ROLLING BLACKOUTS. THE GO! TEAM
El tercer àlbum dels de Brighton segueix la mateixa línia dels seus predecessors. T.O.R.N.A.D.O, Secretary song, Apollo Throwdown, Back Like 8 Track, per exemple, són bombardejos de sons, música d’acció atapeïda d’instrumentació i hiperactivitat; passatge musicals més pausat, com Super Triangle i Yosemite Theme; himnes vitamínics com l’encertada Buy Nothing Day i The Running Range. De moment, cap novetat. Però sí, n’hi ha, i dues: Ready to Go Steady i Rolling Blackouts, on tracen una línea directa cap al pop més reposat, lluminós i elegant. Aquests dos temes asseguren el futur de la banda.
Sona a… The Go! Team + Phil Spector.
El Millor… Buy Nothing Day, Ready to Go Steady, Rolling Blackouts.
El Pitjor… més de la meitat del disc no aporta cap novetat als dos primers LP.
CONSTANT COMPANION. DOUG PAISLEY 
Elegant i metòdic, el canadenc es va presentar en societat fa dos anys amb un prometedor àlbum homònim. Aquest segon LP, accentua virtuts, en un treball d’alt-country, americana o com el vulgueu anomenar, de guitarres sòbries, ritmes austers, i melodies plenes de classe i bon gust. Les comparacions amb Bonny Prince Billy, Ryan Adams, Will Oldham i Felice Brothers no s’han fet esperar, fins i tot amb el seu compatriotat Neil Young. No exagerem si diem, que de la nova fornada d’aquest intemporal gènere musical, Paisley s’ha guanyat un lloc a dalt de tot.
Sona a… música de sempre i per sempre.
El Millor… els nou temes.
El Pitjor… mereixia estar entre els millors del 2010.
VINTAGE WINOS. KEITH RICHARDS
La carrera de Keith Richards al marge dels Stones no podem dir que hagi estat massa productiva, tant sols dos treballs en estudi i un disc enregistrat en directe. Aquest Vintage Winos recull el millor de la seva trilogia, i és un autèntic plaer tornar a escoltar els memorables riffs de Take it so hard o Wicked As It Seems, dues cançons que figurarien sense cap problema entre el millor de la seva banda titular, o les interpretacions en directe d’ Happy, Connection o Time is on my side al costat dels seus X-Pensive Winos. Com afegit hi trobem el tema Hurricane, que Richards va gravar a benefici dels damnificats per l’Huracà Katrina.
Sona a… 100% Richards.
El Millor… Wicked as it seems i Take it so hard, segueixen sonant a gloria.
El Pitjor… no deixa de ser una maniobra oportunista per aprofitar l’exit de Vida, però ens agrada.
LIVE, VOLUME 3. THE AVETT BROTHERS
Enregistrat abans de l’edició d’ I and love and you (2009), el disc recull l’actuació que el grup va oferir a la localitat de Charlotte. Desprenent energia, intensitat i optimisme en totes les interpretacions dels temes, els de Carolina del Nord fan un repàs de la seva discografia demostrant que els seu habitat natural és el directe, on els seus temes agafen una nova dimensió, mostra d’axió ho trobem en les impressionants lectures que ens ofereixen de Kick drum heart, Perfect girl from Matthews, Talk on indolence o Colorshow.
Sona a… The Avett Brothers en estat pur.
El Millor… l’energia i optimisme que desprenen.
El Pitjor… res a dir.
THE PARTY AIN’T OVER. WANDA JACKSON
Més d’un tremola quan algun nom mític apareix a primera plana anunciant un àlbum de versions. En aquest treball, però, Wanda Jackson i Jack White, a través del seu segell, donen forma, fons i bon gust a temes com Shakin All Over de Johnny Kidd and The Pirates, Rum and Coca Cola de les Andrew Sisters, You Know I’m no Good d’Amy Winehouse, Thunder on the Mountain de Bob Dylan, el Rip it Up immortalitzat per Little Richard i Elvis Presley, Blue Yodel #6 de Jimmy Rodgers i Nervous Breakdown d’Eddie Cohran, entre d’altres.
Sona a… Wanda Jackson en mans Jack White.
