charlie Darwin
DIFFERENT GEAR, STILL SPEEDING. BEADY EYE
Liam Gallagher ha decidit tirar pel camí del mig, en la seva nova etapa, allunyant-se només el mínim necessari del seu passat. Acompanyat per els membres de l’última formació de la seva famosa banda (Andy Bell, Gem Archer i Chris Sharrock), les seves noves cançons és mostren més directes, i l’aposta es decanta cap el rock n’roll, amb grans encerts com Bring the light, Beatles and Stones o Four letter world; però es en els migs temps i les balades, on el petit dels Gallagher juga a ser John Lennon, on el disc patina i perd inspiració, ja que de totes elles The Roller és l’única que funciona. Irregular però funcional debut.
Sona a… Oasis sense Noel Gallagher.
El Millor… Bring The light, The roller, Win up dream.
El Pitjor… The morning son, The Beat goes on, Kill for a dream.
DYNAMITE STEPS. THE TWILIGHT SINGERS 
Greg Dulli ha tornat, i ho ha fet amb el seu millor treball des de Blackberry belle. Les constants segueixen intactes, i en el disc trobem el que ens podem esperar d’ell: rock fosc tenyit de soul lluminós, executat amb passió, classe i actitud; però Dulli segueix sorprenent, i lluny de l’estancament, el seu discurs va creixent a base de grans subtileses, que ja queden paleses en l’explosiu i intens inici amb Last Night on the town. On The Corner, Gunshots, The Beginning of the end, o la gran cloenda amb l’esperançadora Dynamite steps, demostren un cop més que Greg Dulli és igual de necessari com la sang que corre per les nostres artèries.
Sona a… GREG DULLI.
El Millor… que voleu que us digui: TOT
El Pitjor…. doncs ja us ho podeu imaginar: RES
THE KING OF LIMBS. RADIOHEAD 
Més proper a The Eraser, el disc en solitari de Thom Yorke, que del seu últim treball, In Rainbows, Radiohead segueixen obsessionats en desconstruir el so d’Ok Computer. Les textures electròniques s’apoderen de tots els temes que formen el treball, i només trobem la presencia de les guitarres de manera tímida, en un acte per fugir del convencionalisme rock. És cert que el disc necessita de varies escoltes, però tot i així la sensació final que deixà aquest és massa gèlida, ja que la majoria dels vuit temes que formen el disc semblen descarts dels seus anteriors àlbums.
Sona a… KO Computer.
El Millor… Little by little, Lotus Flower.
El Pitjor… la sensació de fredor.
PARTY STORE. THE DIRTBOMBS
Mick Collins ha estat una de les figures més importants sorgides de l’escena garatge de Detroit dels últims anys, primer amb The Gories, i ara amb The Dirtbombs. Party store no fa més que confirmar que aquest senyor és un punt i apart en el panorama actual, amb aquest homenatge a un dels altres moviments musicals de la seva ciutat: el techno. A ritme de funk rock recuperen nou clàssics de les pistes de ball, i els porten al seu particular terreny. Un exercici carregat de risc però que resulta força atractiu per lo sorprenent de les seves lectures, amb menció especial per els més de vint minuts còsmics de Bug in the Bassbin.
Sona a… Sun Ra + P.I.L. + Mick Collins.
El millor… Shari Vari, Good Life, Strings of Life.
El pitjor… no conèixer els originals.
NO WITCH. THE CAVE SINGERS
Produïts per segon cop Randall Dunn, el tercer disc del trio format per Andrea Zollo, Pete Quirk i Marty Lund donen forma a un treball de folk dens, reposat, i arrelat a la música tradicional. El nom de la banda fa del tot justícia a unes textures espeses i transcendentals. Les veus, el tempo, l’acústica, els ritmes tribals, la simplicitat, tot plegat, doten a la banda d’una dimensió comuna i transitada sovint, però amb una profunditat i delicadesa que els diferencia.
Sona a… The Low Anthem + The War on Drugs.
El Millor… Black Leaf, Haystacks, At the Cut, Clever Creatures, Faze Wave.
El Pitjor… encara no estan a l’alçada de Pink Mountaintops, Akron /Family i Port O’Brien.
KISS EACH OTHER CLEAN. IRON & WINE
El nou treball de Sam Beam consolida l’evolució musical que ve mostrant treball rere treball. El disc s’allunya del folk i la melancolia de The Creek Drank the Cradle, i de la continuació intimista que suposava Our Endless Numbered Days; està més a prop de la influència directa de Calexico a In the Reins, i encara més de The Sheperd’s God, on Iron & Wine ampliava definitivament horitzons musicals. Confirma el gust pel funk, dub-reggae, pop, ritmes ballables i algun apunt jazzístic.
Sona a… Stevie Wonder + Death Cab For Cutie.
El Millor… Walking far from home, Tree by the river, Rabbit will run, Big Burned Man, Your fake name is good enough for me.
El Pitjor… un pèl irregular.
NIÑO Y PISTOLA AS ARTHUR & THE WRITERS
Els gallecs Niño Y Pistola ara es fan dir Arthur & the Writers. Primer disc dels segons, o tercer àlbum dels primers, tant se me’n dóna, el que tenim entre oïdes és un disc que respira pop gairebé perfecte per tot arreu. Comenten ells mateixos que volien crear melodies com la dels Beatles, tenir un so estilitzat com el Bowie de Ziggy Stardust, i que tot plegat adquirís unes textures rotundes com les de Neil Young i The Band. El disc s’inicia amb Catch the Sun, continua amb She was so, Moving… Not the time, Last Farewell, i el tornes a escoltar, i un altre cop, i un altre, i no apareix cap motiu per dur la contrària a les seves paraules.
Sona a… Creedence Clearwater Revival + Teenage Fanclub.
El Millor… hi ha vida i molta darrera dels grups nacionals que tots coneixem i no voldríem conèixer.
El Pitjor… descobrir el disc un any més tard.