LIBRE ASOCIACIÓN. THE NEW RAEMON 
En Ramón Rodríguez presenta el seu sisè treball amb el seu projecte The New Raemon. Aquest tercer LP (2 EP i l’EP’s reunidos completen la discografia) és més dens, carregat, profund, sense perdre les constants pop que l’han acompanyat des dels ja desapareguts Madee. I és precisament la banda amb qui va irrompre al panorama musical la que sobrevola durant molts moments d’aquest treball, així com els altres discs de The New Raemon, però, sense cap sensació de déjà vú. Potser, no és qüestió de descobrir res, és qüestió de fer bones cançons. I el prolífic músic ho demostra de nou, i sí, sense repetir-se.
Sona a… Ramón Rodríguez.
El Millor… Sonar la muerte, Algunas personas del valle, Verdugo, Aspirantes, Llenos de gracia.
El Pitjor… res a dir.
KAPUTT. DESTROYER
Dan Bejar, en el novè disc del seu projecte en solitari, s’allunya una mica més de Bowie, dels New Poronographers, sense perdre la capacitat melòdica, que per exemple, va col·laborar a crear alguns dels àlbums més importants dels pornògrafs canadencs, com Mass Romantic, Twin Cinema i Together. En aquest àlbum es dedica a combinar textures de pop sofisticat dels 80, sintetitzadors i dance pop. A les arrels pop hi afegeix romanticisme i un so pròpiament MIDI, en un exercici entretingut, on les melodies brillen per damunt de tot, sense menysprear uns delicats arranjaments, on el saxo i les veus femenines esdevenen secundaris de luxe.
Sona a… Roxy Music + M Ward + Mates of State
El Millor… Chinatown, Blue eyes, Downtown…i les melodies de Dan Bejar.
El Pitjor… l’ombra d’Avalon.
LET ENGLAND SHAKE. PJ HARVEY 
La britànica sempre ha mirat cap endavant, agafant-se cada una de les seves obres com un repte i una necessitat vital. Aquest nou treball és senzillament enlluernador, i en ell hi trobem tot el que ha caracteritzat la seva música, però demostrant una aptitud per reinventar-se que pocs autors són capaços d’aconseguir; i per arrodonir-ho torna amb ganes d’agitar consciències, apuntant de manera crítica cap a la seva Anglaterra actual. Acompanyada pels seus còmplices habituals (John Parish, Mick Harvey i Flood), PJ Harvey torna a fer viure’ns emocions i sentiments amb un disc que perdurarà per sempre.
Sona a… To Bring You My Love + White Chalk
El Millor… tot.
El Pitjor… que el presenti en el Primavera Sound i no en una sala.
HARDCORE WILL NEVER DIE, BUT YOU WILL. MOGWAI 
El títol és tota una declaració d’intencions. Bon humor, lluminositat… els escocesos combinen la densitat d’elements amb una intenció expansiva, un contrast que es converteix en el còmplice perfecte durant els onze temes del treball. La integritat de la banda des dels dies de Mogwai Fear Satan és intemptable. L’evolució de la banda, del tot coherent. La violència dels inicis ha desembocat en un repòs que resulta igual d’admirable. Menys poderosos, més harmoniosos; igualment hipnòtics i imprescindibles. Bbanda sonora perfecte per desconnectar.
Sona a… la maduresa positiva de Mogwai.
El Millor… tot, sobretot White noise, Rano Pano, Death Rays i How to be a Werewolf.
El Pitjor… no tinc ni idea.
HIGH HORSES AND HIGH HEELS. MARIANNE FAITHFULL
La que va ser primera dama del rock durant la dècada dels 60 torna amb una obra on combina temes propis amb versions de gent com The Gutter Twins (The Stations), Carol King (Goin’Back) o Lesley Duncan (Love Song); però es en les cançons que porten la seva firma on trobem els grans moments: Why did We Have To Part és una de les millors composicions que ha firmat mai, emotiva fins a límits exagerats; mentre que a No Reasons sona com els Stones porten anys sense fer-ho. Aquest cop els grans noms que l’acompanyen queden en un segon pla, convertint-se ella en la protagonista absoluta.