El Millor… Shakin’ all over, Nervous Breakdown.
El Pitjor... amd discs de qualitat tan accesibles, com és possible que la música dolenta ocupi un espai tan gran?
DYE IT BLONDE. SMITH WESTERNS
El segon àlbum dels d’Illinois consolida sensacions després del seu debut fa dos anys. Si llavors les influències pop-rock dels seixanta i principis dels 70 afloraven per tot arreu, en un àlbum on ja apuntaven alt, aquest Dye it Blonde resulta addictiu per mèrits propis. Perquè sí, segueix sonant a Bolan, a Bowie, i a Teenage Fanclub, però amb temes com Still New, All Die Young, End the night, Only one, Smile i Dance Away, podem afirmar que sonen a Smith Westerns. Tan clàssics com actuals, si segeuxien firmant temes d’aquest calibre, millor no perdre’ls la pista.
Sona a… Marc Bolan + Mott The Hopple.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor... que els comparin amb Wavves o Best Coast.
THE KING IS DEAD. THE DECEMBERISTS
La banda liderada Colin Meloy ha venut gairebé 100 mil discs durant la 3a setmana de gener als EUA. Número ú al seu país, els de Portland, amb una regularitat creativa que es manté des de Castaways and Cutouts, notable òpera prima, mostra les armes que sustenten els Desembristes com un dels grans noms del rock americà actual, i amb l’inestimable ajuda de noms com el de Peter Buck. Els arguments són els mateixos als presentats en els cinc àlbums que precedeixen aquest, amb els que són capaços de crear cançons destinades a sonar igual de bé avui i d’aquí 50 anys. Ara bé, ja va sent hora d’apuntar el seu nom com una de les grans bandes de rock americà. Arguments? Les cançons. Down by the Water, per exemple, un dels temes dels 2011.
Sona a… American Music Club + Robyn Hitchcock.
El Millor… Don’t carry it all, Down by the water, All arise!
El Pitjor... no supera ni a The Crane Wife ni a The Hazards of Love.
LOW COUNTRY BLUES. GREGG ALLMAN
Produït per T-Bone Burnett, Gregg Allman torna després de catorze anys sense gravar res al marge dels seus Allman Brothers. Ho fa amb un disc que poc té a veure, musicalment parlant, amb el que ens havia entregat fins ara. El cantant desenterra les seves arrels mitjançant onze cançons, vuit de les quals són perfectes relectures de temes clàssics d’Otis Redding, Skip James, Sleepy John Eastes, Muddy Waters, Junior Wells, Bobby Bland, Amos Milburn, Samuel Maghetti i Otis Rush. Gran retorn.
Sona a… Country + Blues + Soul.
El Millor… Devil got my woman, Just Another rider, Please accept my love.
El Pitjor... subestimar a un dels grans.
LIVE ON TEN LEGS. PEARL JAM
Pearl Jam celebren 20 anys de vida, i ho fan editant la continuació del llunyà disc en directe, Live on Two Legs(1998). Divuit cançons gravades en diferents concerts, durant els anys 2003 i 2010, formen aquest nou grans èxits dels de Seattle, on les úniques sorpreses que hi trobem són State Love And Trust i les versions d’Arms Aloft de Joe Strummer and The Mescaleros i de Public Image de Public Image que acaben per resultar el més interessant d’aquest repàs un pèl previsible a la seva discografia.
Sona a … Pearl Jam
El Millor … les versions esmentades.
El Pitjor… no editar un concert sencer com Déu mana.
WELCOME TO THE WASTELAND. BAD CITY 
Paul Stanley de Kiss diu que aquest disc és el millor que ha escoltat en anys, i Billy Corgan d’Smashing Pumpkins en parla meravelles d’ell, i va reclutar al grup per obrir els concerts del de la seva última gira; però la veritat, el debut dels de Chicago no passa de ser un exercici correcte d’hard rock carregat de pompositat, que funciona en alguns moment, però l’excessiva producció del seu so i els seus jocs vocals propers a Queen resten impacte a la seva proposta.
Sona a… Kiss + The Darkness.
El Millor… Take me for a ride, Call Pall Stanley.
El Pitjor… la producció.