RITUAL. WHITE LIES 
El seu debut amb To Lose My Life ja no deia massa a favor dels britànics, presentant una banda amb poques idees i passió, i que no deixava de ser una fotocopia mal feta d’Interpol i Editors. Amb aquest nou disc la cosa no millora massa, empitjora, ja que tot el que hi trobem no és més que un exercici de laboratori que dóna com a resultat unes composicions planes i avorrides, que l’únic que intenten és aprofitar-se del moment, condemnant-lo a ser oblidat el més ràpid possible.
Sona a… post-punk épic de tot a 100.
El Millor… res.
El Pitjor… pagar per aquest disc.
HARD TIMES & NURSERY RHYMES. SOCIAL DISTORTION 
Set anys ha passat des del seu últim treball, i Social Distortion tornen amb un so renovat, de tempo més pausat i esperit menys rabiós, que apunta als stones amb California (Hustle and Flow) i Bakersfield, o que inclou veus femenines a Can’t take it with you, i que en definitiva acosta a la banda de Mike Ness al classicisme rock que disc rere disc ha anat buscant, sense perdre ni una gota de l’autenticitat que sempre han demostrat.
Sona a… Mike Ness.
El Millor… Machine Gun Blues, California (Hustle and Flow), Writing On The Wall.
El Pitjor… esperar-se un altre White Heat, White Light, White Trash.
STRYCHNINE DANDELIONS. THE PARTING GIFTS
Lindsay ‘Coco’ Hames, líder de The Ettes, Greg Cartwright de Reigning Sound, amb l’ajuda de Dan Auerbach de Black Keys i Patrick Keeler, membre, entre d’altres, de The Raconteurs, formen aquesta banda submergida en el pop dels seixanta. Quinze temes que respiren per tot arreu la senzillesa i intensitat subtil d’aquells anys, oferint un àlbum de debut que ofereix tot el que es pot esperar d’un revival protagonitzat per noms tan importants del panorama actual. Una altre deliciós exercici de reciclatge i personalitat.
Sona a… Nancy Sinatra + Phil Spector + Ray Davies + Gerry Roslie.
El Millor… Shine, Born to be blue, Staring, My Baby Tonight, Don’t hurt me now, This house ain’t a home.
El Pitjor… es fa curt.
WORRY. BIG TROUBLES 
Més alumnes de l’escola My Bloody Valentine, amb aires a Boo Radleys, a Jesus and Mary Chain…o a Lilys? Banda shoegazing: harmonies carregades, guitarres afilades i melodies delicades, on en algun moment recorden als Pixies. Els aromes C86 acaben per instal·lar-se a base d’audicions, en un àlbum que perd pistonada quan recorden massa a un altre grup, com amb el tema Desire of certain thing to happen, on ‘són’ Blur, i en els darrers tres temes, molt semblants i previsibles. Carn de l’enyorada Creation Records.
Sona a… A Place to Bury Strangers + The Pains of Being Pure at Heart.
El Millor… La primera meitat de l’LP, sobretot Georgia.
El Pitjor… que amb el segon disc punxin.
GO-GO BOOTS. DRIVE-BY TRUCKERS
Les cançons que formen aquest nou treball del grup d’Athens, formen part de les mateixes sessions de gravació de la seva anterior obra, The Big To-Do, però si en aquell disc el grup apostava per entregar el seu disc més rock i elèctric fins aquell moment, amb Go-Go Boots el grup ens mostra la seva cara més reposada, però aquest cop endinsant-se en alguns moments per terrenys que fins ara no havien estat explorats per el grup, com el soul o el pop, convertint-lo en un disc més imprevisible i amb més encerts que el seu predecessor.
Sona a… Drive By-Truckers.
El Millor… I do believe, Go-Go Boots, Used to be a cop.
El Pitjor… els dos temes de Shannon Tucker.
MY BEAUTIFUL DARK TWISTED FANTASY. KAYNE WEST
En aquest disc hi té cabuda tot i tothom. Des de Black Sabbath a la música clàssica, passant per el rock, el soul i el rap; amb convidats i secundaris de luxe que van des de Bon Iver fins a RZA o Jay Z. Kayne West, la figura nº1 del hip hop actual, no s’ha esta de res i ha atacat amb tot per entregar la seva gran obra. Un disc barroc, pretensiós i excessiu en molts moments, però carregat de moments excel.lents i sorprenents, que té en cada una de les seves composicions un ambiciós repte personal del seu creador per transcendir més enllà del su propi gènere, i segurament ho aconsegueix.
Sona a… demostració de poder.
El Millor… Runaway, Power, Monster, Dark fantasy.
El Pitjor… l’olor a laboratori.
ABSOLUTE DISSENT. KILLING JOKE
Aquest nou treball dels britànics probablement conté les marques més significatives dels seus trenta anys de carrera. Per primer cop després de vint-i-set anys, la formació original torna a gravar junta i a participar en les composicions; s’aprecia en l’inspirat resultat final, que sense perdre la força de les seves últimes obres, es mostra menys hostil i més melòdic. Absolute dissent mostra un grup rotund, tant en el seva cara més agressiva, liderada per la demolidora The Great Cull, com en la seva basant més pop amb European Super State.
Sona a… Metal Industrial + Gothic Rock, sense parafernàlia.
El Millor… The Great Cull, European Super State, Here Comes The Singularity.
El Pitjor… amb trenta anys de carrera i un disc així, res.
SILVER THREADS AND GOLDEN NEED. THE SECRET SISTERS
Apadrinat per T-Bone Burnett, el debut de Laura i Lydia Rogers és una irresistible combinació entre counrty, folk i pop clàssic. Les dues germanes d’Alabama presenten un conjunt de cançons profundament arrelades a la tradició, combinant composicions pròpies amb versions de Frank Sinatra (Somthin’ Stupid) o Hank Williams (Why don’t you love me), que ràpidament t’atrapen gràcies a les seves angelicals veus i els seus encertats jocs vocals. Caldrà tenir-les en compte.
Sona a… Country + Folk + 50’s.
El Millor... Tennesse me, I’ve gotta feeling, Why Baby Why, Waste the day.
El Pitjor… de moment, res.
THE LADY KILLER. CEE LO GREEN
Després d’editar dos treballs amb Gnarls Barkley, Cee Lo Green torna a reprendrà la seva carrera en solitari. Millor retorn impossible, la veritat; en aquest nou treball, el co-autor de la famosa Crazy, es tira de cap en el que millor sap fer: cançons immediates i directes, on hi trobem compactat amb gran naturalitat el millor del soul i el funk. Fuck You, Satisfied, Cry Baby o I Want Yo, són hits inapel·lables davant els quals no pots evitar rendir-te i gaudir-ne.
Sona a… Curtis Maynsfield + Gnarls Barkley + Prince
El Millor… Fuck You, Satisfied, Cry Baby.
El Pitjor… l’intro i outro, The Lady Killer.
PILGRIMS PROGRESS. KULA SHAKER 
El seu anterior treball, Stranefolk (2007), certificava que tot el que tenien per dir Kula Shaker en el món de la música es limitava als seus dos notables treballs e pop psicodèlic, editats a la dècada dels 90. Amb aquest nou treball els de Crispin Mills s’allunyen de la mística dels seus inicis i presenten un disc més efectiu que el seu predecessor, amb alguna que altre incursió en el rock tradicional americà, però que segueix sense recuperar l’encant perdut.
Sona a… Kula Shaker de segona mà.
El Millor… All dressed up, Modern blues.
El Pitjor… poc queda del gran K.