Sona a… música intemporal, per sobre del bé i del mal.
El Millor… del primer a l’últim tema.
El Pitjor… encara m’ho estic preguntant.
ZONOSCOPE. CUT COPY
El tercer disc dels de Melbourne demostra que el conformisme no va amb ells. Després d’un debut amb una clara influència techno-pop i el new age, un segon amb més guitarres, meitat pop i meitat electrònic, en aquest tercer LP, el dance i l’electro pop fan acte de presència, amb textures i elements que els aproximen més a Ladytron que a The Radio Dept, grup al que s’havien apropat amb el treball anterior. Personalment, quan s’apropen més al citat grup suec, és a dir, quan predomina el pop, el talla enganxa funciona millor.
Sona a… Hot Chip + Robyn + The Radio Dept.
El Millor… descarats i passionals.
El Pitjor… un pèl lleugers.
LONDON SESSIONS. LCD SOUNDSYSTEM
El proper mes d’abril James Murphy posarà punt i final als seus LCD Soundsystem amb una sèrie de concerts pels Estats Units. Aquestes London Sessions són el millor punt i final que ens podia oferir el grup com a comiat, deixant per la posteritat la potència dels seus directes, on la coartada >rock s’imposa a la electrònica, tot al contrari que en els seus treballs d’estudi. Gravat al més pur estil de les Peel Sessions de John Peel, el grup repassa la seva curta però intensa discografia i deixa constància que en directe eren una màquina de ritme imparable.
Sona a… LCD Soundsytem Live!.
El Millor… Tot.
El Pitjor… qui ocuparà el seu lloc.
IMPERIAL STATE ELECTRIC
Nicke Royale, ex-líder de The Hellacopters, torna amb energies renovades amb aquest nou projecte on l’acompanyen Dregen de Backyard Babies i membres de The Datsuns. El resultat és un disc lluminós i fresc, d’esperit pop, on seguim trobant les credencials que van caractaritzar el so de la seva mítica banda, amb Kiss com a màxima referència, però amb aires sixtees, prova d’això l’ addictiu i irresistible com I’ll Let You Down, que recorda als primers The Beatles. Royale ha sabut reinventar-se, i això avui en dia és molt.
Sona a… Kiss + The Beatles.
El Millor… I’ll let you down, Together in darkness, Resign.
El Pitjor.. subestimar a Nicke Royale com a compositor.
MINE IS YOURS. COLD WAR KIDS
Això és baixar-se del burro. Un primer disc correcte, entretingut, amb aromes del rock americà clàssic, i amb un gran tema com Hang Me Up To Dry; en el segon disc, deixant clar cap a on anaven, però respectant arrels, no millorava en res el primer disc, però com Against Privacy, mantenia l’interès per una banda massa pendent del seu cantant. Però eren creïbles, fins ara. Mine is Yours apunta directament als grans estadis, i a una clara intenció de despertar l’interès a qui entén la música com un negoci on el que s’ha de fer és trobar la fórmula per omplir grans estadis.
Sona a… Coldplay + Band of horses + Fine Young Canibals.
El Millor… Recordar Hang Me Up To Dry.
El Pitjor… el concepte.
NOU! BLUE SONGS. HERCULES AND LOVE AFAIR
El segon disc del grup liderat pel DJ Andy Butler presenta novetats respecte el debut homònim, on hi participava Antony Hegarty i el baixista de !!!, Tyler Pope. Si en el més que discret primer disc la música disco era protagonista, amb positives influències de Larry Levan i Arthur Russell, tot i la tristor que impregnava el citat Antony, en aquest Blue Songs, el que impera és el house, i concretament, el celebrat Deep House que va irrompre a Chicago als 80. Ni Step Up, amb Kele Okereke de Bloc Party, ni la pesada Blue Song ni res de res, pot salvar els mobles. Retrocedir en el temps d’aquesta manera és inaguantable.
Sona a… Pet Shop Boys + a-ha.
El Millor… Quan s’acaba el disc.
El Pitjor… tot…i quina caràtula, mare meva…