AÑO SANTO. TRIÁNGULO DE AMOR BIZARRO
Paco Loco s’ha encarregat de netejar el so saturat que mostraven en el seu primer treball i alhora injectar energia pura a aquest Año Santo. Que hagin restat capes de distorsió no ha afectat per res a les composicions directes del grup i segueixen intractables en cançons com l’inicial, De La Monarquia al Capitalismo o en la demolidora La Malicia de Las Especies Protegidas, on es mostren més propers a Wire que a My Bloody Valentine. Han fet un pas endavant.
Sona a… Wire + Jesus and Mary Chain.
El Millor… De La Monarquia al Capitalismo, La Malicia de las especies protegidas, El Baile de los Caidos.
El Pitjor… la portada.
TOTAL LIFE FOREVER. FOALS
En aquest nou treball el grup d’Oxford és mostra més pausat que en el seu debut, i en surten guanyant. Combinen el poder rítmic de Talking Heads amb la tensió elèctrica del post punk, creant cançons en constant evolució, que poc a poc va adquirint volum per endinsar-nos en uns finals en busca de la catarsi sonora, mitjançant unes guitarres que primer es mostren tímides per després demostrar tot el seu poder. Foals han buscat el camí difícil i l’han encertat.
Sona a… Talking Heads + Bloc Party.
El Millor… Black Gold, Spanish Sahara, This Orient.
El Pitjor... els moments Bloc Party.
SATURDAY. OCEAN COLOUR SCENE 
Durant tota la seva carrera, Ocean Colour Scene s’han limitat tant sols a recrear un so passat sense anar molt més enllà del simple exercici de revival amb els ulls posats en els Rolling Stones i els The Who. Aquests disc no n’és cap excepció, i el grup ens presenta 14 cançons planes que no aporten massa al conjunt de la seva obra. La seva aportació es limita a la simple fotocopia de temps passats, i com a tal li manca la part més important: l’essència.
Sona a… poca cosa.
El Millor… l’inici.
El Pitjor… plagien el Sympathy For The Devil i es queden tant amples.
FEVER. SLEEPY SUN 
Els californians confirmen les bones maneres amb les que es varen presentar al 2008 amb Embrace. Un so sòlid, amb guitarres envolvents i baixos gruixuts, melodies que acaricien les sofertes oïdes, els de Santa Cruz creen atmosferes musicals plenes de rock psicodèlic i de lisèrgia. Temes com Desert Gods, Open Eyes, Wild Machines i el tema final, Sandstorm Woman, algunes amb finals catàrtics, rememoren un so i unes maneres sovint enyorades pels qui viuen la música com un exercici cultural de desconnexió total.
Sona a… Black Sabbath+Jefferson Airplane+Dead Meadow.
El Millor… tot.
El Pitjor… no posar a tot drap aquest disc sempre que algú parla però no diu res.
MAIKA MAKOVSKI. MAIKA MAKOVSKI
Kradewera un exercici de pop-rock juvenil i balades; amb Kraj so Kórefot, madurava so i obria espectre. El tercer treball confirma un salt qualitatiu. John Parish fa de mecenes, participant i produint un àlbum de pop-rock autorial. La mallorquina consolida el seu so, amb un registre que gira entre el pop melòdic d’ Alison Krauss, com a The Deadly Potion of Poison i Cars that went by, el folk-pop de Beach House, com a Friends, i un costat més cru i intens, el de Oh M Ah, Ruled by Mars i No Blood.
Sona a… autora.
El Millor… és el seu millor disc.
El Pitjor… comparar-la amb P.J Harvey; i City Life.
NEW AMERYKAH PART TWO (RETURN OF THE ANKH). ERYKAH BADU 
Per qui encara tingui algun dubte sobre aquesta gran cantant, i la vulgui associar amb dives mediàtiques del neo soul com Beyoncé, que escolti aquest disc i veurà que Badu està més aprop del millor Steve Wonder o Nina Simone que de la primera. Aquest New Amerykah Part Two, està ple de càlid soul i funk, amb segell d’autor. El millor de l’esperit Motown segueix viu amb Erykah Badu.
Sona a… Steve Wonder + Nina Simone.
El Millor… tot el conjunt.
El Pitjor… l’etiqueta de neo-soul.
S.T.P. STONE TEMPLE PILOTS
Han passat nou anys desde que varen publicar el seu darrer treball, el fluix Shangri- La Dee Da. Ara tornen com en els seus millors temps, menys grunge i més rock, amb un gran Scott Weiland, que quan vol ens fa recordar en les seves melodies al millor Bowie. Sense ser un treball excel.lent, fallen alguns temes, el disc manté un bon nivell. A destacar l’obertura amb la potent Between The Lines o la perfecció pop de Cinnamon i First Kiss On Mars.
Sona a … Tiny Music.
El Millor… Between The Lines, Cinnamon, First Kiss On Mars, Bagman.
El Pitjor… els moments més Core.
FORGIVENESS ROCK RECORD. BROKEN SOCIAL SCENE
Les ambicions d’aquest grup/col.lectiu de Canadà els conduexi a la recerca constant de crear la seva gran obra mestra. Aquesta pot ser la gran raó per la que aquest setè treball tampoc ho sigui. L’aposta per l’ ambiciosa i omnipresent producció del Tortoise, John McEntire, resta immediatesa i frescor al disc, i minimitza l’impacte de grans cançons com Mexico Bitches. Això si, de grans moments no en falten.
Sona a… indie progressiu.
El Millor… Mexico Bitches, World Sick, All To All.
El Pitjor… la producció.
LOVE IT TO LIFE. JESSE MALIN
L’ex-líder de D-Generation torna amb un disc més proper a la seva mítica ex-banda que no pas als seus darrers treballs al més pur estil cantautor. El de Nova York, recupera l’urgència punk dels seus inicis, però fent gala d’una maduresa en les composicions, i segueix firmant temes irresistibles que estan més enllà de qualsevol moda estúpida. Serà difícil que gravi una obra mestra però també serà molt difícil que ens decepcioni en un futur. Un supervivent dels autèntics.
Sona a… D-Generation + Ryan Adams.
El Millor… All The Way From Moscow, Disco Ghetto, Burn The Bridge.
El Pitjor... comença a ser una rara avis en aquests temps plens de tendències.
SLASH. SLASH
El disc comença bé, la veritat. Un riff marca AC/DC i l’aportació vocal d’un gran Ian Astbury. Peró la cosa s’acaba aquí, i la resta del treball es converteix en un avorrit exercici d’hard rock amb poques idees, exceptuant l’aparició macarra de Lemmy (Motorhead). Ni noms com Chris Cornell, Ozzy Osbourne, Iggy Pop, Dave Grohl, Kid Rock, Fergie o Duff Mckagan aconsegueixen recuperar el mort.
Sona a… Hard Rock.
El millor… les aportacions d’ Ian Astbury i Lemmy.
El Pitjor… el tema amb Fergie, podria considerar-se el pitjor d’aquest any.